Lluís Bosch se submergeix en vivències passades per crear "petites perles"

"A contrallum pretén copsar l’instant, agafar tot allò que és viu i recrear-ho en uns versos", recórrer "els espais externs, alguns viscuts, que et poden dur a llocs irrepetibles on has viscut moments que t’han colpit i que és impossible veure igual en un altre moment perquè aleshores ja no ets la mateixa persona". El poeta Lluís Bosch (Figueres, 1974) és conscient d’aquest fet "inevitable", d’aquest plasmar "petits instants de vides normals i rutinàries, donant importància al temps que fuig" i extreure’n l’emoció que tots compartint. Així ho va explicar durant la presentació del seu darrer poemari A contrallum que, divendres passat, va deixar petita la sala d’actes de la biblioteca de Figueres. Magistralment acompanyat per l’escriptora Maria Mercè Cuartiella, qui en va fer una anàlisi curosa i amatent, i la veu còmplice de l’actriu Magda Bosch, que va recitar tres poemes del volum, els assistents, entre ells molts joves alumnes, van poder navegar per les interioritats d’aquest nou poemari on temes com l’amor, la natura, el temps i el record teixeixen fils invisibles que s’entrellacen constantment.

Lluís Bosch va confessar que no sabria escriure gairebé res més que no fos poesia i que per a ell, a banda de ser un acte comunicatiu, "també amb un mateix", és un acte de rebel·lió "que va contra tot, que demana introspecció i capacitat de reflexió". El seu camí, va admetre, és lent. "Jo parlo amb la poesia i és ella la que mana i que em va guiant", comentà. És aquella "insatisfacció contínua" en la que viu el poeta com, tot recordant els mots de Paul Valéry, "el poema no s’acaba mai, és la màgia d’esperar el moment". "Fins i tot, quan no escrius -ell ho fa amb llapis- és productiu perquè l’endemà surt més, la poesia es va regenerant per dins, és un procés d’alliberament de l’ànima".

En el cas d’A contrallum, editat per Cal·lígraf, Bosch beu "de flaixos de vivències passades, algunes més recents, altres més allunyades" que l’alimenten per "crear petites perles". En aquest viatge, les imatges que retornen "són borroses". "És una imatge a contrallum en la que veus els contorns, però no de forma clara i evident", assegurà. Una imatge lligada a l’emoció que li produeix la natura –"a voltes acollidora, a voltes inquietant", com matisa Cuartiella– i el paisatge empordanès, els arbres, el cel, els núvols, un escenari "aclaparador que sembla que t’esclafi" i on no pot defugir aquesta "sensació de petitesa".

Maria Mercè Cuartiella va apuntar que la natura descrita per Bosch sovint anava vinculada al sentiment amorós, una presència absència que es dirigia a múltiples persones, com va corroborar el mateix poeta, i, fins i tot, "al meu jo que ja no hi és i s’ha transformat en un altre". Va ser aleshores quan va recordar la figura d’Emily Brontë, escriptora i poeta que apareix citada en el llibre i amb la qual se sent molt connectat, amb la seva veu. "En llegir la seva poesia vaig quedar absort de la força de la naturalesa, del paisatge, de les absències i presències", confessà. Com Brontë, Bosch també va retre honors, durant la presentació, a Emily Dickinson i el seu univers poètic: "Ella va viure mitja vida tancada en una habitació i mitja més a casa i, tot i això, sembla que, en llegir-la, hagi viscut deu vides, és la demostració que no cal viure experiències extraordinàries per poder-les escriure, sí que ho és la seva gran capacitat sensible que va plasmar en els seus versos". Bosch va animar als presents "a no tenir por d’entrar en la poesia perquè aquesta ens enriqueix".

Presentació del poemari "A contrallum" de Lluís Bosch a la biblioteca de Figueres