«Els joves han de veure que l’exili els competeix a escala social»

A l’entrada del Museu de l’Exili es desplega una profusa llibreria dedicada en exclusiva a l’exili i la guerra civil. És un tema que dona per molt. Li reconec a Miquel Aguirre (Banyoles, 1964) la meva admiració. Ell em detalla que, en historiografia, la Guerra Civil Espanyola i tot el que va reportar és un «hit parade» en el camp de la investigació universitària arreu del món.

Vostè també es va deixar atrapar per tot el que envolta l’exili, la memòria, la guerra civil...

Aquests temes sempre m’han interessat com a historiador de contemporània.

De Banyoles a la Jonquera. Com viu aquest canvi?

Tots els canvis, quan els assumeixes voluntàriament, ho fas perquè penses que t’interessen i que són un repte professional. Tot i que soc conscient que té una data de caducitat, més o menys.

No creu que caldria que la direcció d’un museu com aquest fos més estable?

Això té coses bones i dolentes. Si fos una plaça fixa, podria ser que la persona s’hi quedés molts anys i s’acomodés. Hi ha molts museus que qui està al capdavant és un càrrec temporal i sap que tot és provisional.

Potser els tempos, doncs, haurien de ser més amplis.

Aquí hi ha una estructura que és el continu del museu, que és invariable i el que garanteix que tots aquells projectes que els directors han anat tirant endavant tinguin continuïtat. Les propostes que Enric Pujol havia programat les he respectat, perquè tot el que s’ha fet es dona per bo, i espero que, qui vingui darrere, també respecti el que fem nosaltres, perquè és la garantia que la màquina no s’aturi.

«Els visitants queden impressionats, colpits, ja que el Mume és un museu que no deixa indiferent»

Què li interessa desenvolupar?

Vinc de treballar els temes de memòria històrica des d’un Ajuntament (Banyoles). Els treballàvem conjuntament amb els instituts i centres de secundària de Banyoles. Per tant, conec la qüestió des d’un àmbit municipal i de treball coordinat en equips acadèmics. A mi, una de les coses que voldria que es reforcés en el museu és aquesta connexió amb el món pedagògic, que ja hi era, perquè ja treballava amb el grup d’exili i deportació i holocaust de l’Alt Empordà. Però, les ganes és que surtin altres grups en altres comarques com Banyoles, que també l’incorporarem en aquesta connexió amb el museu. És molt important que el centre vagi funcionant amb l’exposició temporal i permanent, com fins ara, però també que es connecti amb tot el que passa arreu de les comarques i, sobretot, amb el públic potencial més interessant que té el museu, que són els alumnes de secundària i que és el gruix de les seves visites. És un sector que hem de treballar i mimar perquè no només continuïn venint aquí, sinó que es facin activitats pedagògiques a les seves zones per reforçar i projectar el discurs del museu.

Com pot interessar aquest període històric als joves?

Té interès quan som capaços de sortir més enllà de l’àmbit curricular i fem activitats, aportem recursos pedagògics i accions que són capaces de sensibilitzar-los i canviar-los la mirada. Que vegin que no només és un tema acadèmic que cal superar amb nota, sinó que és un tema que els competeix a escala social. Necessitem tenir molt engreixades totes les polítiques de memòria, perquè ens hi va la salut de la nostra democràcia.

«Cal tenir engreixades les polítiques de memòria perquè ens hi va la salut de la democràcia»

El Mume manté lligams amb el territori. Es vol continuar insistint?

Sí, i reforçar-ho. Hi ha un bon lligam amb tots els municipis de la Catalunya Nord que treballen els temes de memòria i tenen espais, com Argelers, Ribesaltes, Elna, però ens convé continuar treballant conjuntament. No estem forçant una col·laboració, sinó que hi estem quasi obligats a fer-ho, perquè tot aquest espai té en comú el tema de l’exili. Respecte al sud, hem de continuar i reforçar en indrets com Agullana, la Vajol. Que els espais de memòria que cadascú treballa estiguin connectats amb el museu, pel que fa al discurs i al producte. És una simbiosi que ens reforça a tots.

Es copsa que hi ha interès amb les visites regulars.

Complementen perfectament el museu. Si aquest posa en context pel que fa al discurs, la visita sobre el territori amb un espai de memòria activat t’acaba de donar una comprensió més profunda.

Portbou també treballa intensament. Hi mantenen vincles?

Sí, i crec que el futur ens porta a una vinculació més gran, perquè la temàtica és idèntica, som veïns i, per tant, estem condemnats o obligats a col·laborar i serà de bon grat.

Estudiar i explicar l’exili avui, com ens ajuda com a societat?

Ens ajuda a entendre el passat, però també el present, perquè l’exili no és un fenomen dels anys 30 del segle passat, sinó que és un fenomen extraordinàriament contemporani, amb tots els matisos i les implicacions. Avui hi ha més de vuitanta milions de persones desplaçades de les seves llars, vivint com a refugiats o exiliats en altres zones, molts d’ells confinats com ho van estar els republicans del 1939.

"Amb la Catalunya Nord no forcem la col·laboració, sinó que estem quasi obligats a fer-ho"

Què motiva la visita al Mume?

Hi ha un interès per tot el tema de l’exili i ha anat creixent amb el temps, prova d’això són els homenatges que s’han fet a molts municipis a la gent que va marxar a l’exili. A vegades passa gent que no té un lligam amb la història contemporània, però venen i queden impressionats, colpits, perquè és un museu que no deixa a ningú indiferent. És un museu que et marca.

Treballa la perspectiva de gènere.

És una obligació social, però és clar que, quan enfoques qualsevol temàtica amb perspectiva de gènere, no només compleixes amb un deure social, sinó que aprofundeixes en la mirada i descobreixes uns matisos i narracions que abans se’ns escapaven. La dona va patir un valor afegit en el pas a l’exili, sent apartades de les seves carreres i anant a països on la dona encara estava un pas enrere.

"Volem que la Jonquera se senti seva aquesta casa, fer una exposició que parli d'ells i ells construeixin"

Expositivament, què plantegen?

Hem començat a treballar el que seria una exposició pensada des de la Jonquera, incorporant-la com a protagonista i vinculant-la al fet migratori. La idea és treballar les dues grans allaus migratòries que ha viscut la Jonquera, com a exemple de qualsevol municipi del país: el dels anys 50 als 70 des d’Extremadura, Andalusia i Castella i, posteriorment, des del Marroc i l’Àfrica sud-sahariana, l’Amèrica Central, la Xina o Romania. Es tracta de recollir experiències migratòries i contrastar aquestes dues grans onades. Volem vincular les entitats del poble en aquest projecte, fer-les partícips de la idea i la feina, i vincular l’institut que faci el treball de camp per buscar tota aquesta gent. Volem que el municipi se senti seva aquesta casa, que aquí hi ha una exposició que parla d’ells i que ells l’han construït de forma comunitària.

Les migracions generen preocupació i reaccions extremes. Museus com aquest poden ser antídots?

Els museus i les polítiques de memòria han de servir d’antídot amb un vessant pedagògic que reforci els valors de la llibertat, el respecte i la democràcia.

Creu que el museu necessita canvis?

A nivell de museografia està molt bé, no passa de moda, té sempre una lectura fresca i estimulant. Té molt recorregut. A nivell de gestió ens hem d’anar adaptant a tots els requisits de la Generalitat, part majoritària del Consorci, i ho farem progressivament sense alterar res.