«M’inspiro en la realitat i hi poso distància perquè no em fereixi»

Es declara una fan de la brevetat. El seu nom, Ajo, una reducció del que li va tocar en néixer i que una amiga li va posar fa «mil anys», és fruit d’aquest exercici que ella ha practicat tota la vida, també amb la poesia.

Fa un temps, algú la va descriure com cirurgiana emocional del present. És una bona definició?

Sí, m’agrada, no em disgusta.

També l’anomenen micropoetessa.

La micropoesia és un cant a la brevetat. Jo no me l’he inventat pas, però sí la paraula micropoetessa. Quan començava, cap al 2001 o 2002, vaig buscar, en el Google, micropoemes i em corregia i em deia si no buscava micropenis. Vaig decidir invertir la tendència buscant micropenis per si em sortia micropoemes.

Potser és quelcom que s’ha fet a la seva mida.

En realitat jo m’he fet a la meva mida, a mi mateixa, i suposo que la micropoesia haurà fet el mateix amb mi.

La seva obra es percep com una barreja de filosofia quotidiana amb molta crítica i molt humor.

Jo crec que és més filosofia que poesia i, efectivament, la micropoesia ha de tenir una mica d’aquest doble tall.

Imagino que requereix un temps de maduració.

Per descomptat que sí. A la postdata d’una carta, el filòsof francès (Blaise) Pascal va escriure: «Disculpin vostès que hagi escrit una carta tan llarga, no he tingut temps de fer-la més curta». Resumir és com els brous i les salses, quan els redueixes, necessiten un temps. I força feina perquè, a vegades, les coses surten rodades i, altres, resumir porta feina.

Què vol transmetre?

Al llarg de la vida m’han anat motivant diverses qüestions. Abans m’interessaven l’amor i el desamor, cosa que ara ja no ho fan en absolut. M’interessa la gent i les situacions que vivim diàriament. Jo m’inspiro en la realitat i intento posar-hi distància perquè no em toqui tant, no em fereixi. T’entren idees al cap i després es van ordenant i resumint fins que surten com micropoemes.

Quan puja a l’escenari i els regala al públic les seves creacions, sembla que es generi una certa química. Vostè la percep?

A mesura que et vas trobant a tu mateixa amb el pas dels anys i dels escenaris, finalment, aconsegueixes transmetre una mica d’honestedat i de veritat. I he copsat que se’m creuen, però potser perquè jo també ho dic des d’un lloc que és de veritat. Sí, es genera molta química amb el públic, m’agrada moltíssim això. A vegades vaig a actes amb joves de setze o disset anys i entren igual.

A Lladó ve amb Nacho Mastretta, és una relació llarga en el temps.

Sí, vaig començar amb ell el 2003 o 2004, fa vint anys. Després, ell va desenvolupar el seu propi projecte i jo vaig estar treballant quasi deu anys amb la música i actriu Judith Farrés. Però he actuat amb Julieta Venegas i amb altres guitarristes perquè el microshow es pot barrejar molt. Amb Nacho vam tornar a coincidir just després de la pandèmia i fins ara.

Com sorgeix el microshow?

Hi ha una espècie de màgia. Pugem a l’escenari, provem el so en quinze minuts, perquè la resta és assajar i no m’agrada, i Nacho em va proposant coses i jo a ell. Ens anem intuint. Són molts anys de llarga amistat. És una manera d’estar connectats, és un moment de present perfecte per a mi perquè només haig de pensar en allò que estic fent a l’escenari, estic en el que se celebra. I a ell li passa igual.

La improvisació és un dels pilars.

És cert, l’espectacle es construeix a temps real. No vaig assajada, no sé què diré, ni què tocarà Nacho o el músic que m’acompanyi.

Això no li dona cert vertigen?

El que em donaria vertigen és portar un repertori ja assajat i que hagués de sortir sempre igual. Jo que he tingut un grup de música, allò m’aterria. Prefereixo sortir a cara descoberta. És en el que m’he especialitzat, en la improvisació salvatge. Els espectacles són un joc amb mi mateixa.

També un repte per al públic.

Sí, necessita estar allà present i ho aconseguim.

Un dels secrets és el ritme?

Probablement. A vegades és més alegre, altres el baixem al subsol, però no sé de què depèn, potser de mi. Si jo estic molt animada és més divertit, si tinc un dia més tristoi, és més trist. I els mateixos micropoemes, a vegades fan riure i en altres et deixen més angoixada. No sé mai què pot passar.