Remei Oliva és una dona menuda, de cos fràgil i veu suau. Als seus 103 anys –el 22 de setembre en fa 104– es desplaça amb un bastó i l’ajut d’una mà amiga. Però dins aquest embolcall sorprèn copsar la determinació amb la qual explica la seva vida i, més encara, la seva memòria prodigiosa que s’atura en els detalls, tal qual els visqués en aquell precís instant. La seva visita al Museu de l’Exili de la Jonquera (Mume), divendres passat, va aturar el temps. Una munió de persones no es van voler perdre l’oportunitat d’escoltar el testimoni d’una de les darreres mares vives que va ser rescatada per Elisabeth Eidenbenz del camp d’Argelers, on va restar amb la família durant quinze mesos, perquè infantés al seu fill Rubén a la Maternitat d’Elna.

Remei Oliva va arribar puntual ben acompanyada de familiars i amics. Enric Pujol, director del Mume, i el seu equip l’esperaven a l’entrada on va contemplar feliç com, a la botiga, disposaven del seu llibre de memòries, La noia de la capsa de fils que ressegueix la seva història del febrer del 1939 al 1943. El va escriure animada per la seva nora fa uns anys i ara l’ha traduït, del francès al català, Roser Adroher, qui també l’acompanyava. «Aquest llibre és un testimoni viu de molta gent que ha viscut als camps i hauria pogut escriure’n dos o tres perquè tinc molt per explicar», assegurà tot afegint, però, que no ho faria «perquè pateixo».

Abans de compartir taula amb el pedagog Salomó Marquès, qui va presentar-li el llibre, Remei Oliva va conversar amb el consol general de Suïssa a Barcelona, Beat Kaser, qui, visiblement emocionat, va escoltar les paraules d’Oliva. Es dona la circumstància que la tasca feta per Eidenbenz al capdavant de la Maternitat mai ha estat reivindicada al seu país d’origen, quelcom que Kaser es va comprometre a treballar per canviar, d’entrada ja incloent Eidenbenz en el Diccionari Històric de Suïssa. Oliva va rememorar amb ell com va tenir «la sort» d’entrar a la Maternitat i com es va retrobar amb Eidenbenz ja al final de la seva vida. Mai, després del seu pas per la Maternitat, s’havien tornat a veure.

Durant la presentació de La noia de la capsa de fils, que van seguir amb silenci i respecte desenes de persones, Marquès va reconèixer que aquell era un llibre «que s’havia de llegir». Remei Oliva va desgranar tot el pelegrinatge que va fer marxant de Badalona amb una petita maleta i quatre bosses, la breu estada a la Figueres bombardejada, el pas per la frontera el 7 de febrer del 1939 i com els soldats desplegaren els rotllos de filats a la platja d’Argelers per no deixar-los sortir. «Ens van posar bombes d’aigua i tothom es va posar malalt», recordava tot explicant que no tenien res, ni sabó i que havia de fer les necessitats amagada amb una manta. «A la barraca vaig fer amigues, però després no he trobat mai més a ningú», confirmà. Sobre Eidenbenz va recordar que sempre la va tractar amb afecte, «era una cosa natural».

Als camps sovint anaven empresaris a buscar dones sense fills «per treballar o acollir-les». «Vaig perdre l’esperança», confessà fins que un dia algú s’atansà buscant dones que sabessin cosir pantalons. No importava que fossin mares. Així va ser com Oliva, que era modista, i la seva família -l’home, el fill i els seus pares- van sortir del camp i després de molts mesos van menjar patates guisades. Ella mai va tornar a Catalunya: «Ens vam fer francesos perquè era normal si vivíem a França, així és com els pobles es barregen». D’aquelles penúries viscudes als camps, el Mume exhibeix cartes, fotografies i dibuixos d’Oliva, a més d’una agulla de fer mitja que es va fer amb filats dels camps. També un camí de taula brodat per ella mateixa quan tenia 11 anys, de les poques coses que es va endur a l’exili i que encara conserva com un tresor.