«Paisajes del Iceberg és un llibre preciós, un llibre de sentiments, de poesia». Així ho resumia, després de llegir quatre poemes amb veu poderosa, l’editor de Cal·lígraf, Jaume Torrent, durant la presentació del poemari de Juan Jesús Aznar (1958), la setmana passada a la biblioteca de Figueres. Un acte on Manel Toro, advocat i amic, còmplice de llargues converses amb l’autor, va anar aprofundint, amb la complicitat absoluta de les respostes d’Aznar, dins les interioritats d’un llibre que, malgrat apel·lar a moments tràgics com la mort, l’angoixa o el fracàs, reivindica i exalça la vitalitat de la pròpia existència.
En el prefaci del llibre, Juan Jesús Aznar avança que a l’escriptura d’aquests poemes, tots escrits en castellà, els hi ha dedicat set anys. «Són fruit de l’insomni i de la meva pròpia vida», admet sense amagar que «a Iceberg es troba el meu ésser, el que soc». A la presentació ho va exposar sense embuts, talment com ho mostra en aquests poemes, alguns d’ells que traspuen sentiments a flor de pell com Agonía on parla de la mare davant la mort o Padre, una declaració d’amor al patriarca ja absent. La família és, doncs, un tema constant en el poemari on Aznar «despulla la seva ànima», segons Toro.
Juan Jesús Aznar va admetre que el llibre, que dedica a la seva dona Anna «llum dels meus dies» i inclou un pròleg del poeta Lluís Freixas, és el resultat de la cerca d’un mateix i el reconeixement que «no soc ningú sense els altres» i que sense ells «no podem sobreviure». «Som éssers socials i som el que els altres ens fan ser», va sentenciar tot revelant que havia escrit aquest poemari «per despullar-me de tots els adjectius que formen una persona». Al poema Uno, Aznar ho descriu perfectament: «Sentirse, uno, hasta el último suspiro/y saberse siendo en la risa de sus ojos y/en las vidas de los hijos».
Anar al propi pas
En un moment de la presentació, l’autor va citar a Sèneca: «A viure s’aprèn cada dia» tot afegint que «costa molt ser coherent» en aquest món actual. «Si no ets un coherent que s’adapta a la societat ho pagues, si vas amb el teu pas i la teva llum». En aquest sentit, per Juan Jesús Aznar la coherència és quelcom quasi obsessiu: «El que escric va a missa, si no em mentiria a mi mateix».
«No em sento súbdit de ningú», va confessar l’autor qui no va amagar que ell porta fins al final allò en el que creu i que sovint aquesta actitud no li fa tenir massa amics. «No soc gaire diplomàtic». Aznar ha aconseguit trobar un refugi, una «cuirassa metafòrica» en les paraules perquè «el dia a dia no m’aixafi en la seva rutina». L’autor és del parer que és la capacitat de somiar la que ens fa viure, però avança que «estem molt a prop d’adormir-nos». Ell intenta mantenir-se ben despert i regala als lectors una confessió íntima: «A Iceberg (...) es mostra un home que estima la vida i la bella aventura de viure».
