L’hereu Fortià de Boadella, un clàssic caricaturesc del XIX

Hi ha alguns personatges del drama /melodrama rural empordanès amb un perfil caricaturesc que es presta a ser explicat en forma de contalla. Aquest és el cas d’en Fortià de Boadella, l’hereu estufat i un xic cap de suro de La romería de Recasens, de Damas Calvet (1864). Dins del context de la peça de teatre, era vox populi comarcal «digne de un romanso» el fet que no allargava més que els seus passos i que una vegada, en passar per sota d’un roure, va fer aturar el seu ase per collir alguns aglans; les branques eren prou llargues però ell digué «Ja só pró llarch!». Midant la fondària del marge, i tot contemplant el burro, va exclamar «Si ara vingués un ximplet y digués arri al passar!». En sentir aquesta ordre el quadrúpede va fer dos passos enllà, i l’hereu de Boadella del roure va quedar penjat; en Fortià no la va dinyar perquè el ruc tenia enteniment i, per salvar-lo, va recular.

Malgrat la seva totxesa, l’hereu era un bon partit. «És d’una casa molt bona, tots los anys matan tres porchs, cullen vi, cent cargas d’oli, á casa seva hi ha un forn; tenen carro, trulls, y crian mitja dotzena de bous». En Miquel, pastor de Cantallops, mig arranja el casori del minyó amb la seva filla Magdalena, després de regatejar la dot amb el consogre i sense estalviar lloances del nuvi tot i la seva mancança de lletres i de polidesa: «Ell sap llaurar, manar carro, móldrer blat, es cassador, porta mocadors de seda que dónan tres toms al coll, y sempre que va a Figueras estrena colcom de nóu».

Els amics d’en Fortià no dissimulen la poca destresa de l’hereu com a pagès que encara trepitjava «los rahims amb los peus» en comptes de fer servir una màquina moderna, que no feia bones veremes perquè una malura tacava els picapolls quan aquests bramaven; tampoc tenia bones collites d’olives perquè feia les batudes amb pals en compte de collir-les d’una en una per no malmetre les petites branques; ni tampoc no feia cas dels consells dels amics en les feines al bosc. Abillat amb barret de palla, anell i mocador vermell, el gall dindi (avui diríem el paó) de Boadella s’hi aplega a la romeria de Requesens per conèixer la donzella tan bella a qui farà l’honor de demanar-ne la mà.

Torejar un bou

Durant la festa l’hereu fa cagarel·la en voler torejar un bou. Els companys de barraca en fan befa:

Fortià: Sec! Sec! Sec! Sec! No embesteix?

Anton: Y fuig de tú! Ja coneix qu’ets mes qu’ell, puig no t’fá cara.

Fortià: Si jo tingués un parell de banyes m’hi barallava.

Bertran: (Sols esser bón li mancava al que nasqué tan badell!).

Per acabar-ho d’adobar, les intencions de la Magdalena no eren recíproques a les del folgat fadrí. Estava encaterinada, encarlinada d’un foraster, d’un soldat ferit a qui havia guarit. Les seves sofrences varen tenir un final feliç: com als millors dels contes de fades la pubilla del pastor de Cantallops, aquesta flor boscana, esdevingué rosa del jardí d’un marquès tarragoní, que va voler esbrinar si «t’escau mes qu’espardenya la sabata de satí, / si ‘l mateix que sota indiana sota seda bat ton pit». I en Fortià? Es va refer del desencís ... engolant dues carbasses de vi en un pic!

Moralitat: val més donar als fills instrucció que no pas terres, ja que si les terroses fan l’home aquest sortirà ben terrós!