Tres galeries soterrades confirmen l’origen romà de Castelló d’Empúries

Una anàlisi radiocarbònica d’una mostra de carbó del revestiment d’unes galeries soterrades a l’església del convent de Sant Agustí de Castelló d’Empúries ha determinat que aquesta construcció dataria d’entre principis del segle II i la primera meitat del segle I aC. Es tracta d’un descobriment inesperat i sorprenent, la datació més antiga que es té sobre la vila -fins ara la referència més reculada eren fonts documentals del segle IX-, quelcom que suposa un gir radical obligant a recular la cronologia fins a l’època romana republicana, un període no documentat fins ara al municipi. 

La troballa va tenir lloc durant unes intervencions arqueològiques als túnels de l’església del convent, incloses en un projecte de recerca dirigit per l’Institut d’Estudis Empordanesos i finançat, en part, per l’Ajuntament de Castelló d’Empúries. El projecte forma part del Pla de Recerca de l’arqueologia i la paleontologia catalanes, liderat pel Servei del Patrimoni Arqueològic i Paleontologic de la Direcció General del Patrimoni Cultural. Els directors del projecte, l’arqueòloga Anna Maria Puig, l’antropòloga Bibiana Agustí i l’historiador i arqueòleg Joan Frigola, han valorat la troballa com una peça clau del patrimoni històric de la vila.

Cronologia inèdita a la zona

Les intervencions arqueològiques s’han realitzat a una de les tres galeries soterrades. Conèixer la cronologia de la construcció ha estat possible gràcies a la recuperació d’una mostra de carbó de la capa de preparació del morter de revestiment de la galeria. La datació, mitjançant una anàlisi radiocarbònica, duta a terme en un laboratori de Miami i amb una fiabilitat de més del 95%, situa la construcció entre els anys 198- 42 aC. Dates que ens porten a l’època romana republicana, una cronologia poc coneguda a la zona, al marge de les restes del jaciment d’Empúries, la troballa d’una petita fortificació i un camp de sitges al municipi de Peralada, datat entre els anys 150 i el 50 aC.

Les galeries on s’ha dut a terme la troballa, disposades en forma de U, estan connectades entre sí, per uns arcs oberts posteriorment, i tenen un recorregut total de 40 metres. L’amplada també impressiona, uns 3 metres aproximadament, i l’alçada, de 4,5 metres. Les galeries estan construïdes amb murs sòlids de parament regular, de pedra granítica, que tenen d’amplada entre 1,50 i 0,90 metres i cobertes amb volta de mig punt. Les parets, la base i el sostre conserven restes d’un revestiment de morter hidràulic, conegut com opus signinum, que tenia la funció d’impermeabilitzar les parets. Això faria pensar als experts que es tracta d’unes grans cisternes, amb capacitat de fins a 400.000 litres d’aigua. Potser en orígens podrien haver estat unes galeries estanques o bé connectades amb petites portes, que rebien l’aigua i la ventilació des dels forats que es troben a la part alta de la volta que es conserven perfectament. Al llarg dels segles i fins a dia d’avui, que se’n tingui coneixement, aquest espai ha tingut diverses funcions i utilitats molt diverses: des de conrear xampinyons, com a refugi de la guerra civil i, més darrerament, per preservar peces de la col·lecció del Museu d’Història Medieval.

Aquesta construcció soterrada cal situar-la en un moment d’expansió del domini romà a la península Ibèrica, quan l’actual territori català s’incorpora a la província romana de la Hispania Citerior. Es tracta d’un moment de conquesta territorial i de revolta en contra de la situació que va acabar amb la submissió per part de la població indígena. L’any 195 aC les tropes de Marc Porci Cató van desembarcar a Emporion i s’havia produït la destrucció de la ciutat de Rhode (Roses). A aquests fets els succeeix la batalla d’Emporion, que va servir per calmar les revoltes indígenes i va desembocar en una important presència militar al territori.

Possible ús militar

Tenint en compte el context militar del moment es considera que aquestes galeries foren usades com a cisternes, responent a la necessitat de proveir d’aigua a un grup important de població. Per la posició estratègica en què es troba, a mig camí entre Roses i Empúries, prop del mar i de Peralada, en un territori ric en cereals i fauna (prop de l’Estany) podria tractar- se d’un espai de defensa, d’una fortificació. És per això que sembla molt significatiu el topònim de Castelló, que podria derivar de l’existència d’una antiga fortificació.

D’altra banda, hi ha suficients indicis per considerar que la construcció no seria aïllada sinó que estaria al centre d’un espai amb traces d’haver estat urbanitzat, organitzat o ordenat a partir de l’encreuament d’eixos en sentit nord-sud i est-oest, dels que queden testimonis en la topografia urbana medieval que han quedat fosilitzats. El recinte s’anomenava mercadal (mercat) i s’ha comparat amb els criptopòrtics de la ciutat romana de Girona que van funcionar com a cellers d’un petit mercat al segle XI, emplaçat davant les escales de la Seu.

Fins a dia d’avui, quan s’explicava la història de Castelló d’Empúries es remuntava al segle IX quan els comtes d’Empúries decidiren traslladar a aquesta petita població la capital del comtat. Així ho testimoniaven també els documents, abans que l’arqueologia entrés en joc. Aquesta ja va fer recular la cronologia fins al segle VII amb un possible nucli fortificat, al Puig Salner, i ara les anàlisis apuntalen al II aC, un salt de nou segles. El següent pas seria excavar.

"Una troballa excepcional"

Els resultats d'aquestes importants excavacions arqueològiques s'han donat a conèixer aquest dimarts, 28 de febrer, en un acte que ha tingut lloc al convent de Sant Agustí i en el qual han participat l'alcalde de Castelló d'Empúries, Salvi Güell; la subdirectora general de Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Palentològic de la Generalitat, Marina Miquel i l'arqueòloga i presidenta de l'Institut d'Estudis Empordanesos, Anna Maria Puig. Miquel ha deixat clar que es tracta "d'una troballa excepcional", entre les més rellevants de l'arqueologia catalana dels darrers anys en el camp dels jaciments romans.