«Som una tela en blanc que omplim amb accions, art i vivències»

Nascuda a l'Havana el 1996, Alejandra Glez va iniciar-se en l'art als setze anys. Partint de la pròpia experiència, Gletz aborda temes com la violència contra les dones o els feminicidis des de múltiples manifestacions artístiques. La setmana passada va ser al Museu Dalí en una taula rodona.

Alejandra Glez confessava, just abans de fer aquesta entrevista, haver trobat molts punts de connexió entre la seva obra i la de Salvador Dalí: «Jo no pinto. Per mi, fer surrealisme d’una manera física és molt difícil i el faig a través de l’art digital, amb el qual començo a explorar el subconscient, creant i generant imatges que seria impossible fer de forma física».

Com es defineix?

Soc una artista multidisciplinària i, a través del que vaig sentint i vaig creant l’obra, li dono unes expressions o unes altres.

Fa unes setmanes va oferir la performance Volver a nacer en el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza de Madrid. Aquesta resumia molt bé algunes de les seves inquietuds.

Sí, és una peça inspirada en la maternitat, però no només en la de la mare donant la benvinguda al món, sinó de la mare en la religió ioruba, que neix a l’Àfrica i s’assenta a les Antilles. Soc cubana i crec i practico aquesta religió. Soc filla de Yemayà, deessa del mar. Aquesta performance no només em donava l’oportunitat de tornar a néixer, sinó també de parlar una mica de la colonització espanyola. La performance es feia en un museu espanyol i, per primer cop, es posava una deessa ioruba davant del catolicisme, ja que el quadre que em quedava darrere dels batàs, que són els tambors, era d’una revolució cristiana.

Hi ha moltes ferides per curar?

Més enllà de curar ferides, crec que era poder reflectir la nostra cultura i fer-ho d’una manera oberta i pública com ens donava l’oportunitat ara el Thyssen. No només perquè soc cubana, sinó perquè soc dona i tots sabem la feinada que ha suposat a les dones arribar als museus i a les institucions. Arribar allà va ser una manera de ser jo mateixa i ser-ho el més sincerament possible.

Per què li costa tant a la dona?

És molt difícil perquè venim d’una història d’art patriarcal, on tots els mèrits i reconeixements van ser a l’artista home. Anar incorporant, a poc a poc, la figura de la dona porta feina i cada vegada més. Essent jove tens una feina afegida que és com resistir en el món de l’art com a artista dona jove i viure d’ell. És súper complicat, és totalment una cursa de resistència.

Vostè actualment viu a Espanya?

Sí, fa dos anys i mig. Vaig venir per un premi de fotografia (Fundacion Enaire). Portava set anys entre Espanya i Cuba amb visats de turisme. Mai vaig tenir molts problemes per sortir de l'illa, potser per les facilitats de ser artista i ser convidada per institucions, galeries i altres, no era complicat. Tot i que el darrer viatge va ser difícil per la pandèmia, no em deixaven sortir i la meva galeria espanyola, Aurora Vigil-Escalera, va ser qui va prendre la responsabilitat sobre l’assumpte, va parlar amb l’ambaixada i em van donar el permís de trànsit.

Com li va néixer la passió per l’art? Algú de la seva família hi mantenia vincles?

Ara faré 27 anys i vaig començar a treballar en el món de l’art als 16. Ningú és artista a la meva família, coneixen l’art a través meu. Jo sempre m’amagava rere una càmera fent fotografies i amb 16 anys li vaig dir a la meva mare que o em portava a una escola de fotografia o al psicòleg. A Cuba està molt mal vist anar al psicòleg i la meva mare va fer tot l’esforç per dur-me a l’escola. Aquí vaig començar. Clarament, ara vaig al psicòleg (riu), no et pots estar amagant tant temps.

A Cuba tenia oportunitats d’evolucionar artísticament o es va veure obligada a marxar?

El problema és que amb la pandèmia, Cuba es va posar molt malament. Jo sempre tenia casa meva allà i, tot i que viatjava, sempre hi tornava, però després de la pandèmia ni menjar teníem amb diners. Era horrible. Així que quan vaig tenir l’oportunitat de venir a Espanya, em van sortir molts més projectes a Europa i vaig prendre la decisió de quedar-me a Madrid, buscant un millor futur.

La seva obra parteix de la pròpia experiència.

És cert, és una obra autoreferencial, súper catàrtica de reconeixement propi, de deixar-hi coses, de curar dolors i de donar veu, a través d’aquesta eina, a altres dones.

La base del seu treball és el cos.

La meva obra sempre m’ha permès parlar sense necessitat de parlar, deixar anar, guarir i curar a través d’ella. Al principi m’amagava rere altres dones que explicaven les seves històries, era una mena d’instrument de catarsi per a elles. I després es va tornar més autoreferencial. Per això es desenvolupa en molts àmbits, perquè comença amb la foto fixa, però rere seu arriba una performance que no era exposada. I després la performance i a treballar amb mi mateixa, el videoart, l’art digital. Comencen a compenetrar-se entre moltes accions.

