La filla de Manuel de Pedrolo, Adelais de Pedrolo, fa deu anys que és al capdavant de la Fundació Pedrolo, tot divulgant l´obra i la figura del pare, un dels autors més importants de la literatura catalana. La seva basta obra -quasi 120 títols i 20.000 pàgines escrites- és molt desconeguda, tant pels lectors com pels acadèmics. Per donar-lo a conèixer, es comencen a reeditar els seus llibres. El darrer, 'Procés de contradicció suficient', es va presentar divendres passat a Llibres Low Cost de Figueres. Pel 2018, quan es compliran cent anys del naixement de l´autor, s´espera reeditar-ne deu més. En aquesta entrevista, Adelais de Pedrolo en parla abastament i també fa un incís l'editor Hugo Camacho d'Orciny Press.

Manuel de Pedrolo fou un autor mític per a molts lectors però ara resta una mica oblidat. Per què?

Al principi, quan es va morir, pensava que era per la seva posició independentista, però avui en dia quasi tothom ho és, així que no pot ser per això. Jo crec, doncs, que fou perquè la seva obra va sortir publicada de forma molt discontínua. Va ser tan censurada que molts llibres es van quedar anys al calaix. Quan comença l´obertura, el 1975, comença a treure llibres produïts aquells anys i d´altres que tenia guardats. Per la crítica és complicat. Ell es queixava, en el seu moment, que li feien la crítica com si no hagués escrit res més, però és que era difícil seguir la seva evolució. Però ara que fa 26 anys de la seva mort, la crítica ja se l´hauria pogut llegir. L´altre punt és que va ser molt molest per les institucions. Les persones desapareixen, però les institucions queden i el record també. Per tant, quan vam publicar els dietaris, ell no deixava viu a ningú. També penso que pot molestar molt d´ell la coherència amb la qual va viure, no tothom ho fa i en va pagar un preu molt car, també a escala personal, perquè a casa vam patir precarietat econòmica. Ell no viu de la literatura fins que no té publicats cent llibres, i ho combina amb altres feines com ara la de detectiu privat.

Sí, això apareix en el documental 'Manuel de Pedrolo: trencant l´oblit'. Va costar tirar-lo endavant?

Sí, sobretot perquè no hi ha especialistes de Pedrolo, però va estar molt bé perquè Joaquim Molas va ser l´última entrevista que va concedir, i també apareix Josep Maria Castellet, que també es va morir abans que es fes el muntatge.

Ser l´única filla de Pedrolo és una gran responsabilitat?

Ser la filla no, és el llegat que em cau a sobre. Ell és mort i jo no tinc res a veure amb el món de la literatura, ni sóc professora, ni estudiosa de la seva obra. Començo temptejant i ara ja només em dedico a això. Fa deu anys, vaig posar en marxa la Fundació Pedrolo i em dedico a promocionar l´obra del pare, a fer xerrades als instituts, a entitats... Sí, és una gran responsabilitat i, a vegades, em quedo limitada, tot i que la gent no planteja preguntes compromeses. Primer, perquè es tallen i perquè potser tampoc hi ha un nivell cultural molt alt, que tampoc jo el tinc. D´entrada, sempre dic que no sóc cap especialista ni estudiosa, només sóc la seva filla.

Quin record en té del pare?

Quan els pares es moren, tu no els oblides mai, però tampoc els recordes de la mateixa manera. Jo el tinc present absolutament cada dia. Pensa que els primers temps se´m demanaven coses que no vaig voler fer per qüestions emocionals, i, després, quan vaig començar a intervenir em distanciava. Ara que ja han passat 26 anys, és diferent, però continuo parlant d´en Pedrolo, no del pare. Un dia, en una xerrada amb nens de 10 anys, van veure un muntatge on es musiquen poemes del meu pare, amb una atenció increïble, i un d´ells em va preguntar: ´I no t´emociones quan veus el teu pare? Li vaig contestar que havia plorat molt, però que ja havia deixat de plorar. Durant aquests 26 anys, m´he submergit en els papers del pare, he llegit entrevistes... En un moment donat, Edicions 62 li demana per una obra que Planeta li volia publicar i ell s´hi va negar, perquè no tenia res a veure amb el seu tarannà. I ara, ironies de la vida, Planeta té els drets d´autor de la gran majoria de les seves obres.

Segur que s´estiraria dels cabells. Era un home molt íntegre, no?

Incorruptible, hagués de pagar el preu que hagués de pagar.

Amb unes idees ben actuals, com la defensa dels drets de la dona o de la independència de Catalunya.

Tot, i, sortosament, va tenir una companya, la meva mare (Josefina Fabregat) a la qual ja li va estar bé, ella no tenia ganes ni de notorietat ni d´escala social.

