ENTREVISTA | Rosa Andreu Actiu i directora

«El teatre és el que m’omple la vida, allò que em fa feliç»

‘Faig tard...i què?’ és una obra coescrita per Rosa Andreu i Mercè Sarrias «molt col·loquial, amb moltes reflexions sobre el món que ens envolta i sobre el desconcert que provoca»

Rosa Andreu durant el muntatge 'Faig tard...i què?'

Rosa Andreu durant el muntatge 'Faig tard...i què?' / Susanna Figuerola

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Va donar-se a conèixer amb Andreu Buenafuente i Toni Soler a la televisió, però el verí del teatre la tenia atrapada molt abans. Per a Rosa Andreu, la interpretació és una part de si mateixa. A Faig tard... i què?, l'obra amb la qual visita La Cate de Figueres aquest dissabte (20 hores), rescata vivències i anècdotes.

Rosa Andreu admet que és una persona «sincera» que parla clar. Faig tard...i què? és la prova, una obra amb la qual ha volgut parlar d’allò que la sorprèn d’aquest món i de les coses per les quals ja és tard «i a les quals no vull arribar perquè no em dona la gana».

Arribar tard a les coses de la vida genera sentiment de culpa?

A mi no. Jo he tingut la sensació d’arribar tard sempre, també en això de ser professional de la interpretació. El cert és que m’he sentit una mica marciana en el meu entorn. Respecte a les companyes amb les quals estudiava, durant uns anys es van aparellar totes i jo no; van tenir fills més o menys al mateix temps, jo no. Però ho he acabat fent tot. La conclusió és que ho fas més tard, però he arribat a tot arreu on volia arribar.

Aquest sentiment el pateixen més les dones?

Sí, perquè les dones tenen moltes fites al davant. Seré un xic tòpica, però tradicionalment, en la generació de la meva mare i, fins i tot, en la meva, l’home tenia la fita de trobar feina, parella i prosperar. I les dones, també les meves coetànies, totes han tingut carreres i han portat la immensa part del pes de la feina de la casa. I si algú havia de disposar d’una tarda per anar a algun lloc era l’home. Ja, aleshores, moltes companyes no sabien delegar. Deixar anar i compartir tasques ha estat un procés per la dona, i acceptar que hi ha una altra opinió tan vàlida com la teva. Hi ha molt camí encara per recórrer.

Quan comença en el teatre?

Jo vaig treballar uns anys a la banca, però feia teatre des dels vint-i-dos anys amb un grup d’afeccionats. Era un hobby. Va arribar un moment, però, que parava de fer teatre per anar a treballar. Amb Malalts de tele, el primer any ho vaig compaginar, però a la segona temporada vaig agafar excedència, perquè no arribava a tot arreu, i ja no vaig tornar. Pensava que em moriria, si tornava, m’ho hauria gastat tot en tractaments psiquiàtrics.

El teatre li era fonamental.

M’omplia la vida, era el que em feia feliç. Això que a la banca em sentia molt ben pagada, no hi havia bretxa salarial entre sexes, però m’angoixava. No era gens feliç. Tots aquests anys, he viscut i dormit molt tranquil·la. No he tingut tants diners, però no m’ha importat.

Feliç segur, ara, tranquil·la...

Aquells primers anys, del 1997 al 2003, van ser molt convulsos pel que feia a les diferents activitats que havia de compaginar.

I què va passar aquell 2003?

Que vaig decidir ser mare, vaig sentir la crida biològica i em vaig posar fil a l’agulla. Vaig desaparèixer un temps i tornar va costar molt, perquè ho vaig fer als quaranta-quatre anys, una edat crítica, quan en el món audiovisual ja et comencen a fotre fora. Però jo he anat fent teatre, com a actriu i directora. No massa a Barcelona. La majoria han estat projectes que m’he anat muntant jo, el que em demana el cos, com Memòria de les oblidades i aquest Faig tard. Com més gran em faig, més valoro treballar menys, però amb gent amb qui m’entenc, que no molt a qualsevol preu. L’energia no és la mateixa que fa vint anys i, si l’has d’abocar, fes-ho en projectes que t’omplin.