El cos com a subjecte artístic.

Jo ho veig com tan natural, en allò que es basa tot. És la casa, és la llar, és on vivim, on estem tot el temps, el que ens permet crear i moure’ns. ¿Com podem explorar aquest cos, aquestes corbes, tots els sentiments, reaccions que tenim a escala corpòria en una obra d’art? Realment som una tela en blanc que anem omplint a poc a poc amb accions, art i vivències.

I el cos la porta a explorar la identitat femenina.

Sí, per donar veu a aquestes dones, ajudar-les. He treballat amb tota classe de dones que han patit violacions, violència domèstica, tràfic de dones, intents de feminicidi, filles de dones que ho han patit. He viatjat pel món sencer, entre el Perú, Brasil i Mèxic són els tres països on més he viscut de primera mà el tema del tràfic de dones, el feminicidi i l’agressió sexual. A Europa també existeix, hi ha molta agressió sexual, sovint no reconeguda i amagada.

Incomprensible tanta violència.

És al·lucinant. Fa onze anys que treballo el tema i cada vegada entenc menys el perquè.

Quin és el paper dels creadors en aquest punt?

Donar veu, denunciar, posar a l’espectador en una situació de replantejament de què està passant o què estàs fent. En algunes ocasions he treballat amb obres on hi ha amics espectadors homes que em comenten que mai havien pensat que una acció pot significar una agressió. Comences a generar consciència.

Els artistes modelen la visió de l’espectador sobre el cos? Els ajuda a entendre’l millor?

Crec que sí. Tot art que comunica et fa fer un replantejament, tenir una sensació o una interpretació. Comences a interactuar amb l’obra dins l’àmbit propi i personal. És com quan vas al psicòleg i et posen unes imatges. Tu veus la teva realitat i perspectiva.

El creador es carrega d’una gran responsabilitat. L’accepta?

Totalment. Has de ser súper conscient de què dius i per què, tenir un fonament darrere. Jo, com a coaching d’artistes, els dic que han de ser molt honestos amb la peça, no pots vendre el que no ets. Has de ser conseqüent.

Expressa amb la fotografia, el collage, la performance. Aquesta connecta bé amb el públic?

És un art que encara no ha arribat a un espai de maduresa, en alguns individus. Hi ha persones que encara no l’entenen i els desconcerta. Acabo de sortir d’un entrenament d’una setmana, en una muntanya grega, amb l’institut de Marina Abramovic, aprenent totes les seves tècniques. Ha estat tan fort. Entens com la gent, al final, no veu què hi ha rere una performance, l’entrenament físic i mental que has de passar per arribar aquell dia i fer-la. És extenuant, molt interior, és obrir, deixar anar coses, i, quan ets allà, l’obra d’art ets tu, la teva energia vibrant en un espai amb l’energia de tot aquell públic que interactua amb tu.

També treballa amb l’art digital. És el futur o només un altre mitjà per expressar?

A mi, l’art digital em promociona una mica i aquí m’identifico amb l’obra de Dalí i el surrealisme. Jo no pinto. Així que, per mi, fer surrealisme d’una manera física és molt difícil i el faig a través de l’art digital amb el que començo a explorar amb el meu subconscient. I puc crear i generar imatges que seria impossible fer de forma física. La meva darrera obra, Cordó umbilical, que soc jo i el meu cabell connectat amb l’aigua, com un cordó umbilical. Jo respirava a través de l’aigua connectada amb el meu cabell. Això no ho puc fer de manera física.

L’art li proporciona llibertat.

Increïble.

De la seva Cuba natal ha emprès un viatge físic i emocional amb l’art.

El que més m’ha afectat és que a Madrid no hi ha mar i jo treballo molt amb ell, parlo sobretot de la conservació de mars i oceans. Ara estic fent un treball d’instal·lacions on genero onades de cristall i dins encapsulo aigua de diferents mars. A l’estudi tinc onades del Mediterrani, de l’Àrtic, del Pacífic, del Carib… és l’única manera que trobava per portar-me el mar en una ciutat sense. El cristall també s’ha construït amb sorra de mar amb químics. Encapsular el mar dins la sorra, tot és metafòric.

Quina connexió veu entre la seva obra i la de Salvador Dalí? Què li interessa d’ella?

A mi em va sorprendre que el Museu Dalí em convidés a aquesta xerrada i que trobés punts de connexió entre les dues obres. A mi sempre m’ha encantat Dalí però mai havia vist aquesta comparació, però posant-me a estudiar-lo he vist molts punts, sobretot amb el tema de la dona, com utilitzem el cos femení, com el veiem, aquesta connexió amb el surrealisme que jo utilitzo molt en l’art digital, però també en allò físic.