Les exiliades, les oblidades dels oblidats

Quan des de la direcció del Museu de l’Exili de la Jonquera (Mume) es va convidar Teresa Fèrriz, investigadora especialitzada en l’exili cultural, a comissariar la que serà la primera exposició dedicada a les dones a l’exili a Catalunya, va sentir gran emoció, ja que era conscient d’endinsar-se en un terreny incògnit, «el de les oblidades dels oblidats», com diu la historiadora Antonieta Jarne. L’intens treball, que veu la llum aquest dissabte a les 12 del migdia, ha permès nominalitzar més d’un centenar de dones, i d’aquestes, a una vintena, se’ls fa un retrat més aprofundit sobre com va afectar l’exili a les dones, a tot el que van haver de renunciar, en molts casos a carreres professionals d’èxit, però també els llaços de solidaritat que van mantenir entre elles per continuar endavant ja convertides en pal de paller de les seves famílies.

Teresa Fèrriz explica que fins ara no s’havia treballat aquest enfocament de l’exili. Potser per això, les fonts inicials per investigar eren poques, cosa que s’explica ràpidament, ja que s’estima que «només un 10% dels fons cedits són de dones». Fèrriz afegeix, però, que «si busques, les trobes». En dona fe. Fins ara «teníem una visió historiogràfica molt tradicional, un repte a resoldre en els pròxims anys i que ha de dur als museus a revisar el discurs museogràfic per incorporar la visió de la dona» i oferir, en el cas de l’exili, una mirada «més diversa, heterogènia i transversal».

Exiliades és un primer pas. Fèrriz opta, doncs, per parlar d’exilis incidint en aquesta visió plural i diversa i, així, s’allunya de les grans fites en l’esfera pública per endinsar-se en el dia a dia d’aquestes dones, un univers encara més amagat. No oblida que la majoria d’elles marxaren fent-se càrrec dels fills i les persones grans de la família, ja que bona part dels homes acabaren als camps de presoners. «Elles es quedaren amb la responsabilitat de la família, cosa que les va obligar, des del primer moment, a fer tota mena de feines precàries, sense papers, al camp, com a minyones, cosint... elles havien de resoldre tots els temes pràctics», diu tot reafirmant la necessitat de treure-ho a la llum «perquè és important que se sàpiga». D’entre aquestes dones, parla de la mestra Natividad Yarza, la primera alcaldessa escollida democràticament el 1934, que va marxar a l’exili amb 66 anys sense família ni xarxa, va arribar a Toulouse «amb una mà davant i una altra darrere» i va fer de planxadora perquè la vista li fallava. Fèrriz parla de la duríssima història vital d’Aurèlia Pijoan, primera regidora de La Paeria de Lleida i metgessa que, en creuar la frontera, és separada de la família i enviada a un departament de França per fer la verema del duro, aquella en què «els pagesos anaven a buscar qui podia treballar aquell dia i els donaven 5 francs». Pijoan aconsegueix anar a Mèxic, però abans recala a la República Dominicana on treballa en una plantació de canya de sucre enmig de la selva «en unes condicions realment terribles».

L’exposició permet apropar-se a l’existència de més d’un centenar de dones, algunes mai esmentades en un museu, i copsar com, entre elles, existien trenes de solidaritat. Ho fa patent el mateix subtítol de la mostra, Els fils vermells entrellaçats que remet a aquests vincles d’amistat, però també evoca al món de la costura, aquell art manual après de nenes, «independentment del seu estatus social», en el qual van trobar una font de subsistència. No va ser el cas de la lladonenca Maria dels Àngels Vayreda que va fer ús del seu art amb els mots, tot i que va ser relegada «a escriptora a l’ombra fent traduccions i novel·la rosa amb pseudònim i de forma anònima». L’altra empordanesa que apareix és la figuerenca Dolors Cos Roget, l’arxiu personal de la qual resta dipositat al Mume per desig dels seus hereus. Cos marxa amb els pares ja molt grans i, ben aviat, s’ha de buscar la vida, primer amb feines molt precàries fins que els quàquers la contracten com a administrativa.

La mostra té un component de descoberta amb molt contingut i no se sustenta tant en obra artística. No era l’objectiu. El visitant, però, podrà veure un audiovisual de Felip Solé qui va conèixer algunes d’aquestes dones a França i de les quals ha recopilat entrevistes que se’ls va fer en vida. Amb ell «escoltarem les paraules» d’aquestes dones que Fèrriz recorda eren «les nostres àvies». La comissària defensa que totes les dones exiliades tenen el dret a aparèixer i que aquesta mostra és el primer pas per visibilitzar-les, un treball que no s’aturarà. Miquel Aguirre, director del Mume, avala aquesta necessitat d’oferir «una mirada calidoscòpica». La mostra es pot visitar fins al 3 de setembre.

Subscriu-te per seguir llegint