Milers són les anècdotes i experiències que han aglutinat, els darrers cinquanta anys, un nodrit grup de persones entorn de Joventuts Musicals de Figueres. Totes tenen en comú l’estimació que senten per la música i la voluntat de compartir. Hi han bolcat hores i hores del seu temps lliure, creativitat i esforç per fer realitat projectes tan ambiciosos com la Schubertíada de Vilabertran o el Festival de Jazz de Figueres

No és fàcil que una associació cultural arribi al mig segle d’història. Només es pot explicar gràcies a la tossuderia i generositat d’uns homes i dones que estimen el que fan. Aquest és el secret que amaga la subsistència de Joventuts Musicals de Figueres que ha sabut renovar-se i passar el testimoni cíclicament, de generació en generació. La primera pedra es va posar el novembre del 1971 i en cinc dècades han impulsat més de 1.500 concerts i activitats amb la finalitat de promoure la música, principalment, a Figueres.

Alba Albert encapçala la junta actual. És la presidenta més jove que ha tingut l’entitat. La premissa ara, diu, és trencar amb la idea que només programen música clàssica. Cal recordar les Sis Hores de Jazz a la plaça del Teatre i el seu hereu, el Festival de Jazz. Els darrers anys s’ha afegit la música d’autor. Allò que Albert té ben clar és que el projecte de Joventuts «va més enllà d’oferir concerts, vendre entrades i omplir auditoris». Per a ells és important col·laborar amb altres entitats com fan amb ConArte Internacional i el projecte Planters. També volen mantenir les audicions escolars, nascudes fa trenta anys, i que ara són gratuïtes gràcies a un acord amb l’Ajuntament, o col·laborant amb la programació musical de Figueres A Escena.

El 2019, l’Institut d’Estudis Empordanesos va dedicar un Congrés a la memòria d’Eduard Puig Vayreda. Una de les taules rodones va desgranar la seva faceta d’activista cultural i, per descomptat, «de melòman empedreït», com el qualificà el periodista Jordi Jordà. Aquell acte va servir per bussejar en els orígens de Joventuts Musicals de Figueres, entitat de la qual Puig Vayreda fou el primer president. Les arrels es trobaven a l’Associació de Música de Figueres fundada el 1923 i s’allargà fins al 1939. Es refundà el 1952 «a partir d’un grup d’amics que es reunien per escoltar gravacions» i programar concerts. Va durar fins al 1966 «per esgotament de l’entusiasme dels seus promotors» encetant-se un període de sequera musical a Figueres.

Uns anys abans, el 1952, naixia Joventuts Musicals de Barcelona. El doctor Jordi Roch en fou president del 1957 al 1963 i, tot seguit de Joventuts Musicals d’Espanya. A principis dels anys 70, Roch va suggerir a alguns integrants d’aquella extingida associació de música, que muntessin una delegació a Figueres i que fos Eduard Puig Vayreda el primer president. «Ell en fou l’ànima», recorda Jordi Jordà qui no es perdia ni un concert dels que feien al Cercle Sport. Puig Vayreda va deixar l’entitat el 1979 al presentar-se a les primeres eleccions municipals i va prendre el relleu Carles Coll, que ja n’era soci. «Recordo que van fer una assemblea per liquidar-la, però ens vam ajuntar uns quants entramuntanats molt motivats i vam fer una junta molt potent», diu Coll, que en conserva «records esplèndids». A escala personal, fins i tot, li donà ales per recuperar la seva «faceta musical» que tenia aparcada.

A principis dels 80 va néixer a Figueres les 6 hores de Jazz que, més tard, es convertiria en el Festival de Jazz JORDI JORDÀ

Aquells van ser uns anys brillants que es van traduir en l’organització d’un gran nombre de concerts a l’auditori del Museu de l’Empordà –ara remodelat– i assolint un increment extraordinari de socis, passant d’un centenar a sis-cents (ara en són tres-cents). Jordi Jordà, qui es va sumar a la junta de Coll, els defineix com a «brutals». És el temps que neix les 6 hores de Jazz, portant primeres figures com Tete Montoliu o la Locomotora Negra, i el Festival Internacional de Música de l’Empordà, embrió del que seria la Schubertíada. Tot va sorgir el 1979 arran de la demanda d’Albert Tomàs perquè Joventuts Musicals de Figueres s’encarregués de la part musical en els 900 anys de la col·legiata de Vilabertran. «Vam veure les enormes possibilitats de l’acústica de l’església», diu Jordà. El 1981 van fer el primer festival i, a poc a poc, va créixer actuant-hi primeres figures com Josep Carreras o Alícia de Larrocha, tot i la precarietat de l’espai. «No hi havia res allà, ni llum», assegura. Ho havien de fer tot, també netejar els espais o empaperar els carrers amb els cartells publicitaris. «Fèiem molta pinya, hi havia molt caliu». Carles Coll és del parer que tot allò «ara seria irrepetible, va ser fruit d’un moment històric, però ho vam aprofitar».

