Víctor Rojas, hereu del llegat cultural dels vells pastors

Fa una dècada, Víctor Rojas va prendre una decisió que li marcaria la vida: fer de pastor i seguir la petjada brandada pel seu avi a Burgo de Osma, a Sòria, poble i ofici que va deixar enrere en emigrar a Catalunya. Així que, tot i no renegar dels seus orígens barcelonins i del ric llegat cultural ofert pels pares, Rojas va deixar la Universitat on estudiava biologia –«estava com estancat i no m’omplia»– i va apuntar-se a l’Escola de Pastors de Catalunya formant part de la cinquena promoció. Des d’aleshores, Rojas, que ara té trenta-quatre anys, ha fet de pastor de muntanya a la Vall d’Aran i al Pallars Sobirà, a França, Nova Zelanda i Austràlia per, finalment, instal·lar-se al port de la Bonaigua amb el projecte PirosLive. Renunciant a ofertes econòmicament molt atractives, fa tres anys es va establir pel seu compte comprant noranta ovelles i movent-se entre Mollet de Peralada i Pedret i Marzà. El seu ramat és el darrer de l’Empordà que fa la transhumància pels vells camins, però ell afirma rotund: «No vull que em recordin per ser l’últim». Malgrat tot, és conscient que rere seu no hi ha ningú.

Cada dia, Víctor Rojas es lleva i s’atansa, acompanyat d’un parell de gossos –en aquest cas, la jovenívola Remei, una collie pura raça arribada del País Basc, i la veterana Tanit, amb nom de deessa que quasi està prejubilada i sovint fa el ronso– fins al tancat de Marzà, a tocar d’un camp de pomeres BioBosch, on el seu ramat d’ovelles passa la nit, protegides per tres imponents mastins lleonesos que deixen sense alè. Dues-centes vint ovelles del ramat són seves –les coneix a totes i la majoria tenen nom–, però també en porta d’altres ramats d’Hostalets d’en Bas, per diversificar les fonts d’ingressos. El màxim que pot dur són sis-centes i tot depèn de si troben prou menjar. Algunes ovelles són una barreja de raça sud-africana, la Dorper, que tenen el cap negre. La resta són raça ripollesa. La que més li agrada, la muntanyesa o del Montseny. «És una raça que abans no interessava perquè la llana és clapada». Algunes porten esquella, altres no. Aquestes són les seves. No en duen perquè, assegura, li agrada escoltar com mengen.

Víctor Rojas no es considera un romàntic, però sí que se sent orgullós de ser pastor i haver posat el seu gra de sorra per mantenir i divulgar –a les xarxes, visitant escoles– l’herència cultural de la transhumància, que viu el darrer alè, però que ha ajudat, des de temps immemorials, a fertilitzar, enriquir i recuperar la terra maltractada. «Abans els pastors eren molt respectats, es guanyaven bé la vida i les ovelles eren el seu patrimoni; ara el ramat no té cap valor», afirma dolgut. Molts propietaris de terres, però, estan canviant de mentalitat i criden a Rojas perquè les ovelles facin la seva feina abans de llaurar. El seu principal avalador és Josep Serra Pla, de la Vinyeta, a Mollet de Peralada, qui li va donar l’oportunitat de desenvolupar el seu projecte: «No pago arrendaments per la terra, només soc propietari de les meves ovelles que es mengen la coberta vegetal de la vinya».

Quan se li pregunta per què fa de pastor, la resposta és immediata: «M’ho passo bé, tinc molt temps i faig el que vull». Tot i això, econòmicament no compensa –«no faig ni un euro i pico l’hora aquí»– i es veu obligat a diversificar les fonts d’ingressos fent, temporalment, de test driver per algunes marques de cotxes. Mentre parlem, no deixa d’observar les ovelles i les controla amb els seus gossos. Amb cadascun d’ells es comunica amb una llengua diferent –francès, anglès, castellà i en algun moment guaraní que els animals segueixen obedients– per no confondre’ls i fer-los anar, al mateix temps, un per cada costat. «Sort que no parlen», diu el pastor per a qui els gossos són molt més que una eina de treball. Ell en té cura i els professa molta estima. De fet, han estat un suport essencial quan ha passat temps en soledat i, fins i tot, han esdevingut una mà amiga, un far entre la boira per trobar el camí de retorn a casa.

Rojas explica que es mou molt: des de Mollet pot anar per Sant Climent Sescebes, Espolla, Rabós, Delfià, Peralada, Vilanova de la Muga, Pedret i Marzà –on es troba amb la veterana pastora i amiga Cati Jacomet. Quan inicia la transhumància el juny, segueix la carrerada de l’Empordà, però fent-ne una ruta pròpia que ell defineix de «frankenstein». Així passa per Vilarnadal i Boadella, i li toca creuar la Nacional, l’AP7 i l’Ave. «Quan supero això, ja estic salvat», afirma. D’aquí va cap a Albanyà, Sant Julià de Ribelles, el molí del Morató, el coll de Falgueres i cap al Comanegra on es queda tot l’estiu, segons el menjar que hi hagi. Recorda, però, que l’any passat, tot i estar a 1.600 metres, les temperatures eren altíssimes i faltava aigua. Les ovelles, de fet, ni es movien fins a les 7 de la tarda i aprofitaven «la fresca de la nit per menjar».

Ramats de Foc

D’altra banda, Rojas participa en el projecte Ramats de Foc per la gestió del risc d’incendis amb pastures. Aquest any té previst pasturar a la Vall de Santa Creu, cremada fa un temps, per reduir la càrrega de combustible en olivars, vinyes i erms. «Es viu d’un terreny sa, ben mantingut. Abans els ramats que baixaven de muntanya eren necessaris». Una de les il·lusions de la seva vida, confessa, seria anar a la Molina, a guardar el ramat que hi ha, al Roc Blanc, però mantenint la seva manera de fer, la que ha après.