Lluís Duran Simón, nissaga d’hotelers a Figueres

El dimecres 7 de novembre del 2018 moria Lluís Duran i Simón. En la missa de funeral celebrada l’endemà passat al temple parroquial de Sant Pere, el rector oficiant, mossèn Miquel Àngel Ferrés, va recordar que «possiblement, després de Dalí, un dels cognoms més coneguts de Figueres arreu, és el de Duran». Certament, durant unes quantes dècades, el trinomi Duran-gastronomia-Figueres va ser un referent a la península i a mitja França, entre altres llocs. Una nissaga que aquell novembre del 2018 acabava de perdre la baula de la seva tercera generació, però ja hi ha a punt i treballant, la quarta.

Fill d’hotelers

Lluís Duran i Simón va néixer a Figueres l’any 1941. De ben petit ja es va començar a moure pel negoci familiar. Els seus pares, però, van voler que tingués uns estudis professionals i l’enviaren a la prestigiosa escola d’hostaleria de Lausana, a Suïssa, on va fer les primeres pràctiques. De retorn a casa, introduí una visió més moderna i renovadora tant de la gastronomia com de la gestió hotelera, en una època en què el sector encara mantenia una estructura molt familiar. Tanmateix el seu pare, Lluís Duran Camps, ja havia fet entrar elements d’influència francesa a la cuina, que el fill va complementar, per exemple, amb la introducció dels primers flamejats realitzats a la sala, davant del mateix client, o l’anomenat servei de gueridó (o servei a la russa: s’emplata davant del client en una tauleta auxiliar, amb l’ajut de forquilla i cullera –una a cada mà–; un segon cambrer distribueix els plats).

La mort de Lluís Duran, a causa d’una malaltia agreujada en poques setmanes, va colpir la ciutat i la comarca

Es va casar amb Joaquima Juanola, que també esdevingué un altre dels puntals del negoci familiar fins a anar-lo transferint als dos fills del matrimoni. El restaurant formà part activa en la creació de La Cuina del Vent, col·lectiu gastronòmic de l’Alt Empordà i màxim representant de la cuina de la comarca. Lluís va ser membre de la Bota de Sant Ferriol, la marca Cuina Catalana i soci fundacional de l’Asociación de Restaurantes de la Buena Mesa. La seva mort, a causa d’una malaltia agreujada en poques setmanes, va colpir la ciutat i la comarca. Els funerals van aplegar bona part del món de l’hostaleria i del cultural i polític. Les mostres públiques de condol posaven en relleu la seva personalitat, el caràcter emprenedor i innovador durant els anys que va estar al capdavant de l’Hotel Duran. En aquestes mostres, també s’hi reconeixien la seva senzillesa i honestedat i, en els darrers temps, la seva col·laboració en diverses iniciatives culturals ciutadanes. Una bella mostra és la seva implicació en la creació del Museu del Joguet de Catalunya, de la qual el director, Josep Maria Joan Rosa, digué clarament que havia resultat possible gràcies a la col·laboració de Lluís Duran Simón.

Iniciatives culturals

El 7 de maig del 2010, a la seu de l’Agrupació Cultural Atenea de Figueres, es va presentar el llibre Las hogueras del Pertús, d’Àlvar d’Orriols, personatge il·lustre en la cultura i l’art del nostre país, implicat en la justícia, la llibertat i la democràcia, que morí a l’exili, a Baiona, l’any 1976. El llibre portava un subtítol aclaridor: «Diario de la evacuación de Cataluña». Es tracta d’un text dolorós i admirable, que segueix pas a pas la terrible aventura de l’autor i la seva família per a escapar de la repressió franquista. No tenim notícia de cap altre text d’aquestes característiques tan humanes, tan personals, tan viscudes en uns escenaris perfectament identificables: carrers, places i edificis d’aquella Figueres de 1939. L’autor explica que dormen al vestíbul del Casino Menestral, que els botiguers no volen obrir ni vendre res, que corren esmaperduts per la Rambla, pel carrer Ample... Doncs bé: Lluís Duran em va dir, aquell mateix dia de la presentació, que no pararia fins que el llibre sortís en català, l’idioma en el qual l’havia pensat Àlvar d’Orriols. Mercedes, la filla d’Orriols que en aquella època camí de l’exili tenia cinc anys, volgué conèixer-ne els tràgics escenaris i va venir unes quantes vegades a Figueres, posant a l’Hotel Duran on trobà en Lluís que l’escoltava atentament. I vet aquí que el llibre Les fogueres del Portús sortí publicat el 18 de juliol (precisament) del 2014, i presentat al mateix Hotel Duran, amb la filla Mercedes presidint l’entranyable acte.

Alguns viatges

Tant amb Lluís Duran com amb Joaquima Juanola, vam fer junts uns quants viatges i tinguérem ocasió de tractar-los molt personalment, per mor del que els viatges permeten tractar-se sempre amb un punt més d’intensitat. Alguns van resultar particularment interessants (i divertits, diguem-ho tot, perquè en Lluís tenia la nervadura jocosa i humorística). Recordem especialment que, a la piazza Spagna de Roma, es va comprar una mena de barretina molt vermella, perquè tenia por de perdre’s entre la gentada, i digué: «Si em perdeu, només heu de pujar uns quants esgraons de Trinità dei Monti, i em veureu de seguida la barretina». I com a «record» d’un viatge a Florència, es comprà un triple endoll per a «endollar i carregar alhora la màquina d’afaitar, el mòbil i l’aparell de les apnees».

