«Catalunya no era un estat, però va tenir un organisme de propaganda propi d’un estat»

L’historiador Enric Pujol qualificava el llibre Aixafem el feixisme d’Ester Boquera «d’estudi molt aprofundit». Si tenim en compte els anys invertits, la laboriositat de la tasca i que molta de la documentació del Comissariat de Propaganda de la Generalitat va ser cremada o espoliada després de la guerra, la reflexió és justa. Ho és més encara quan un es capbussa entre les seves pàgines d’on emergeix informació inèdita d’alt valor com la correspondència que el figuerenc Jaume Miravitlles, director del Comissariat durant els seus dos anys i mig d’existència, va mantenir amb Juan Negrín, president de la Segona República Espanyola, en uns termes d’una familiaritat avui difícilment possible.

Fer la presentació d’aquest llibre, la setmana passada a la biblioteca de Figueres, no va ser casual. Ja ho explicava la doctora en Comunicació Ester Boquera: «Figueres és una mica el principi i el final del Comissariat: el principi, perquè el seu gran impulsor va ser Jaume Miravitlles i, el final, perquè l’última seu s’instal·la aquí durant la retirada». A Miravitlles, Enric Pujol el va qualificar de figura «referencial, una persona molt aguda, amb molta empenta i imaginació que venia de la lluita, vinculat de ben jove amb el moviment comunista i independentista i el 1926 participant en el complot de Prats de Molló». En els anys trenta, entra en el Bloc Obrer i Camperol essent-ne una de les figures principals i el 1934, a Esquerra Republicana. Abans de ser comissari, va ser un membre important del comitè de milícies antifeixistes, «figura clau per tal que aquests grups revolucionaris s’integressin a la Generalitat». Boquera va afegir que «Miravitlles era un polític molt influent, però també molt estimat dins el Comissariat». En el llibre es mostra, per primer cop, el regal que els treballadors, al final de la guerra, li van fer, una figura al·legòrica d’una ploma on es reprodueixen mots que remeten als valors que ell transmetia: voluntat, dinamisme, capacitat, energia o lleialtat. També es recupera el discurs que li van fer «per agrair-li que més que un cap hagués estat un amic».

Boquera explicà que el Comissariat estava molt ben dotat «pressupostàriament» treballant-hi «els millors professionals a la rereguarda». Així, ella ha recuperat els noms dels tres-cents cinquanta que hi van treballar com Mercè Rodoreda, Carles Fontserè, Lola Anglada, Robert Capa i el fotògraf publicitari Pere Català Pic. El Comissariat va aplicar totes les tècniques de publicitat a la propaganda, cosa que va convertir-la «en moderna, innovadora i efectiva». Entre les «joies» es va parlar de l’estatueta El més petit de tots de la qual es van vendre 60.000 exemplars lluint la senyera o els noms de personalitats que els visitaren, una d’elles Errol Flynn, extrets del Llibre d’Or del Comissariat. Per a Boquera era molt clar: «Catalunya no era un estat, però va tenir un organisme de propaganda propi d’un estat i sempre ens quedarà el dubte de saber què hauria passat amb tot aquest potencial que es va forjar en aquest organisme si s’hagués pogut desenvolupar en temps de pau».