Albert Velasco (Lleida, 1976) ha viscut moments de gran emoció com a historiador de l'art: des de la troballa d'una ampolleta de vidre persa o una arqueta per guardar una sandàlia de la Mare de Déu. Ho narra al llibre A la recerca de l'obra perduda (Pòrtic) que aquest divendres, a les 6 de la tarda, presenta, acompanyat del també historiador i antiquari, Albert Martí Palau, al convent de Sant Agustí de Castelló d'Empúries, dins els actes de celebració del Dia Internacional dels Museus.

Albert Velasco explica que dels onze llibres que ha publicat, A la recerca de l’obra perduda, és el primer en versió divulgativa, fet amb la consciència d’arribar al gran públic i l’interès «d’inocular el virus de l’estima pel patrimoni, la nostra història i passat». Amb ell, una s’endinsa en les peripècies d’un historiador de l’art a la recerca de tresors perduts o de pistes que les treguin de l’oblit. No estranya, doncs, l'interés que ha generat entre els lectors que ja han devorat una primera edició i ara el llibre ja enfila la segona.

Comença el llibre amb un dels moments més durs i inoblidables de la seva trajectòria professional: l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida per endur-se les obres de Sixena. Què va aprendre aquell dia?

El llibre no és una autobiografia, però està escrit en primera persona, parlo de mi, de la meva vida i de les coses que m’han passat. Són molts moments: alguns macos i inoblidables i altres negatius, horrorosos i igualment inoblidables. I aquell 11 de desembre de 2017 va ser el pitjor de la meva vida, des d’un punt de vista professional i, personal, també. Vaig aprendre que la justícia no és sempre justa; que quan hi ha un Estat que es posa d’acord a escala política, judicial i amb altres instàncies per aconseguir un determinat objectiu, que no té res a veure amb el patrimoni, se’n surt amb la seva perquè és un Estat i que una comunitat autònoma no té res a fer davant una situació de superioritat com aquesta. També que el Museu de Lleida és una institució molt estimada. Va haver-hi gent a fora tota la nit, sense dormir, amb un fred horrible i plovent, donant suport estoicament. L’endemà, al Museu va venir infinitat de gent a visitar-lo i vam rebre infinitat de mostres de suport. Aquell dia, el museu va arrelar molt profundament no només en el cor dels ciutadans de Lleida, sinó de tot Catalunya.

Des del segle XIX, el país ha perdut molt patrimoni, ha patit una sagnia brutal.

És cert, un altre dels objectius era presentar aquesta diàspora patrimonial que fa que, avui, viatgis per tot el món i arreu trobis peces catalanes. De fet, Catalunya ha estat una de les comunitats, dins el context espanyol, més perjudicades. Molt patrimoni resta a Catalunya, però fora dels seus llocs d’origen, és a dir, museus o col·leccions particulars, i d’altre a museus espanyols o estrangers. Que sigui així és un cúmul de factors: és el mercat, els problemes que tenia l’església per subsistir, perquè a finals del XIX i principis del XX, tant els bisbats com les parròquies, estaven en una situació econòmica molt feble, esglésies arquitectònicament fetes malbé, i això els obligava a vendre. A partir de 1911 hi hagué una legislació patrimonial, però no protegia aquestes obres i permetia la seva venda. Un darrer factor és que la noció de patrimoni cultural i artístic que tenim avui, no existia en aquell moment. S’estava començant a gestar. I, per tant, hem de ser curosos a l’hora d’analitzar el que va passar, perquè no ho podem fer a partir de termes presentistes. És difícil jutjar els capellans o els antiquaris.

La societat actual està obligada a refer tot aquest desori?