I encara un avantatge que podem qualificar de gastronòmic: en els viatges, i gràcies a les coneixences que tenia arreu, vam descobrir la ribollita toscana, el pieds et paquets de la Camarga a Aigües Mortes, les tretze postres de Provença, l’estofat de cua de toro de Ronda, la suculenta bullabessa de La Palangrotte de Seta, etc. Sempre em va fer la impressió que semblava haver nascut per dedicar-se de ple a l’hostaleria: no se li escapava res, ni de la cuina ni del menjador, sempre atent a tot i amatent amb tothom.

Amb Lluís Duran Simón desapareix la baula de la tercera generació d’una família dedicada al sector de l’hostaleria des de l’any 1910, quan els seus avis, Joan Duran i Teresa Camps, decidiren llogar l’establiment que fins llavors era conegut com a Fonda Ca la Teta. (Per a més informació, Benvolguts Absents, II).

Joaquima Juanola Riera

Joaquima Juanola morí el 16 de juny 2022, als setanta-set anys. Figuerenca del carrer Besalú, va estar sempre al peu del canó treballant amb discreció i gran eficàcia per tirar endavant l’empresa familiar. L’any 2020 va rebre un reconeixement especial, al costat d’altres dones empordaneses destacades del gremi, durant la Nit del Turisme organitzada per l’Associació d’Hostaleria de l’Alt Empordà. El president de l’entitat, Miquel Gotanegra, afirmà que «Joaquima Juanola era un exemple de discreció, amabilitat i professionalitat».

Ella ens explicava un dia com li canvià la vida un cop casada amb Lluís Duran, i entrant així a formar part d’una família hostalera, en una època de gran desplegament del sector turístic a casa nostra: «Feia poc que m’acabava de casar amb en Lluís i un bon dia se’m va ocórrer anar a la platja. Quan vaig tornar, la meva sogra em va fer saber que allò no tocava, que calia atendre els clients. Eren els clients els que havien d’anar a la platja, nosaltres havíem de treballar per servir-los. Va ser una lliçó que no he oblidat mai». Persona entranyable, de conversa sincera, sempre tenia un consell discret a punt quan algú el necessitava.

 Discreta, amable i eficaç, poden ser perfectament els adjectius que se li poden perfectament aplicar a Joaquima Juanola

Per a ella, i també per al seu marit Lluís, va ser una immensa satisfacció que els seus fills, Lluïsa i Ramon, s’impliquessin en el negoci des de ben joves, formant-se per a garantir-ne el relleu.

Joaquima Juanola Riera va sobreviure quatre anys al seu marit Lluís. Trobar-la a la recepció de l’hotel era garantia de benvinguda i de bell tracte, per més enfeinada que en aquell moment estigués. Discreta, amable i eficaç, poden ser perfectament els adjectius que se li poden perfectament aplicar.

El client de Salvador Dalí

És manifesta i no podríem passar per alt la relació de Dalí (intensa, curiosa i sovint –és clar– un bon punt surrealista) amb l’Hotel Duran. L’amistat amb Joaquima Juanola va fer que ella mateixa ens expliqués algunes vivències amb el pintor a l’hotel. En una llarga conversa a la tornada d’un viatge, Joaquima anava recordant el personatge. Que li agradaven els cuinats senzills i casolans; que no mirava mai la carta a l’hora de demanar: preguntava a en Quimet Pairó, el maître, què hi havia que fos fresc, i escollia ràpidament. Que allò que més li agradava eren les sopes: de farigola, de pa amb un ou, de menta. Quant a plats de carn, els preferits eren el morro i la pota de vedella, les costelles de xai, els peus de porc amb salsa verda. I de verdures, carxofes a la planxa o bolets amb all i julivert quan n’era temporada. Es decantava més pel marisc que pel peix, sobretot escamarlans i gambes a la planxa, però només en menjava les cues. I de postres, fruita de temporada: raïm moscat de Llançà, meló «divuit quirats», síndria, préssecs, albercocs, cireres…; ell mateix es rentava a taula la fruita amb l’aigua mineral que tenia per a beure, que havia de ser de Solares, comprada expressament. Li agradava també la crema catalana i els flams i pastissos casolans. No prenia mai cafè ni licors, només infusions de poniol.

Joaquima tenia gran cura de les habitacions de Dalí, i explicava que durant els anys de construcció del Museu Dalí, el pintor passava almenys tres dies a la setmana a l’hotel, on tenia habitació reservada. Per esmorzar es feia preparar unes prunes bullides amb sucre que ella li servia. Havent dinat, Dalí i Gala anaven a fer migdiada, però en habitacions diferents.

Una de les anècdotes més conegudes i recordades per Joaquima Juanola i el personal de l’Hotel Duran, és el sopar que la companyia aèria Air India oferí a Salvador Dalí el 22 de setembre de 1967, amb un regal ben especial: un elefant procedent de l’Índia. Dalí desfilà pels carrers de Figueres amb l’elefant, que batejà com «l’elefant dels nens de Figueres». Després del passeig per la ciutat, Dalí, Gala i la resta de la comitiva van dinar a l’Hotel Duran.

Durant el dinar, Dalí deixà l’elefant a càrrec del personal de l’hotel, i Joaquima Juanola diu que mai els havien demanat una cosa semblant. Del fet se’n derivà una sèrie de circumstàncies en l’atenció al paquiderm, que ella explicava amb una barreja de goig i record emotiu: «Durant el dinar, Dalí va deixar l’elefant a càrrec nostre. Per descomptat, mai ens havien sol·licitat res igual ni tampoc coneixíem les necessitats que un elefant podia tenir. L’animal va estar mansoi i, fins i tot, es deixava amanyagar allà a l’interior del bar, però plantejava feines inesperades, com, per exemple, que vam haver d’anar a correcuita a buscar unes caixes de fruita, perquè ja s’havia menjat tot el que teníem previst».

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