Se’l coneix com El Petitet. Músic percussionista i gitano català, és un dels grans defensors de la rumba catalana, l’autèntica, com diu ell. Parlem per telèfon al matí. Ell, amb un fil de veu. La miastènia que pateix li afecta les cordes vocals. Dissabte, a dos quarts d’onze de la nit, però, visita l’Escala per oferir un concert dedicat a la rumba, la que tant estima.
No és la primera vegada que visita l’Escala. Se’l va poder escoltar al Festival Portalblau el 2018.
Sí, l’Escala sempre m’ha encantat i he estat molt a gust. Ara faig molt poques coses a causa de la miastènia (malaltia neuromuscular autoimmunitària i crònic) que pateixo, però quan faig coses que m’agraden, no miro res.
L’acompanyen molts músics.
Vinc acompanyat de músics que representen la rumba catalana, l’autèntica. He agafat gent de 70 anys que toquen l’autèntica, la de veritat, que es dirà la rumba de Catalunya i es presentarà aquí.
Són músics del Raval, del seu barri barceloní?
Són gitanos catalans, del carrer de la Cera (on es diu que va néixer la rumba catalana), de Mataró, de Lleida, de tot arreu, però són gitanos que parlen i pensen en català, com la rumba nostra. Perquè la rumba és senyora i no hi ha res més. Avui en dia, com jo sempre dic, tothom surt amb pantalons ensenyant, amb tots els meus respectes, els calçotets. Nosaltres no ensenyem els calçotets, ensenyem la rumba catalana.
L’autèntica, l’heretada.
En Peret, el meu pare (Ramon Ximénez el Huesos) i en Toni (Valenti) la van fer conèixer per tot el món. I nosaltres hem seguit. La rumba catalana és dels gitanos catalans.
Va conèixer Peret.
Oi tant. El pare, en Toni i el Peret anaven junts, els palmeros, Peret y sus gitanos. També vaig treballar amb ell, els meus fills, la meva dona, tots.
Peret ja és una llegenda, com vostè. El film biogràfic que li dedicà Carles Bosch ha ajudat.
No en soc cap, de llegenda. A la pel·lícula hi ha autenticitat i veritat, les coses que diem nosaltres.
La música l’ha acompanyat sempre: és passió i vida.
L’únic que tinc és aquesta passió per la música que he vist tota la vida, a part dels meus nets i fills. Què tinc més? Ho he conegut des del ventre de la mare, quan va començar el meu pare a Madrid, els tres en un tablao de flamenc.
I això ho ha transmès als fills.
Sempre els he dit que el més important és ser un senyor, que allò que facis i com toquis, fes-ho de cor, no toquis mai de forma matemàtica. Jo, gràcies a Déu, he pogut tocar amb tots els músics, però sempre he tocat de cor. I cada dia és diferent.
El repertori del concert de l’Escala ja està fixat?
És clar, tots venim amb els deures fets. I una cosa important: no és anar i cantar i punt, com fan ara, sinó que establim un diàleg amb la gent per explicar què es cada cosa. Jo no tinc cap guió, el faré a l’escenari. Ells tenen les cançons apreses, però jo no sé què he de dir. Quan estic a dalt, és quan Déu i tot m’ajuda a dir les coses tal com són, la veritat. No pots anar amb mentides, perquè no porten res i, tard o d’hora, es veu.
Imagino que és ben especial perquè la malaltia també el limita.
Molt, agafo les coses, per sort, que m’agraden. Els diners van i venen, les malalties sempre es queden. Això és la vida.
També conté grans moments com la creació de l’Orquestra Simfònica de Rumba del Raval i l’actuació al Liceu, el 2017. Va complir la promesa feta a la mare.
Sí, el dia que va morir li ho vaig prometre. I vaig aconseguir fer l’orquestra, tot. Ara m’ha vingut això de la veu i no puc fer res. Si Déu em demana ara que estigui assegut, doncs ho faig. Les coses passen perquè han de passar.
