«Escriure és una barreja d’ofici, però també d’art»

Aquest sembla un llibre costumista amb traces de misteri i un final que deixa lliure al pensament. Com el definiria vostè?

Bé, diria que és una novel·la de substrat històric que explora el món de les falses aparences, allò que sembla, però que és fruit més del nostre constructe mental i educacional que no pas de la realitat. No obstant això, la meva definició podria coexistir perfectament amb la seva i complementar-se. El lector i la seva mirada hi són presents, certament.

Quina fou la primera llavor?

Els arguments de les meves novel·les apareixen dins el meu cervell gairebé de puntetes, mai sé com, ni per què. Quan això passa solen venir per quedar-s’hi. Els personatges conviuen amb mi durant un temps i teixeixen i desteixeixen intrigues, emocions, misteris, fets de les seves vides xiuxiuejades gairebé a cau d’orella. Durant el temps que això dura em tanco a escriure en la soledat i el silenci fins a impregnar-me de tot allò que els envolta, que els fa patir o els fa viure, tot allò que els fa por o els neguiteja, allò que anhelen i allò que temen.

Com és el seu procés creatiu?

Curiosament, necessita l’impacte d’alguna petita anècdota. A Lluna de Nacre apareix un objecte que pertanyia al meu avi que era diplomàtic i que va dur d’un dels seus viatges a les Filipines. De petita m’escapava al seu despatx només per mirar-me aquest objecte, i me’l mirava extasiada dins de la vitrina on estava exposat. Mai vaig saber ben bé què era ni perquè servia, i el meu pensament infantil n’imaginava mil usos. Fins que fa poc aquest objecte va tornar a mi i en vaig investigar els seus orígens i ús: era una pipa d’opi de plata antiquíssima procedent de les Filipines.

Escriu de forma molt intuïtiva o bé està molt meditat?

Escriure és una barreja de sensibilitat a flor de pell, d’intuïció, de seducció, però també de documentació, de reflexió, de correcció, de replantejament... Una barreja d’ofici, però també d’art.

Aquesta història és narrada per una sola veu, la de la Delfina o Fina, observadora privilegiada que esdevé testimoni del món que l’envolta. Com la definiria?

Un perfil de dona treballadora, lluitadora, intel·ligent i observadora que és l’espectadora silent de moltes altres vides, protagonistes d’un món ple de privilegis. Ser testimoni d’un seguit de fets que cal tapar, atraparà la seva vida. Guardar un secret com el que amaga la novel·la pot ser un turment difícil de conviure-hi, i poder parlar-ne, finalment, crec que és alliberador per a ella.

La Fina es dirigeix a algú desconegut. Per què aquesta fórmula?

Em fascina des de petita que m’expliquin històries i vaig pensar que utilitzar el personatge de la Fina com a veu narradora era una opció interessant per mantenir viva l’atenció del lector.

A través d’ella, els lectors s’endinsen en la vida d’una família important de Barcelona de principis del segle XX. Li ha calgut molta feina documental?

Per formació intento ser rigorosa en tot el que faig, també quan em documento, tant des de la petita anècdota com des de l’Anècdota en majúscules o, si li vol dir, des de la Història. No es pot construir novel·la de substrat històric i permetre’t anacronismes. Jo no m’ho permeto. El contrari fora menystenir el lector.

Guardar un secret com el que amga la novel·la pot ser un turment difícil de conviure-hi

Li interessa aquest moment històric?

A l’època, el nostre país va viure una autèntica febre d’or, a tots nivells, també culturalment, això crec que la fa molt atractiva.

La Fina ha viscut a les colònies tèxtils. Per què la ubica allà?

Perquè forma part del nostre passat com a país. La industrialització aleshores va ser una revolució, malgrat l’explotació infantil, malgrat l’absència de cap pensió per als treballadors, malgrat la manca d’indemnitzacions pels accidents laborals. I en tant que forma part d’una etapa històrica determinada, no pot ser jutjada des dels paràmetres del segle XXI, la qual cosa és aberrant, encara que ho practiquin sense rubor alguns polítics actuals, la qual cosa només evidencia la poca cultura i el poc coneixement històric i les greus mancances d’alguns dels que ens (des) governen. Crec en la literatura com excusa per aprendre d’altres realitats, per això retrato aquest moment, potser perquè, com deia Soren Kierkegaard, «la vida només pot ser entesa mirant enrere, però ha de ser viscuda mirant al futur».

Dins la casa dels senyors es percep la forta divisió entre ells i el servei, una línia que sovint es trencava.

Bé, fins i tot hi ha cançons populars al respecte. Que el senyor empaités la criada

no era estrany. El que em sembla trist és que, malgrat els segles que ens separen, segueixi passant. Si no recordem el fenomen recent del Me Too.

Tant el senyor Camprubí com les seves dues dones viuen amors extraconjugals. Es tractava de retratar, imagino, la hipocresia d’aquell món, un món d’aparences i rumors, però també fer entendre que les dones podien trencar amb certes cadenes.

La burgesia catalana de l’època tenia aquestes vivències i les dones n’eren coneixedores i consentidores. De fet, com més enjoiada i mudada anava la mantinguda o l’amant, més prestigi social es tenia. Tenir una amant era un secret a veus. El Liceu i les festes eren un aparador on anar a veure i deixar-se veure guardant sempre les aparences. D’altra banda, la bohèmia daurada vivia trencant les normes socials establertes i l’amor era quasi, què li diria, que absolutament lliure. En la novel·la hi conviuen aquestes dues generacions.

També hi juga un paper preponderant l’Església amb mossèn Marià. Alguns hi han vist certs paral·lelismes amb el cas del bisbe de Solsona.

Existeixen paral·lelismes curiosos dels quals la premsa se n’ha fet ressò.

Ell és un home vil i ambiciós que xoca amb la innocència dels infants que retrata. Un contrast buscat, no?

Veig que l’he trobat. Sí, la innocència dels infants em provoca una tendresa immensa i n’he gaudit molt recreant-la. D’altra banda, l’ambició, com que la trobem tan sovint en el dia a dia i de manera desmesurada, buscar models i recrear-los ha estat fàcil.

Apareixen moltes figures femenines en el llibre, però totes tenen en comú la recerca de la felicitat.

Aquesta cerca és tan antiga com el món. Ja Sèneca a De vita beata deia que totes les persones aspiren a la felicitat, però la felicitat per a cadascú és diferent. Jo penso que hi ha qui la persegueix tota la vida i en aquesta persecució s’hi deixa l’existència... Amb això vull dir que les coses materials es queden en aquest món. La vida està per viure-la amb la màxima intensitat a cada segon.

En el pròleg, Anton M. Espadaler veu connexions amb el món de Rodoreda. S’hi ha emmirallat?

M’honora aquesta comparació i aquest reconeixement a la meva narrativa que, d’altra banda, ja m’han fet altres vegades. Quan escric no la tinc present, encara que reflexionant-hi et diria que tots som fruit de les lectures que hem llegit, i de les que no, d’aquells qui ens han acompanyat, del que hem somiat, de les experiències que hem viscut, dels viatges que hem fet, dels paisatges i de la gent que hem estimat, i dels capvespres que ens han acaronat. Tot plegat conviu amb nosaltres en aquell espai que anomenem memòria, fins i tot quan escrivim. Et diria que per a mi és molt difícil desprendre-me’n.

Què cerca en l’escriptura?

Escriure em permet viatjar a través del temps i de la història. El fet de poder dibuixar i recrear escenaris, personatges, ambients, olors... té molta màgia i seducció. No ho he sabut trobar en cap altre lloc, si no és en l’escriptura.