Mercè Riba se sent feliç. No només per l’exposició que des de fa uns dies, i fins al 18 de juliol, exhibeix a Ca l’Anita de Roses, sinó també en copsar la bona acollida que està tenint entre els visitants. Tot i no saber si, potser, podrà a casa amb totes les peces, que aquestes siguin el motor de la reflexió, que la gent s’hi apropi connectant-les amb les seves pròpies experiències, «que siguin una pantalla per a altres persones», li genera un somriure interior que traspua cap a l’exterior. «L’art ha passat a ser decoració, sense contingut, quan realment ha de fer aquest procés més emocional i intern de transformació, d’incisió», reflexiona la creadora.
Intangible és el nom amb el qual l’escultora de Llampàies ha batejat la mostra. «Vivim en una societat molt materialista, molt racional, en la qual tot allò que no es pot comptar no té valor, quan realment amb el que ens movem són amb les coses que no es poden comptar ni veure, ja siguin les emocions, la creativitat o l’espiritualitat; hem de valorar allò intangible», comenta Mercè Riba.
L’exposició s’hauria d’haver inaugurat l’abril de l’any passat, just quan el món es va aturar per la pandèmia de la covid. Com tots, Mercè Riba es va recloure a casa seva i va trobar refugi en la creació viscuda en soledat, cosa que no dista gaire de com sol fer-ho habitualment. Però l’escultora no era aliena a tot el que succeïa fora els marges del taller i això va dur-la a modificar la forma de presentar algunes de les peces que ja tenia quasi concloses i a crear-ne, fins i tot, de noves sumant-se al discurs original.
Totes les obres presentades, en què bronze, terracota, fusta i ferro dialoguen en equilibri, tenen en comú una base que recorda a un tronc «que ens arrela a terra i que ens porta a altres vivències, no tan terrenals». Són troncs potents, contundents, fragments descoberts durant llargues passejades pels boscos o immersions per les entranyes de les empreses de proveïment de llenya. Troncs que Riba modela parcialment sempre mantenint la «personalitat simbòlica» que contenen. I en aquests troncs, els éssers de Riba, tan reconeguts i significatius, tan humans, apareixen fent equilibris quasi impossibles, alguns dels quals podríem dir vertiginosos, com és el cas de l’obra 'Esquinx'. A més a més, hi ha altres peces on les figures apareixen amb una vena als ulls, com a 'Tàctil'. També a 'Magma', en què l’ésser protagonista cerca aliment dins la seva força interior. Riba evoca, aleshores, a sant Tomàs: «Com més cerquis en el teu interior aquestes qualitats humanes, més clarament veuràs l’exterior».
Moltes de les obres de Mercè Riba contenen, per primer cop, color, un color vinculat a un element que ens recorda a un llapis i, alhora, aquest ens enllaça amb el nostre interior. És, diu Riba, «com buscar el color dins l’essència de la forma, quan el color és allò que no veus però que està en totes les coses». L’ús del color, principalment vermell, que ens connecta amb la sang, amb la vida i la interioritat d’aquesta, també la dut a pensar en les limitacions de la pròpia tècnica escultòrica enfront a tota la informació que sí que pot aportar l’art pictòric, per exemple. Un dels llapis més imponents, que atrapa la mirada només traspassar la porta de la sala, es presenta abraçat per dues mans imponents, potser les de la mateixa creadora, «mans que protegeixen el que surt de dins, el que resta amagat», com el brot verd que sorgeix d’un nus delicadament subjectat entre dos dits a 'Brot'. «Tots tenim la clau», reconeix Riba.
Aquest tema, junt amb l’ús o abús que es fa de les xarxes, sembla sacsejar tota la seva producció darrerament. Tant és així que l’obra 'En privat' ha estat seleccionada al Concurs Internacional d’Escultura convocat per ICRE sota el lema «Silenci». Realitzada amb materials com la terracota, ferro i fusta, Riba adverteix sobre el paper del silenci com a defensor i garantia de l’autèntica comunicació. L’obra es pot veure al claustre de Sant Pau del Camps a Barcelona fins al 18 de juliol.
