Tot i que sorprèn, fem tota l’entrevista en català i menorquí. David Russell (Glasgow, 1953) va viure quasi tota la infantesa a Menorca i encara hi manté uns vincles molt estrets, tant com a Galícia, concretament a tocar Vigo, on ara viu amb la seva dona que n’és originària. En aquesta ciutat, l’auditori del conservatori porta el seu nom.
Els seus pares eren escocesos, però com van acabar vivint a Menorca? Per quina raó?
Per fer un canvi de vida. Eren pintors –la meva mare encara viu– i volien fer vida d’artista i no de mestre d’escola, que és el que feia el meu pare. Així van pujar a una furgoneta i es van quedar un any a Garraf, al sud de Barcelona, i tot i que ara és una mica lleig abans era el paradís. Un amic de mon pare havia estat a Eivissa, però el vaixell no ens deixava pujar la furgoneta i vam agafar el de Menorca. Va ser una mica de rebot. Jo tenia 6 anys i allà ja van néixer els meus altres germans. Amb la meva germana xerrem menorquí i he mantingut molt contacte amb els amics d’allà.
Fins quan hi va viure?
Fins als 14 anys que vaig anar a Londres a estudiar música. No és que no pogués fer-ho a Espanya, però aleshores els meus pares tenien amics a Londres i vaig acabar a la Royal Academy. Tot i que casa meva era Menorca.
Un lloc on perdre’s, sí.
El meu poble és petit no molt turístic perquè és interior, molt menorquí, diria jo.
Per què va escollir la guitarra i qui el conduí per aquest camí?
Va ser mon pare perquè ell era amateur, aficionat a la guitarra. Tenia discos antics d’Andrés Segovia i era el que escoltàvem a casa. Ell tocava un poc d’oïda. A Menorca hi havia sa gent major que donava classes de solfeig i acompanyament de guitarra pels balls menorquins. Però quan vaig declarar que volia ser músic, van cercar algú, ja a Londres.
Els anys de formació devien ser importants?
Sí, suposo que això li passa a tothom. El trajecte que fem per arribar on arribem cal un camí diferent, no n’hi ha un que vagi tot dret. Vaig tenir la sort de quedar-me en una casa de músics de primeríssim nivell i allò em va ensenyar que per ser músic professional no només un ha d’estudiar i tenir talent sinó sort amb els contactes, ajuda de gent bona.
Vostè la va tenir?
Sí, del meu mestre José Tomàs. Era d’Alacant i va ser qui primer em va donar sa confiança que has de menester per sortir davant el públic. Era un gran mestre i molts van passar per les seves mans. Durant temps jo viatjava a Alacant per estudiar amb ell.
Posar-se davant el públic deu ser complicat, imagino.
Quan un és jove i tímid, sortir et fa por, però t’acostumes, si t’agrada. Vaig tenir sort que a Menorca, a casa, quan feien festes els pares algú sempre tocava i també va arribar el meu moment. Així que ja em vaig acostumar de ben jove i m’agradava molt.
A part de ser intèrpret, també imparteix docència.
No estic a cap conservatori, però molts cops quan em contracten també ho fan per fer classes obertes i públiques. És especial perquè jo vaig estudiar amb José Tomàs amb aquest format, classes amb altra gent, no privades. Són classes més intensives perquè tots sentim la pressió de la gent.
Com va anar evolucionant?
Vaig tenir bona i mala sort que ses coses van anar a poc a poc, no va ser tot de cop. Vaig guanyar un parell de premis quan era molt jove i allò em va anar obrint portes i em començaven a convidar a més llocs per fer concerts, però no va ser de cop. Amb aquesta evolució més lenta va fer que estigués més preparat per cada moment especial perquè havia fet coses menys importants.
La guitarra és un instrument molt exigent?
Cada instrument ho és però la guitarra, quasi sempre, és un instrument solista i toques tu tot sol. Altres tenen la possibilitat de tocar en grup o amb orquestra de cambra, hi ha més portes obertes.
Diuen que la seva manera de tocar és molt personal i els crítics en destaquen l’excel·lència tècnica.
Tots els artistes troben, no se sap si ho cerquen a posta o és el talent, una personalitat que sigui bastant única perquè no sonis igual que un altre. També, en escollir el repertori solem escollir una cosa que no hagis escoltat en un altre guitarrista. Bé, sempre incloc obres molt famoses en els concerts però també la que altres no toquen.
L’espai on toca l’influeix?
Sí, ajuda molt si estàs en un lloc que té bona acústica.
Quin repertori té previst per tocar a la basílica de Castelló?
Tocaré les Cantigas de Santiago del compositor anglès Stephen Goss. Les originals són medievals, però Goss ha fet una versió moderna, és una obra preciosa. També interpretaré alguna cosa de Bach, que m’agrada fer-ho sempre, Scarlatti i algunes peces de Giulio Regondi, un virtuós del segle XIX, on es llueix les escales i arpegis ràpids. A més a més, una suite antiga de Jacques De Saint-Luc.
Al llarg de la seva trajectòria ha recollit un munt de premis, entre ells un Grammy pel seu disc Aire Latino. Són aquests un motor per seguir endavant?
Em donen molt de gust perquè són un reconeixement i els prenc amb alegria i m’animen molt a seguir estudiant.
Hi ha molt sacrifici en l’ofici de músic?
Ho és, però una persona que fa feina dins una oficina, dia rere dia, o posar rajoles també és sacrificat. El sacrifici nostre té molta recompensa perquè, si va bé i toques bé, sa gent t’ho fan saber i et dona molt de gust. M’anima més que els premis.
Amb tants viatges, concerts, persones conegudes, quantes coses positives li ha dut la música.
Tinc molta sort. Viatgem i allà on anem la gent ens tracta fenomenal. També tinc sa sort que no ens reconeixen pel carrer. No soc com en John Lennon que no podien ni sortir de casa. Això no ens passa als músics clàssics. No ens condiciona sa vida i m’ho estimo més.
Cada vegada hi ha més festivals dedicats íntegrament a la guitarra.
Sempre n’hi ha hagut, però ara més i el nivell de sa gent jove és fantàstic. Estic molt content de formar part d’aquest festival a Castelló.