Recorda com creava?

Era un home molt metòdic. Jo faig broma dient que, a cada moment del dia, sabia què estava fent. És una mica exagerat, però en certa mesura és cert. Els matins s´aixecava a les 10 i anava a caminar perquè tenia una lesió a la columna que l´obligava a fer-ho, o a veure editors o visitar museus. A les 2 es dinava i, després, es tancava al seu despatx fins a l´hora de sopar. Després de mitja hora es tornava a tancar al despatx i escrivia, llegia o traduïa i anava a dormir a les 2 de la matinada. Quan estava fent alguna novel·la, ja ho veies. No explicava res o gaire cosa, però el veies en un altre món.

Un món molt gran. Va tocar tots els gèneres.

Ho feia per dotar la literatura catalana de normalitat. Ell va dir que si la realitat del país hagués estat una altra, la seva literatura hauria estat diferent. Ell ens acosta al teatre de l´absurd, de moda a Europa; fa novel·la negra; dirigeix La Cua de Palla... sempre amb la idea de guanyar lectors.

Un home que tot ho feia pel país.

Pels Països Catalans.

No s´entén, doncs, que ara no se´n faci bandera, de Pedrolo.

Incomodava i, segurament, ho va fer molt bé, perquè si encara ara ho continua essent, d´incòmode, vol dir que va posar el dit a la nafra. I ara estic jo, per anar fent el taconet.

Crear la Fundació Pedrolo era necessari, però ho va fer molt sola.

El cert és que som quatre persones. De fet, sis patrons, perquè és la xifra obligada pel protectorat de la Generalitat. La vaig posar en marxa, sola, el 2005 i el balanç és molt positiu perquè ha anat in crescendo la quantitat de coses que fem. En ser Fundació, no tenim diners ni subvencions, no hi ha cap entitat i depenem de les iniciatives externes. Les coses que promou la gent, nosaltres els hi donem suport i hi assistim. Per exemple, s´ha obert l´Espai Pedrolo, una exposició permanent i, a sota, hi ha una de temporal que aprofitem per ampliar continguts o altre tipus de mostres. Això es va fer gràcies al fet que tenim, des de fa onze anys, un premi literari a la Segarra que va precedit de set setmanes d´activitats i que es fa conjuntament amb el Consell Comarcal de la Segarra i el Centre Municipal de Cultura de Cervera. A través del mateix Consell de la Segarra, va sortir una subvenció europea per dinamitzar zones rurals i ens hi vam incloure i la vam obtenir.

Quan fa xerrades, què sap la gent de Pedrolo?

La majoria de gent coneix el Mecanoscrit i poca cosa més.

Un llibre del qual Pedrolo es distanciava molt.

Va dir que no l´hauria escrit si hagués sabut què passaria.

Quelcom important seria tornar a trobar i comprar els seus llibres.

Si ell hagués escrit en castellà, seria conegut a tot el món. Té un cicle inacabat d´onze novel·les, 'Temps obert', que no té precedents dins la història de la literatura universal. I no es troben perquè els drets els té Edicions 62 i estic intentant que me´ls tornin. El 2018, coincidint amb els cent anys del seu naixement, Orciny Press, Tigre de Paper i Comanegre reeditaran uns quants títols. De fet, Comanegre traurà la tetralogia, quelcom que he aconseguit després de 26 anys d´estar lluitant-hi. Així aquell any tindrem una ­de­sena de llibres reeditats.

Com Procés de contradicció suficient que es presenta ara. Per què vau triar aquest títol?

Hugo Camacho (editor): El vaig descobrir per un article d´Antoni Munné, patró de la Fundació, on parlava d´obres de fantasia i ciència-ficció de Pedrolo. Em va cridar l´atenció el cicle dels mites ancestrals on s´emmarca aquesta obra. Vaig buscar una còpia ­-que em va costar-, la vaig llegir i vaig pensar que hauria d´estar en circulació. En aquest llibre, el lector trobarà el Pedrolo més erudit, on demostra uns coneixements molt sorprenents sobre religió, teologia i història de les religions. Ell vol subvertir l´ordre judeocristià que identifica l´home amb el bé i la dona amb el mal, des d´un vessant erudit. Al final t´adones que és una metanovel·la, però no juga només amb la realitat de dins la novel·la, si no amb el llibre en si. La següent obra que traurem serà Crucifeminació on juga amb la maquetació del llibre i l´imaginari que el lector ha d´aplicar a la lectura.

Demostra ser un home avançat.

Sí, aquí el seu llenguatge és obscè, sadomasoquista, hi ha maltractament. Fer-ho l´any 1977 no era gaire normal.

Ha descobert un altre Pedrolo?

He descobert un altre pare.