La gent que ens dediquem al patrimoni cultural, i més en concret a l’artístic, hi estem obligats en la mesura de les nostres possibilitats. Hi ha peces que no tornaran mai de la vida perquè van marxar d’una manera legal i no podem fer res. El que sí que es pot fer és estudiar-les i fer exercicis de reconstrucció virtuals. Per exemple, si tenim un retaule dividit en quinze trossos i està en set llocs diferents, podem fer un estudi, presentar-los tots junts i amb això, des d’un punt de vista acadèmic, recuperes la seva història. Tanmateix, el mercat de l’art, que és un agent molt dinàmic, permet moltes vegades adquirir aquestes obres que han marxat. Tot i que la Generalitat ha fet molts esforços comprant els darrers anys, s’hauria de fer-ne més. Estem obligats. Recentment, va aparèixer a França un compartiment d’un retaule documentat de Jaume Huguet, un dels grans pintors del gòtic català, dels fetitxes, i va sortir a subhasta. Ni la Generalitat ni el Museu Nacional d’Art de Catalunya l’han adquirit i s’han equivocat i això que al MNAC hi ha tres compartiments d’aquest retaule. És una errada monumental. La història patrimonial del nostre país és com un gran trencaclosques de la nostra identitat i hem d’anar completant peces. Nosaltres no les completarem totes, però les que puguem ho hem de fer, perquè les generacions futures d’agents dedicats al patrimoni ja en trobaran altres.

En aquest llibre, el lector l’acompanya en aquestes recerques i sent la seva mateixa emoció.

Jo gaudeixo molt amb la meva feina i intento transmetre aquesta passió. Al final no sé on està la meva feina i el meu hobby. No hi ha separació. La recerca et porta per uns camins, unes coneixences de gent, viatges, arxius, museus que, al final, formen un còctel del qual poden sortir unes històries interessants. A més, les coses més pròpies del patrimoni de la història de l’art ja les he publicat des d’un punt de vista acadèmic, però ara m’agradava explicar la rerebotiga, l’experiència personal, els sentiments que et provoca la recerca, les alegries i les tristors. Perquè a través d’aquesta connexió amb la gent, intentar inocular aquest virus i que s’interessin pel seu passat i patrimoni.

La seva supervivència necessita aquesta connexió?

El patrimoni sense la gent no és res, pedres, pintures. Els historiadors de l’art, els arqueòlegs, treballem pel patrimoni, però la missió última, i sobretot a partir de la generació de la idea de patrimoni cultural, és conformar la identitat de les persones i dels pobles. A banda que alguns retaules i obres encara estiguin a les seves esglésies i continuïn complint la seva missió litúrgica i cultural, amb el pas dels anys, tots aquests béns han acumulat unes altres missions, serveixen per construir la identitat dels pobles. I, per tant, la gent les ha d’estimar, anar-les a veure, pagar entrades als museus, fer accions perquè aquest patrimoni pervisqui. No podem oblidar que som propietaris, però també custodis de tot això. La nostra obligació és llegar-ho als que ens succeiran i intentar millorar-ho amb restauracions, més museus, publicacions.

L'historiador de l'art, Albert Velasco. Cedida per Albert Velasco.

Aquest desig degué moure a Jaume Pasqual, un gran col·leccionista d’art del segle XVIII. Al morir, però, tot quedà dispersat.

A vegades em pregunto què pensarien aquests personatges del que jo faig. Pere Garcia de Benavarri, al qual li he dedicat un munt d’anys fent la tesi doctoral, deu pensar que estic boig perquè ell no tenia la idea que estava fent art, era un artesà, no era més que un fuster o un carnisser. Seria interessant tenir una ouija per intentar parlar-hi (riu).  

Als historiadors de l’art els anomena exorcistes de l’oblit, desenterramorts que ressusciten pedres mortes.

Exacte, és així. Quan una obra d’art no està estudiada o és anònima, ha perdut part de la identitat, està morta. Com aquella ampolleta persa que vaig trobar en un altar a la Vall d’Aran. Aleshores només era un tros de vidre. És cert que en essència no havia perdut el que era, però fins que no arriba una persona que diu això és això i ho publica, les coses no existeixen com a tal, perquè no sabem el que són. Ha de venir algú a desenterrar-la, a fer-la sortir de la foscor, i posar-li nom. Molts cops el patrimoni està envoltat d’oblit que dificulta la seva comprensió correcta.

És com si les haguéssim deixat orfes, abandonades fora del seu context original com els sepulcres dels comptes d’Urgell exposats des del 1906 al museu The Cloisters de Nova York.

Això porta al debat d’on han de romandre les peces. Jo considero que les peces sempre han d’estar al seu lloc d’origen, però no pot ser sempre. Moltes vegades, la història, pel que hem explicat abans, han fet que surtin del seu lloc d’origen i que ho hagin fet de manera legal. És molt difícil revertir-ho. No és tan fàcil com dir tanquem tots els museus i que totes les peces cap al seu lloc d’origen. No, no. Els museus són unes estructures fonamentals a la cultura occidental.

