Quan era petit, Ton Novellas i els seus germans passaven moltes jornades al mas dels avis, a Marçà (Priorat), una casa sense aigua ni llum. Als vespres, a la vora del foc, tot sopant amb un tupinet a la mà, escoltaven atentament el seu avi, Joan Barceló Castellví, narrar històries increïbles o cantar cançons que els feia aprendre. Totes estaven farcides d’aventures viscudes que van dur a l’avi a recórrer els mars i terres inhòspites i tan allunyades d’aquell indret com Alaska. Ara, resseguint una mena de quadern de bitàcola que l’avi va deixar escrit i sumant a això les narracions escoltades, Ton Novellas ha escrit la novel·la A sotavent. Memòries d’un mariner de terra endins (Cal·lígraf) que fa pocs dies va presentar a la Societat de Cadaqués, poble amb el qual manté vincles familiars perquè hi viu la seva filla.
Quan Ton Novellas es va jubilar, va trobar el temps necessari per posar-se a escriure. La història ja la tenia, però li calia perfeccionar l’estil i, per això, va assistir a uns cursos a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès que el van ajudar molt. Tot i que Novellas ha pres com «a fil conductor» el recorregut que va deixar escrit l’avi, en un manuscrit del 1954, i els detalls que li explicà, ell li ha donat un caire literari imaginant les reaccions i els sentiments dels personatges. «L’avi mai explicava què sentia, només els fets, i, per això, és com si m’hagués posat a la seva pell i ho hagués viscut», comenta l’autor.
Una vida de pel·lícula
La vida de Joan Barceló és realment de pel·lícula. Ja de petit era un infant molt inquiet, capaç de ficar-se en múltiples embolics. L’any 1895, a les acaballes del segle XIX, amb tan sols deu anys va fugir de casa tot sol per allunyar-se de la violència que patia tant a casa –el seu pare era molt autoritari– com a l’escola. «Més que ell marxar, la família el va anar marginant i va arribar un punt que ja no tenia sentit continuar allà», declara Novellas. Tot i que havia anat poc temps a escola, a en Joan Barceló se li va gravar amb foc el nom de molts països «que ell volia veure», visitar, viure.
La primera parada d’aquell viatge va ser Barcelona on un germà seu, de divuit anys, ja hi treballava. L’endemà, en Joan ja tenia feina d’aprenent en una pastisseria, a La Mallorquina, quan estava al carrer PortaFerrissa. Les condicions eren infrahumanes. «Anaven els jovenets a aprendre l’ofici per no res», manifesta Novellas. Malgrat tot, va ser a Barcelona, al port, on va començar a veure els vaixells i a obsessionar-se sobretot «amb els vaixells de vela». Va ser aquest el punt de partida d’una vida increïble forjada a cops, durant la qual es va creuar amb gent de tota mena: bons, dolents, amables, violents, generosos i traïdors. D’aquí ve l’explicació del títol, ja que a sotavent «és el vent que ve en contra. Amb vaixells de vela, per anar a cobrir una distància, amb vent de sotavent has d’anar fent bordades i no és fàcil, tardes més i és difícil arribar-hi». Així es com va ser la seva vida i, malgrat tot, no va fer ni un pas enrere. «El mar el va atraure sempre, la duia dins des que tenia ús de raó i sempre ens en parlava, eren uns temps feréstecs però màgics», rememora Novellas.
De Barcelona, Joan Barceló va viatjar a França, passant per la Jonquera i el Pertús, i d’allà va recórrer mars i oceans, d’un racó a un altre del planeta: Anglaterra, el Japó, Austràlia, els Estats Units o l’Amèrica del Sud. Els darrers quatre anys a mar els va passar a Alaska contractat per la marina dels Estats Units. En tot aquell temps, va estar a punt de morir en unes quantes ocasions, va patir gana, misèria, també maltractaments. Quan se li pregunta a Novellas què perseguia el seu avi és rotund: «Jo crec que perseguia viure al dia i a mida que va anar-se fent gran es va convertir en un llop de mar, les vivències del moment era el que donava sentit a la seva vida». Amb la maduresa, Joan Barceló es va anar assentant fins que va retornar al poble, a Marçà. Era l’any 1934. En un moment de la història, el personatge ho diu ben clar: «He buscat Déu i he trobat la terra».
Un homenatge especial
Ton Novellas reconeix que ell tampoc ha estat persona d’estar-se quieta en un mateix lloc, però mai va emular les peripècies de l’avi. «De jove vaig estar a punt d’embarcar-me a Groenlàndia a pescar bacallà, però a darrera hora vaig fer el pas enrere», comenta. «És com un avatar, ell va viure l’aventura i jo he posat el que podia haver sentit». També ha estat ell que ha posat paraules a les aventures del seu avi, revivint-lo, en un homenatge molt especial. Aquesta primera incursió en el món de la literatura no vol ser la darrera de Ton Novellas, qui ja ha conclòs un altre llibre, amb un argument totalment fictici, i ara es troba immers en el procés de revisió, sovint molt més exigent que l’escriptura en si. L’esperança, diu, és que es publiqui a finals d’any. A hores d’ara, Novellas gaudeix intensament de les presentacions d’A sotavent que ha dedicat als rebesnets d’aquell home inspirador, enigmàtic i aventurer.