Quan ell va deixar la presidència el 1983 li va prendre el relleu Albert Fita. Dins el seu període neix l’exitosa Jove Orquestra de Figueres (JOF) que el 1990 s’independitza com a entitat cultural pròpia. Aquell any també hi ha relleu i Xavier Besora, que ja feia sis anys que era a l’entitat, encapçala una nova junta fins al 2003. Besora encara recorda les reunions a casa de Jordi Jordà i la complicitat de tot l’equip –eren entre set i deu persones–, molt necessària per tirar endavant aquesta mena de projectes on es bolquen moltes hores i que es fan «per amor a l’art». Allò que més l’enorgulleix d’haver viscut és l’impuls la Schubertíada, de la qual ara l’entitat només és col·laboradora, ja que l’associació Franz Schubert ha pres les regnes. El 1991 també van impulsar el Festival de Jazz. «Era un risc, però va funcionar», admet.

Concert celebrat aquest passat desembre al Teatre El Jardí de Figueres per encetar els actes de commemoració dels 50 anys Borja Balsera Morcillo

Dins l’equip de Basora, hi havia el musicòleg Miquel Alsina, a qui se li va proposar ser president el 2003. «Va ser molt enriquidor perquè va suposar conèixer des de dins el món de la gestió cultural i l’associacionisme, una experiència que crec que tothom hauria de passar», diu Alsina. El 2010 Maria Garriga accedeix a la presidència. És la primera dona que ho fa i recull l’experiència d’altres dones de l’entitat. Accepta, explica, potser, «per la joventut i les ganes d’implicar-me» i reconeix «els grans aprenentatges tant de gestió com de lideratge». Garriga també va formar part de la junta de JJMM d’Espanya quelcom que li va permetre «viatjar i conèixer altres projectes a escala internacional». En aquells anys, JJMM «estava immersa en un procés de reflexió i replantejament davant la necessitat d’integrar nous estils i diversificar públics». La falta de recursos van frenar-ho. El 2014 Gerard Valverde entoma el repte i, juntament amb Alfons Gumbau i Nil Jordà, treballen per fer «programacions de qualitat tot l’any i a l’abast de la gent», llegat que encara avui es manté viu.

Carles Cusí: «La música forma part de la meva vida, per herència i per vocació»

«La música és tan important, forma part de la meva vida, del meu pensament anímic i espiritual, per herència i per vocació, la música fa una gran companyia». Així ho reconeix l’enginyer industrial figuerenc Carles Cusí, un dels socis més incombustibles que ha tingut Joventuts Musicals de Figueres aquests darrers cinquanta anys. En forma part des del minut zero i conserva el carnet número 2. «El primer el tenia l’Eduard Puig Vayreda, és clar, molt merescudament», diu. Per ell va ser quelcom natural donar suport a l’entitat, no només com a soci –no recorda si va ser membre de la primera junta, també col·laborant-hi, des de la discrecció, buscant espònsors. El pare de Puig Vayreda i el pare i oncle del mateix Carles Cusí ja havien integrat l’anterior associació de música que va precedir Joventuts Musicals de Figueres, integrada per persones aficionades a la música o que tocaven instruments. Com a detall, aquesta entitat feia els concerts a la Sala Edison, aleshores propietat de la família Cusí. Allà hi havia un piano de cua que els Cusí cedien. També ho van fer pels concerts que va programar posteriorment JJMM.

L’enginyer industrial Carles Cusí és ara el soci més antic de l’entitat amb el carnet núm. 2

Carles Cusí és una persona molt compromesa amb les iniciatives musicals, preferentment les clàssiques, i culturals que es fan a la comarca. A banda de ser soci de JJMM de Figueres, forma part de l’associació Franz Schubert i durant vint anys va integrar la junta del Festival de Cadaqués. També ha format part de l’Institut d’Estudis Empordanesos, del Patronat de Santa Maria de Vilabertran i la Confraria de la Bóta de Sant Ferriol, entre altres. Confessa que ara no assisteix tant als concerts que fa l’entitat a Figueres. «Joventuts ha evolucionat, potser lògicament, cap a una música més actual», explica. Els que no es perd mai, com també feia Eduard Puig Vayreda amb qui compartien una profunda amistat i un recorregut vital de generació, són els de la Schubertíada de Vilabertran.

Uns cassets «històrics» amb la memòria de concerts memorables

El periodista radiofònic Jordi Jordà, qui fou vicepresident de la junta presidida per Carles Coll, sempre ha fet arxius allà on ha anat. Per això, es dedicà, durant anys, a fotografiar i enregistrar tots els concerts de Joventuts Musicals de Figueres. Disposava d’un equip de gran qualitat per fer-ho i els artistes sempre s’hi avenien. «Els dèiem que era pel nostre arxiu i mai ens posaven pegues», recorda Jordà. Només van dir que no «l’estirat» representant de la soprano Victòria dels Àngels i The Academy of St. Martin in the Fields perquè acabaven de gravar la banda sonora d’Amadeus. Tot i això, Jordà va instal·lar els micròfons en un petit passadís ubicat sobre la porta i ho va gravar, amb un so excepcional. A més va entrar des de Cadena SER Empordà a l’informatiu Hora 25 a tot el país fent crònica i amb so en directe. Aquest enregistrament, com tots els altres, quedaven en desenes de cintes de casset que es preservaven a les oficines de Joventuts, un espai compartit amb la Iaeden a la plaça de l’Església. Quan es van traslladar al Teatre, Jordà va recuperar moltes d’aquelles cintes «històriques» que ara preserva fidelment i «que sonen molt bé». Qui també en guarda és Carles Coll. No són totes les que es van gravar. Algunes «es van perdre pel camí».