Un estudi revela com Figueres va ser pionera en abolir la prostitució el 1892

El 10 de març de 1892, Figueres es va convertir en la primera i única ciutat de tot l’Estat espanyol a abolir la prostitució. El plenari municipal ho va aprovar per unanimitat gràcies a la tasca del polític, catedràtic i escriptor Joan Maria Bofill, ferm abolicionista, una figura que pràcticament ha desaparegut de la memòria històrica. El període abolicionista va durar fins al 6 de desembre de 1893 i, a banda de no comportar la desaparició de la prostitució, va potenciar la clandestinitat de l’activitat i una actitud marcadament hipòcrita de la societat, tal com constata ara un estudi inèdit sobre el tema del periodista i llicenciat en Humanitats, Pau Subirós Bardera, publicat al darrer volum dels Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos.

L’anàlisi històrica realitzada per Subirós permet confegir una imatge alternativa de la Figueres de finals del segle XIX i evidencia «com la prostitució era molt present». De fet, gràcies a l’encreuament de diverses fonts, Subirós ha arribat a comptabilitzar, entre els anys 1870 i 1900, l’existència d’una cinquantena de prostíbuls i cases clandestines. La xifra s’enfila a quasi tres-cents fins als anys 90 del segle XX. A finals del XIX, però, aquests negocis es distribuïen entre dues zones concretes: el barri del Garrigal i l’entorn de la plaça dels Monjos, més tard coneguda com la plaça del Gra que, com afirma Subirós, era, en aquells temps, «un indret marginal i allunyat del centre de la ciutat». El cronista Josep Maria Bernils el va descriure el 1977 com «un racó abandonat, sense llum, escassament transitat i de pèssima fama».

Que a Figueres hi haguessin tantes «cases públiques» en actiu, algunes d’elles ben consolidades, influïa, diu Subirós, «la proximitat amb la frontera i la presència permanent d’un contingent militar» a Sant Ferran. També que Figueres «fos l’eix comercial de la major part de l’activitat agrària de la comarca i l’existència d’un incipient teixit industrial». Això és potser el que fa que Figueres «sigui dels primers llocs a reglamentar la prostitució», entre 1889 i 1892, amb la finalitat de «lluitar contra les malalties de transmissió sexual, en especial la sífilis». D’aquest període, Subirós reconeix que no s’ha conservat massa documentació, però sí del període 1886-1889, amb el llibre de registres de prostitutes on es fixen noms i procedències de les dones inscrites i, fins i tot, aspectes físics.

Davant la ineficàcia de la reglamentació i «la sistemàtica» corrupció policial «que sostenia el sistema», Joan Maria Bofill, membre de la Lògia de la Luz de Figueres, i alcalde del 1899 a 1901 i diputat del 1903 al 1905, engega la campanya per abolir la prostitució sumant-se així a les tesis que propugnaven els corrents feministes que arribaven des d’Europa. «Bofill és la figura clau i el seu discurs demanant la clausura de les cases i la supressió de la reglamentació acaba sent reproduït per tot l’Estat», comenta Subirós tot afegint que, tot i que fins al franquisme havia tingut un carrer dedicat, «la història local l’ha oblidat». L’experiment abolicionista, però, no va servir gaire per res. «El més sorprenent és que l’únic que va fer és eliminar la figura administrativa de la prostituta, però l’activitat va continuar existint», diu Subirós tot remarcant, a més, la reacció queixosa de sectors progressistes, no només dels conservadors, quan es van equiparar els drets de totes les dones i les prostitutes van recuperar la plena llibertat de circulació, restringida fins aleshores. Veure-les assegudes al Teatre, ni que fos al darrer pis, va ser difícil de pair, i així ho testimonia una crònica del diari La República el 1892 del tot contrària a la llibertat.

Subscriu-te per seguir llegint