«La responsabilitat és un pes, perquè és on apareix la culpa»

Guanyadora de tres premis Goya i dos Gaudí, l'actriu Laia Marull ha protagonitzat alguns papers que han deixat empremta. Assegura que quan fa la tria d'un nou muntatge pensa en l'interès que li desperta el projecte, no en sí és teatre o cinema. L'obra El pes d'un cos la du ara a trepitjar l'escenari del Teatre de Roses, aquest dissabte a les 20.15 hores.

Aquest és el primer cop que Laia Marull interpreta una obra de la dramaturga argentina Victoria Szpunberg, una peça que ens apropa a emocions difícils de pair com és el fet de desitjar la mort d’algú que estimes perquè aquest deixi de patir.

Coneixia la producció teatral de Victoria Szpunberg?

Sí, i m’havia agradat. Tenia interès de conèixer-la. Així que quan em va dir que pensava amb mi per aquest paper... De fet, va escriure l’obra pensant que volia que la fes jo. Tens un punt guanyat, doncs.

Imagino que sí.

A més, quan trobes dones d’una mateixa edat, a la mateixa ciutat, per mi acaba tenint un triple interès. Si artísticament m’agrada i després, a més, formem part d’una mateixa generació, em fa gràcia.

Què li va semblar el text després de llegir-lo?

Em va encantar. De seguida li vaig trobar el punt d’humor des del minut u i, tot i que és un tema bèstia, em vaig passar molta estona rient, a voltes a riallades perquè té molt d’humor. Em va encantar que pogués crear aquesta espècie de monòleg on ella intenta explicar què li passa entrant en una mena de voràgine, una espècie de bucle, on no se’n surt perquè tot és dins del seu cap. Com estem parlant de l’ictus que pateix el seu pare i ell perd una mica el cap, d’alguna manera ella també entra en aquest mateix deliri. I dins aquest deliri em va agradar que no abandonava mai el que estava parlant, que és una història molt íntima entre ella i un pare.

En situacions com aquesta, l’humor és també capaç de sorgir.

Exacte. Qui no s’ha partit el dia d’un funeral d’algú estimat.

En alguna entrevista ha definit aquest text com molt vital.

Sí, és un cant a la vida, una celebració. Una obra que al principi la gent pot pensar que és massa dura, que ho és, però des d’un lloc catàrtic.

Interpreta l’Olga, una dona que viu l’agonia del pare que acaba de patir un ictus i que pateix un deteriorament mental i físic. Com descriuria el seu personatge?

Un tret que és important en l’obra, però que no és ni personal ni característic, és que ella ve d’un estrat social baix i la peripècia de tot el que es troba a escala personal se li suma el fet de no tenir mitjans econòmics. En aquest viatge, estem amb ella i amb el seu patiment. L’Olga és una treballadora, filla del seu pare que ha estat el pilar de moltes coses a la seva vida, també en el seu pensament. Ell és comunista cent per cent i dins l’obra no només parlem de la decadència de l’ésser humà sinó també de les seves propostes socials, de com vivim i convivim els uns amb els altres. Ella és l’eix total de la peça. Una dona que li toca treballar per viure, un treball precari, una dona que ha hagut de prendre sempre decisions, una persona molt responsable. Aquesta responsabilitat és un pes, perquè és on apareix la culpa i molts altres sentiments que es barregen en moments com aquest.

Moments de caiguda personal, però també del mateix sistema patriarcal, sanitari...

Sí, però ella té la sort de trobar-se persones, com un zelador, que l’ajudaran a fer el viatge amb menys penúria perquè l’acompanyaran des d’un lloc humà que, a vegades, és el que trobes a faltar en situacions així.

El teatre és una bona eina per parlar d’aquests temes?

És el lloc. El teatre és un acte comunitari i, encara que no sempre, catàrtic. Aquesta obra ho té tot. Estem compartint una història que li pot haver passat a molta gent. De fet, al final hi ha persones que ens comenten que es troben en la mateixa situació o l’han viscut. És catàrtic.

L’autora va viure en pròpia pell un procés similar. Això, imagino, li aporta molta força al text.

Sí, encara que sigui ficcionat o que el meu personatge es digui Olga en referència a les Tres germanes de Txèkhov, la Victoria va començar a escriure l’obra des de l’experiència que estava vivint. De fet, l’anava escrivint en paral·lel. Té molta part de com li van passar les coses, d’experiència vital, de la pèrdua del pare, encara que des d’un altre lloc i amb personatges diferents.

Vivim en una societat que viu massa el present i no pensa en què tots ens fem grans.

L’obra parla d’això també, de què és cadascú de nosaltres, un cos i prou o alguna cosa més. I de quan arribem al final de la vida, en quines condicions. Fins i tot entra la possibilitat de parlar de l’eutanàsia, perquè fa reflexions de la vida i la mort.

El pes d’un cos es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya?

No, vam fer uns passes a Castelldefels i l’estrena oficial a Rubí. La vam estar girant i després al Nacional. Ara hi tornem després de tres mesos sense fer-la i, encara que no vulguem, serà una altra experiència. És allò bo que té el teatre, que cada vegada que la fas, l’obra va creixent, ho notes des de dins, com la vas trobant.

També aniran a Madrid on la representaran en castellà.

Suma-li (riu). Fer-la allà és molt interessant, en tinc moltes ganes.