Els seus lligams amb la literatura fantàstica venen de lluny, sigui com a lector o director d'El Biblionauta, però ara fa el pas següent: escriure la seva pròpia història, Uns déus ferotges, el viatge fascinant a la Meca d'un jove del segle XII. En el camí, hi trobarà aventura, amor, perills i moments màgics.
Aquest 2022 Daniel Genís el recordarà vivament, en part pel seu debut literari amb la novel·la Uns déus ferotges (Males Herbes) que presenta aquest dijous a les 7 de la tarda, a la Sala Erato de Figueres acompanyat de tres bons amics: Joan Manuel Soldevilla, Jordi Casals i Enric Bassegoda.
El seu món està lligat a la literatura, ara què l’ha empès a escriure?
Ja tenia coses escrites, però mai havia acabat res i no tinc gaire clar per què, potser em feia una mica de respecte posar el punt final. Amb aquesta, sense saber com, vaig anar tirant i, tot de cop, sense adonar-me’n, vaig arribar al final. Em va semblar que era prou rodona, la vaig repassar bastant, la vaig deixar llegir a algunes persones, que em donessin l’opinió sincera. Em van dir que sí i vaig decidir enviar-la al top, a l’editorial que, per a mi, era ideal per aquest llibre. En dos dies em van trucar entusiasmats. M’ha sorprès molt perquè ha estat molt fàcil i jo, que soc molt pessimista... Ara no se la llegirà ningú (riu).
Ho dubto, és molt fresca.
Sí, vaig provar de fer una novel·la divertida. La idea ha estat fer un llibre d’aventures, un homenatge a molts llibres d’aventures fantàstiques, sobretot. Ja al començament hi ha dues cites que són una manifestació d’intencions: una de Lovecraft, A les muntanyes de la follia, i una altra de La narració d’Arthur Gordon Pym, de Poe, un llibre que m’ha servit d’estructura per fer la meva novel·la.
Un homenatge a altres autors.
És un llibre que pot llegir tothom, tant lectors de fantàstic com no, però, hi ha petites coses que un lector de fantàstic anirà identificant com la Universitat de Miskatonic, típica de Lovecraft, el crit de Tekeli-li tret de Gordon Pym de Poe però sobretot famós gràcies a Lovecraft. Tens autors que els has gaudit i t’agradaria fer alguna cosa que els recordés. No volia dissimular-ho i aquests dos llibres, per a mi, són fonamentals.
El llibre arrenca amb un prefaci on s’explica la troballa d’un manuscrit que després llegim. Ficció dins una ficció fantàstica.
És un llibre fantàstic, però que està basat en moltes coses de literatura realista, perquè jo tinc el vessant acadèmic. Pretenia que fos un manuscrit que passés per real, però amb coses inquietants. El llibre s’insereix en el gènere del rilah, els llibres de viatges àrabs que sí que existien i, sobretot, segueix molt el fil d’un, Viaje a Oriente d’un àrab de València, Ibn Yubayr, que va fer un trajecte molt semblant: des de València baixa al sud, s’embarca a Ceuta amb un vaixell, travessa al Mediterrani, se’n va a Egipte i fins a la Meca, però sense aventures fantàstiques. Està molt ben descrit, és molt pintoresc.
El protagonista, Abu Jafar, és un noi que decideix emprendre un viatge, com si el destí el cridés.
Em vaig inspirar una mica en la novel·la picaresca. Tenia al cap el Lazarillo de Tormes, el Buscón de Quevedo, nanos joves que anaven creixent a partir de cops, amb experiències molt dures i molt sols. A casa s’avorreix com una ostra i l’únic que l’entusiasma és quan algú ve de fora i explica històries fantàstiques d’Aràbia, Orient, Pèrsia o de la terra d’Al-Hejaz d’on teòricament pensa que ve la seva família.
Cert, tenen molt pes les històries narrades en veu alta.
El fantàstic neix de l’oralitat. A l’època dels homes de les cavernes, davant una foguera, s’explicaven històries fantàstiques.
El viatge recorda el de l’heroi.
Cert, va aprenent, descobrint l’amor, l’engany... és un viatge a diversos nivells: físic i personal.
Hi ha enllaços amb l’actualitat.
Em venia de gust fer referències a problemàtiques actuals, perquè el fantàstic sempre l’he entès d’aquesta manera.
També homenatja mites i llegendes del món àrab.
És difícil fer un llibre com aquest ambientat avui en dia, però si ho fas al segle XII, quan els mapes eren plens de forats i tu els podies omplir inventant, és més fàcil. Hi ha un llibre d’Umberto Eco, Baudolino, que ens parla de tots els mites que hi havia més enllà de Turquia, del Caucas, s’inventen coses perquè ningú hi ha estat, bàsicament. Així, l’he ambientat en aquella època, perquè m’era molt més senzill que la realitat i la ficció es barregessin i el món àrab és un món exòtic, representava el desconegut. Les mil i una nits és un referent universal.
Què hi ha de real i d’imaginat?
Una mica de cada, la idea era crear una mitologia que funcionés de manera harmònica. Aquests déus ferotges fan referència als déus de les tres religions que a l’edat mitjana convivien. També d’inventats. D’alguna manera faig una certa crítica que per a aquests déus, els homes només som un entreteniment.
El que no és imaginat són els impostos que li reclamen a Jafar.
Sembla ficció que et facin pagar per beure aigua del riu, però hi havia petits reis que només posaven impostos pels que anaven a la Meca.
No hi falta l’humor.
Va lligat amb la llengua. Imitar una llengua antiga hauria estat farragós i potser pesat per al lector, així que vaig preferir escriure en un català més actual.
Potser atraurà públic jove.
No ho havia vist com a novel·la juvenil, però els editors també marquen com una lectura a partir de 16 anys, però això dels lectors...És una novel·la d’aventures, pot recordar L’illa del tresor o aquestes històries que són lectures agradables per passar l’estona.
El gènere del fantàstic està pujant?
És que no podia baixar més, a Catalunya només era per a nens. En castellà és diferent i en anglès, una literatura com una altra. En català ha costat déu i ajuda. Editorials com Males Herbes, Mai Més o Raig Verd ajuden i surten autors que potser no haurien sortit mai com Elisenda Solsona, una autora enorme, o Roser Cabré, que acaba de publicar.