Titlla els museus de trinxeres de lluita cultural i ideològica.

Els museus no són espais neutres. Tot i que algú es pensi que hi anem a veure quadres bonics i a delectar-nos-hi estèticament, no, no, oblidem-nos d’això. Ara, el Metropolitan Museum de Nova York ha dedicat una exposició a Juan de Pareja, que era l’esclau de Velázquez. L’objectiu de l’exposició no és només mostrar els quadres de Pareja, sinó parlar de l’esclavitud i de qüestions que s’aborden des d’un punt de vista polític perquè a la vida tot és política. Els museus són espais de debat i han de prendre una posició. El Consell Internacional de Museus, l’ICOM, sempre ho ha defensat així. Però com que la política està tan mal vista, no ens adonem que aquesta són les idees i les accions que comporten tota una sèrie de qüestions amb les quals gestionem el nostre dia a dia.

Hi ha un apartat del llibre dedicat a les falsificacions.

Els darrers anys està essent un dels meus objectes predilectes d’estudi, des d’un punt de vista acadèmic. Moltes vegades, mig en broma mig en sèrio, dic que ara m’interessen més els falsos que les obres originals perquè efectivament els falsos no són falsos i ja està. Els falsos s’entenen en un context. A mi el que m’interessa és explicar les relacions que la Catalunya contemporània, dels segles XIX i XX, ha mantingut amb el món medieval. És sabut que Catalunya és un país on la tradició medieval és molt important, on arrelen les arrels de la nació. Sempre estem parlant de romànic, de gòtic, medieval i els reis medievals, emmirallant-nos en aquest món perquè ha estat sempre un referent a nivell nacional. A mi m’interessa veure com Catalunya ha fet aquest procés. Per això he estudiat, aquests anys, col·leccionisme, mercat i falsificacions perquè la circulació de peces a finals del XIX i principis del segle XX i la producció de falsos s’entenen en aquest context de fascinació que les peces medievals aixecaven entre els col·leccionistes privats i institucions com la Junta de Museus de Barcelona. Va haver-hi una cursa per aconseguir-les i explicar la història del país. En un país on hi ha tanta demanda del mercat sorgeixen els falsos.

Uns d’aquests falsificadors van ser els germans Junyer, uns mestres a produir pintura gòtica.

Uns personatges fascinants i se’ls ha de considerar entre els falsificadors d’art antic més importants d’Europa. Feien una cosa que la resta de falsificadors de per aquí no feien: agafar peces antigues per aprofitar el suport i repintar-les i ho feien amb uns desgastos, unes tècniques pictòriques que imitaven les medievals que ratllaven l’excel·lència. És molt difícil moltes vegades detectar els falsos dels Junyer. Al llibre hi poso un exemple que vam haver de recòrrer a les tècniques del laboratori, anàlitiques de pigments, radiografies… per poder determinar si allò era un fals o no. Ara la tecnologia ens ajuda a arribar allà on els ulls no ho fan.

Parlant de falsificacions apareix Jaume Barrachina, qui fou director del Museu del Castell d Peralada, un dels savis empordanesos del que se'n parla poc.

Per a mi, Jaume Barrachina ha estat un dels meus referents. És un historiador de l’art a qui no se li ha fet encara justícia. Jo vaig intentar-ho en el meu discurs d’ingrès a la Reial Acadèmica Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, publicat l’any passat en format de llibret, dedicat, justament, a les falsificacions d’art medieval a Catalunya. Aquell era àmbit de recerca que Jaume Barrachina va obrir a Catalunya, ell va ser el primer. Amb això era especialista, a obrir vies, a encetar camins de recerca i això no se li ha reconegut prou. Va ser el primer en moltes coses. Després hem vingut d’altres i hem resseguit el camí per on ell ha transitat primer, però ell ha desbrossat i ha tret tota la malesa i els altres ho hem tingut molt més fàcil. I jo admirava molt la seva capacitat de saber veure temes difícils i obrir vies d’una manera molt senzilla, perquè tenia, a més, una manera de redactar i investigar que semblava fàcil, i això és molt complicat al fer-ho des de zero. Ell tan parlava de vidre català, de pintura gòtica, de pintura hispana del segle XVII. Era l’últim connaisseur. Tots els homenatges que li fem seran pocs.