«Tinc la sensació que ja no escriuré millor i si no ho faig més, també estarà bé»

Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947), un dels poetes més rellevants de la literatura catalana actual, va iniciar la seva singladura dins el gènere l’any 1975 amb Mitoclàstia. Fins avui, a banda de llibres de crítica i assaig, de divulgació i traduccions, acumula una vintena de poemaris, el més recent, Refer el no-res (Pagès), presentat divendres passat a la biblioteca de Figueres, i que podria ser dels darrers, tal com el mateix poeta va ratificar de viva veu, i de forma molt honesta, davant un auditori agafat a contra peu, però agraït per la sinceritat: «La llengua no representa el món, ordena el desordre i desordena l’ordre, però com el món és un caos, la llengua no l’arriba a representar». És, per això, que l’autor, assegurava no poder escriure més poesia «perquè ara dubto d'ella, i com no hi confio, no puc escriure. Puc enganyar perquè tinc ofici, però no em vull enganyar a mi mateix. Tinc la sensació que ja no escriuré millor i si no ho faig més, també estarà bé».

Lourdes Godoy i Quim Vilar, profunds coneixedors de l’obra del poeta, van coincidir en el fet que Refer el no-res és un llibre «magnífic, molt ben estructurat i pensat». Per Godoy també és «reflexiu i crepuscular i ens situa en un moment existencial, en què pesa més el passat que no el futur». Per a ella, tant el to com la temàtica, el diferencia d’anteriors poemaris. Aquest es divideix en tres parts: «Runes», on evoca «el temps que s’ho emporta tot i tot ho destrueix»; «Restes», centrat «en el record i l’oblit i la lluita entre ells» i, «Vestigis» dedicat al temps, la memòria i la paraula. Cada part, «en la qual es copsa una evolució», inclou quinze poemes, amb dos precedents i dos de cloenda.

«La poesia aporta més preguntes que respostes, avances pel camí del dubte, però arribar al sí o al no costa força, tot sovint et quedes a mig camí, has avançat tot el que has dubtat»

Lourdes Godoy va destacar «el mestratge poètic» de Josep Maria Sala-Valldaura mentre que Quim Vilar va remarcar com «formalment cada poema és diferent i molt treballat». En aquest sentit, el poeta va reconèixer l’eterna preocupació per l’arquitectura dels versos que ell enriqueix amb escreix amb recursos que aplica, a posteriori, amb precisió cirurgiana. Durant la presentació, el poeta va apropar als presents en el seu íntim procés de construcció: «La poesia aporta més preguntes que respostes, avances pel camí del dubte, però arribar al sí o al no costa força, tot sovint et quedes a mig camí, has avançat tot el que has dubtat». El poeta, conscient que el poema no està al seu servei sinó ell al seu, fa aquest recorregut acompanyat de les paraules que, sota la seva mirada, resten atrapades en el diccionari «com si estiguessin en un cementiri». Allà, però, «no hi estan a gust, volen sortir i, molt sovint, l’única manera que tenen de fer-ho és amb la poesia». Amb elles, Sala-Valldaura és capaç de fer girs mortals. «Com més complicació et poses, més entrebancs, si els saltes, més lliure ets en poesia».

El poeta va mostrar-se, des de l’esguard dels seus setanta-sis anys, amb ganes també de dedicar part del temps que li resta al passeig i la lectura. Potser no escrigui més poesia, però Refer el no-res no serà el darrer poemari, ja que l’autor va confirmar que en té un altre d’inèdit. També el novembre publicarà La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic, guardonat amb el premi Vallverdú d’assaig, i resta pendent un sobre història recent de la poesia que editarà Abadia de Montserrat.