Arnald Plujà cataloga i estudia més de quatre-cents masos del cap de Creus

Fa trenta anys que el geògraf i historiador Arnald Plujà va iniciar la que es podria considerar l’obra de la seva vida: la localització, estudi i catalogació de quatre-cents vuit masos i veïnats del cap de Creus. Tot aquest coneixement es condensa ara en les més de cinc-centes pàgines del llibre 200 masos i veïnats del cap de Creus i de l’Albera marítima. Just acabat d’editar i en plena ronda de presentacions, la darrera a Cadaqués, el cap de setmana passat i la propera el 3 de febrer a Palau-saverdera, Plujà avança que aquest no «és la culminació, encara», ja que dia a dia va rebent degoters de nova informació.

«Aquest és un tema que té una importància enorme perquè els masos són la informació bàsica dels pobles, el seu naixement, la seva vida», admet l’estudiós. Fins a principis del segle XX, explica, «viure al mas era equivalent a viure al poble, no hi havia massa diferència i potser es guanyaven millor la vida al mas». Aleshores arriba la decadència del món rural, les millores als pobles. «El mas perd condicions i serveis», afegeix. Un decret de Franco dels anys 40 els obliga a plantar tantes vessanes de pins perdent zones de pastures. «Els pagesos perden la meitat del que tenien, arriba la decadència».

Tot i conèixer pam a pam aquesta zona, que podria resseguir amb els ulls tancats, Arnald Plujà no hauria imaginat mai el batec tan intens que havia contingut «aquest reduït territori de complexitat orogràfica, climatologia adversa i limitada fertilitat». Allò que l’ha motivat a continuar, també, és la proximitat que ha mantingut amb la seva gent, «conversar amb aquells que els han viscut». «He parlat amb persones nascudes al segle XIX», afegeix amb satisfacció, bon coneixedor «del valor» de tota aquella informació que va saber testimoniar en el seu moment. «He menjat amb gent en masos que avui ja només en queda dreta una paret, he viscut l’últim període quan encara hi vivia gent», comenta. Potser per això no ha volgut oblidar-se de ningú i en el capítol d’agraïments apareixen citades unes dues-centes persones, algunes de les quals ja han traspassat.

El llibre inclou la descripció i ubicació de dos-cents masos de Portbou, Colera, Llançà, la Selva de Mar, el Port de la Selva, Cadaqués, Roses, Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga. A cadascun d’aquests, molts dels quals la gent no sabia ni on s’havien alçat, ja que avui són ruïnes, els dedica una pàgina d’informació i diverses més amb fotografies del mas i la seva gent. D’imatges n’hi ha set-centes trenta, entre elles un centenar d’aèries, mentre que la resta evoquen l’aspecte originari del mas, els estadants i activitats de la pagesia. A més, Arnald Plujà ha citat i datat dos-cents deu masos més, aquests localitzats a partir de l’estudi de documentació. Així, l’autor ha consultat un gran nombre d’arxius, fons eclesiàstics i registres parroquials. Són «la primera font d’informació», la que l’ha conduït a reconstruir la història de cada mas i a conèixer-ne els seus secrets. «Em sortirien quatre llibres més com aquest», reconeix sense amagar que, a mitjà termini, potser en farà una ampliació.

Entre la documentació que ha treballat, destaquen els llibres notarials, una font inestimable de dades per als estudiosos, ja que aleshores «la gent anava al notari molt més que ara, per qualsevol cosa: unes obres, un inventari, un testament, un acord, un plet». Plujà vaticina que els historiadors del futur que vulguin resseguir la història del segle XX a partir de les notaries «es moriran d’avorriment perquè només trobaran cases, pisos, hipoteques, vendes, compres...».

Una revifalla els darrers anys

Com a espectador d’excepció que és, Arnald Plujà explica que en els darrers quinze anys ha vist com la meitat d’aquests masos han anat caient. Tot i això, considera que, des de la pandèmia, s’està vivint «una revifalla», gent que s’ha llançat a comprar masos. «Són persones amb diners, foranes, que no tenen relació amb el territori, que compren un mas que, si a mi me’l regalessin no el voldria, perquè presenta un estat de ruïna increïble», comenta tot afegint que ells «el recuperen». «És un moviment tímid, però mai havia passat abans, hi ha una consciència», conclou esperançat. Això, malgrat les exigències dels ajuntaments que obliguen, tot sovint, als propietaris a aportar millores com ara arranjar carreteres d’accés, fer depuradores o dur ells mateixos l’electricitat. Segons l’historiador, durant molt temps els consistoris no permetien arreglar els masos, tot i que la llei sí que ho preveia.