Molts són monòlegs.

Ja ho dic jo que cada vegada rubianejo més. El 2008 vaig muntar-ne un de dramàtic, sobre el setge d’Ucraïna durant la Segona Guerra Mundial, per trencar aquella imatge pública còmica de Malalts de tele. També perquè el més fàcil i barat és un monòleg. I m’hi sento molt còmoda dalt de l’escenari, mai m’ha fet por, des que la vaig perdre, cap a la vintena. Abans m’aterria.

Calia afrontar al monstre.

Sí, i a mida que et vas fent gran vas perdent les manies, siguis actriu o no.

Visita Figueres amb Faig tard. Venia de representar Memòria de les oblidades, res a veure.

Res. Arreu on he fet Memòria de les oblidades tothom ha sortit encantat i amb els ulls vermells. És molt emotiva, molt dura, la història de quatre preses que van morir, per les condicions carceràries, al convent de les Oblates de Tarragona. L’autora, Tecla Martorell, va tenir accés als seus expedients i de les onze que hi van morir en va triar quatre per novel·lar-ne la vida. Són quatre dones d’edats i procedències molt diferents, no marxo mai de l’escenari, no canvio vestuari, només quatre elements. És un treball molt corporal, de veu, de cadència. És un repte.

Faig tard és una altra cosa.

L’altre costat de la moneda i ja en tenia ganes, de fer una comèdia. La idea neix el 2018, un any després de Memòria de les oblidades, suposo que necessitava pair-ho, perquè coses que dic em toquen de prop: els meus avis van patir represàlies i van estar molt afectats per la postguerra. I l’hivern passat vaig decidir posar-me amb Faig tard i vaig trucar a la dramaturga i guionista Mercè Sarrias, a qui vaig conèixer a Plats bruts. Jo volia fugir de l’estil El club de la comèdia, volia que fos més teatral. I ella li ha sabut donar aquest gruix temàtic, ha bastit la història amb coses que jo li explicava, anècdotes, la meva manera de parlar. I aquest text me l’he fet molt meu. L’hem escrit a quatre mans.

És el primer cop?

Sí, i l’experiència ha estat molt bona, absoluta llibertat.

Representar un text propi té avantatges, imagino.

Soc molt jo. A la part dramàtica, hi ha coses que no són veritat, però aquí està la gràcia. A l’obra, hi ha tot el que volia dir i fer, molt per sobre, no pretén ser una obra literària en absolut. És molt col·loquial, moltes reflexions sobre el món que ens envolta i sobre el desconcert que provoquen moltes coses. La meva generació ha passat, en trenta anys, a esperar quatre mesos perquè et posessin el telèfon a casa a anar amb ell a sobre. Ha estat una velocitat. La meva imatge visual és que jo, en el cas de les noves tecnologies, vaig penjada al darrer vagó del tren. Les xarxes les trobo tan supèrflues, tan postisses. Si les fas servir amb mesura, és bo, perquè ens ajuda a comunicar-nos i conèixer coses que no sabríem d’altra manera. A mi m’han servit per trobar gent, per saber coses que fan companys. Però quan traspasses la ratlla per mostrar la imatge més feliç, el viatge més llunyà, el plat més estrany, tot això m’ha agafat gran. Per mi no és una obsessió tenir likes, no hi ha temps al dia per llegir bestieses o veure gent fent el ridícul, no hi ha temps per perdre.

Més sabent que no som eterns.

Evidentment, com més gran et fas, el còmput de temps és cada vegada més escàs.

Millor és anar a veure teatre.

Crec que sí o parlar, senzillament. Reivindico les tertúlies d’abans quan sortíem a la fresca al carrer i parlàvem amb els amics tota la tarda. Tendim a complicar la vida quan és millor viure i deixar viure.