Enric Casasses desgrana els orígens dels seus coltells irònics i absurds

«Enric Casasses (Barcelona, 1951) ha estat sempre com un caminant que ha anat fent el seu pas, ara més lent, ara més ràpid, sempre pujant muntanyes. Jo el veig com una mena de Ramon Llull meravellant-se amb la paraula, el pensament, l’emoció, el sentit crític, la ironia, aquest amor profund i incondicional a la paraula dita». Així reflexionava l’editor Roger Costa-Pau, dimarts passat, durant la presentació de la reedició de Coltells que ha impulsat Llibres del Segle, dins la sèrie de poesia Culip. Casasses, que va desgranar el poemari detall a detall per gran plaer dels assistents, va confessar que quan aquells coltells –una altra manera de dir ganivet– el van trobar «va ser com un deliri i sort que el vaig poder frenar».

Roger Costa-Pau també va recordar el vincle de Casasses amb l’Escala i aquell paisatge del Montgrí i la punta Milà, un referent que també es pot resseguir en alguns dels racons del llibre, sobretot, aquells que dedica a la mare. El poeta, però, va voler «explicar la història completa» de la gestació del volum, publicat per primer cop el 1998 després de viure tres anys a Berlín. Això va dur el creador a aprofundir en els orígens de la seva fascinació per l’escriptura, «quan encara no entenia res». En aquell camí d’aprenentatge, Casasses no se sentia proper al context del moment: ni a les cançons d’en Pau Riba o Bob Dylan, tampoc a la poesia «elevada» de Gabriel Ferrater o Carles Riba. «Vaig anar veient que m’agradava, d’una banda, la poesia popular i, de l’altra, l’absurd», va comentar. Així, va anar exemplificant, destacant-ne aquell vessant irònic dels textos i creant una gran complicitat amb l’auditori. També va rescatar d’aquells temps la lectura de la poesia medieval dels trobadors, en concret d’un llibre de Guillem d’Aquitània, considerat el primer trobador en llengua occitana, que el va introduir en «el gust per la cosa concreta i absurda». «Jo feia el que em sortia, però tenia ambició de fer que arribés a tothom», va assegurar tot confessant que, en aquells temps, es va deixar seduir per les vides dels filòsofs grecs. Així, molts dels coltells naixeren inspirant-se en referències o en breus frases que Casasses prenia com a punt de partida o d’arribada. A voltes «no tenia lletra ni tonada, però vaig anar trobant la partitura» tot «jugant entre l’Escala, Barcelona i l’imaginari». A una pregunta del públic sobre si algun dia s’acabarà la poesia, el creador va negar-ho rotund: «Aquesta tot just ha començat i és plena de virtuts inconegudes». Com a exemple va posar al trobador occità Pèire Cardenal que ja feia cançó de protesta al segle XIII.