El dissenyador gràfic Alex Gifreu es defineix a si mateix com a «una persona que he anat sempre a la meva». No congrega amb el «disseny pur» de l’escola Bauhaus, ja que rebem estímuls constantment, i creu que el disseny no és art, perquè neix a partir d’un encàrrec i busca una funcionalitat.
Tot i el seu esperit irreverent, ha guanyat més de cent premis, entre els quals cinquanta-cinc Laus, o un or i cinc bronzes a l’Art Directors Club of Europe. No obstant això, mai ha donat especial atenció als guardons. «M’ha agradat sempre ser un personatge anònim, que fa la feina el millor possible i ja està. Si hi ha un reconeixement, perfecte, me n’alegro, perquè ho he fet el millor que he pogut. Els premis no em treuen la son, perquè és el reconeixement a la feina ben feta, però l’endemà has de continuar treballant amb altres projectes».
De fet, admet que un dels premis que l’ha impressionat més va ser guanyar l’or en disseny editorial que li va atorgar l’Art Directors Club of Europe el 2016 pel disseny d’un llibre pel Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofía de Madrid, que «és com la Champions, que per accedir-hi has de guanyar en territori nacional». Considera que és un afortunat per haver fet una part dels seus estudis en format analògic i l’altre en format digital. «Pertanyo a una generació que està entre aquestes dues aigües. Sabem fer servir una repromàster o tipografies de plom, però també sabem treballar amb l’ordinador. La generació anterior no domina els ordinadors i l’actual no té gaires nocions de la impressió sobre paper».
La Fira del Formatge de Lladó
Alex Gifreu ha dissenyat vint-i-quatre dels vint-i-cinc cartells de la Fira del Formatge de Lladó, tots ells versionant marques icòniques. «Tot ve de que jo soc un inútil dibuixant, soc un negat amb el dibuix. El primer cartell de la fira és d’una altra dissenyadora, a mi em van encarregar el segon. Em vaig posar a pensar què havia de fer, sempre que rebo un encàrrec em passo més temps pensant que executant. Un cartell tipogràfic no el podíem fer, perquè tant hi podia posar “fira del formatge” com “fira de l’oli d’Espolla” o qualsevol altra cosa».
A partir d’aquí va pensar que si hi col·locava un formatge determinat promocionava aquell tipus de formatge en concret, i que, per tant, havia de trobar algun element genèric amb el qual tothom se sentís còmode. «Vaig decidir solucionar-ho amb una il·lustració, però el problema és que jo no sé dibuixar, i no ho podia encarregar a ningú perquè no hi havia pressupost. I aquí se’m va ocórrer agafar la vaca que ríe i substituir les seves arracades per l’escut del poble de Lladó. I va ser un èxit rotund».
Tant va ser l’èxit del cartell del 1997 que el van tornar a contractar l’any següent, i així cada any fins a arribar a l’actualitat. De fet, el segon cartell, versionant el xai de Norit, considera que és el primer que marca els canons dels cartells de la fira, ja que va ser en el qual va començar a utilitzar fins i tot les tipografies dels anuncis originals.
Alex Gifreu admet que va patir a l’hora d’imprimir el primer cartell per si la marca versionada li «muntava un puro». «Estàvem davant d’una marca registrada d’una multinacional i podíem tenir problemes. Tot i això, em van dir que no n’hi hauria cap, perquè la fira era una cosa tan petita que no vindria ningú a buscar-nos les puces. Aquí em trec el barret amb en Jordi Puig, que va decidir tirar pel dret amb les conseqüències que pogués comportar, i si ens demandaven tindrem publicitat gratuïta».
Els cartells de Lladó no van ser els únics amb els quals va versionar icones. El 2001 va dissenyar el cartell del carnaval de Roses, en el qual apareix el toro d’Osborne amb el cap de Mickey Mouse. «Vam intentar disfressar un personatge conegut. De l’imaginari iconogràfic del disseny espanyol vaig pensar que el més reconeixible era el toro d’Osborne. I li vaig posar el cap de Mickey Mouse, i a partir d’aquest moment no saps si és el toro disfressat de Mickey o en Mickey disfressat de toro d’Osborne. Vint anys després encara és vigent». De fet, la intenció de Gifreu és la de fer dissenys atemporals, amb una història al darrere i que «al cap d’uns quants anys encara s’aguantin. Si assentes bé les bases, la proposta que facis no tindrà cap punt feble».
En l’actualitat treballa amb multitud de projectes locals, nacionals i internacionals, que van des de la biennal de Venècia, la nova identitat de Terrassa, fins a l’exposició de Ragnar Kjartansson al Museu Thyssen de Madrid, entre una gran quantitat de projectes més. Confessa que li va bé treballar amb tants fronts oberts per no capficar-se en un de sol. «Si només estàs amb et capfiques i t’hi encalles. Amb això soc molt multitasca».
I tot això va començar quan ell tenia 11 anys, amb la publicació de Naranjito, la revista del Mundial 82, una publicació de vuit pàgines que ell mateix feia diàriament durant el Mundial de futbol del 1982. Aquesta revista estava feta amb retalls de diaris que trobava, sobretot de La Gazzetta dello Sport, diari que l’atreia perquè estava imprès sobre paper rosa, i resumia els successos futbolístics del dia.
