Joan Minobis, botiguer i actor

Tretze dies abans que ens deixés definitivament, l’havia anat a veure al seu pis del Firal dels Burros i, en preguntar-li com es trobava, vaig escoltar-li l’últim estirabot. Em va dir: «Mira, estic tan malament, que si demà em diguessin que m’he mort, no m’estranyaria gens». La conversa s’allargà amb evocacions als viatges, als amics, als àpats, i vam acabar parlant del Xinito, el famós cirabotes que anys enrere treballava a la Rambla, sobretot als voltants del Cafè Exprés en temps del senyor Pere Pellicer, i d’en Quimet i d’en Toni, els cambrers de la llimonada més genials que he conegut i que feien uns gin-fizz excel·lentíssims. En un moment donat de la conversa, parlant del Xinito, Joan Minobis, artista en l’ardit verbal, personatge àgil en la resposta i càustic en les preguntes, amb el seu punt de pebre habitual m’explicà que en tot Barcelona només hi havia un cirabotes, però, en canvi, a Madrid, a cada cafè n’hi havia un o dos. I, esmolant una mica més el mordent, acabava així: «Deu ser per la qüestió de la llengua... deu ser per no dir ‘limpia’ que, en català es veu que està mal dit...».

Tretze dies abans que ens deixés definitivament em va dir: «Mira, estic tan malament, que si demà em diguessin que m’he mort, no m’estranyaria gens»

Boadella…

Joan Minobis tenia un amic molt amic a Boadella: Joan Cantenys Serra, conegut com en Nyenya, i va estar moltes vegades a casa seva a Boadella a fer-la petar i també a gravar unes cançons antigues que l’amic li cantava. Explica que quan se sentia passar un vehicle pel carrer, Cantenys s’aixecava i corria cap a la finestra per mirar qui o què passava. Minobis li va dir com és que volia saber qui passava pel carrer, i Cantenys li respongué: «Juanitu, el saber no ocupa lugar». Aquesta amistat venia dels anys de la guerra civil quan Minobis visqué circumstancialment a casa d’en Joan Cantenys. Era un home que no sabia llegir ni escriure, però tenia un caràcter molt especial, entranyable i curiós de tota curiositat, gran bon jan i casat amb una dona també excepcional: la Matilde, que Minobis recordà sempre amb emoció i agraïment. Va ser molts anys després, ja acabada la guerra, quan Minobis continuava anant tot sovint a Boadella a Can Maiplou, el mas que hi tenia, que solia trobar en Nyenya, i se li acudí recuperar les velles cançons que l’amic, encantat de la vida, li havia cantat davant del micro d’un magnetòfon.

… i Els Nens de Boadella

«Vaig trobar les cançons interessants, curioses –diu Joan Minobis– i les vaig fer escoltar un dia a l’Eduard Bartolí, que es mostrà entusiasmat en escoltar-les, i de seguida va començar a dir que s’hauria de fer alguna cosa perquè tot allò no es perdés». I així, al cap d’un temps, sorgia un fet entranyable i extraordinari: l’espectacle teatral i musical Auca dels Nens de Boadella que, d’entrada, només havia de ser una actuació en el festival d’havaneres que anualment s’organitzava a Figueres, a benefici d’Unicef. L’estrena va ser al Teatre El Jardí el 30 de setembre de 1981.

Els Nens de Boadella van tenir un èxit esclatant, i tots els que els vam veure actuar ho recordarem tota la vida: una cosa com aquella no s’havia vist mai, un enginy tan senzill i bàsic, unes situacions calcades amb gràcia i d’una manera tan directa que cridaven poderosament l’atenció

Entre tots van decidir que farien una auca que aniria seguint la vida d’uns suposats habitants de Boadella, des de principis del segle vint ençà. En les trobades, cadascun dels futurs Nens de Boadella hi anava aportant idees i s’anaren repartint també papers, com si diguéssim: en Joan Minobis seria la dida, en Toni Montal, el sergent de la mili; en Montalat faria de mestre i capellà, en Gumbau i en Bartolí –que traginava un orinal i exhibia un pegat Sor Virginia– escenificarien un casament, en Surrell vetllaria per la música… i així ja van tenir el primer muntatge d’allò que seria aquella representació musical i teatral.

Tot plegat va resultar genial. Els Nens de Boadella van tenir un èxit esclatant, i tots els que els vam veure actuar ho recordarem tota la vida. Una cosa com aquella no s’havia vist mai, un enginy tan senzill i bàsic, unes situacions calcades amb gràcia i d’una manera tan directa que cridaven poderosament l’atenció. A les funcions (a Figueres se’n van fer cinc) hi havia plens absoluts. La primera es va fer a La Cate, i era quan la senyora Adela Rosa organitzava actes a favor de l’Unicef. Li van anar a demanar per actuar, i la senyora els va dir: «Qui sou?». «Els nens de Boadella», li van respondre. I la senyora Adela es va pensar que eren uns nens del col·legi de Boadella. Els va dir: «Sí, sí… com que això és a benefici de l’Unicef, ja és ben adient que hi hagi nens que cantin…».

La tertúlia del carrer de Girona

Una de les coses més plaents i que m’han deixat més bell record dels anys a Figueres són les amistats que hi vaig fer. I, d’entre totes, els amics components d’una colla que començà com una tertúlia diària, o quasi, en un cafè del carrer Girona i més tard, per manca d’espai, traslladada a un altre establiment de la Rambla. Allò va durar uns quants anys i en principi ens havíem congregat al voltant del gran Eduard Bartolí. A la tertúlia, és clar, s’hi parlava de tot, però especialment s’hi arreglava la ciutat i el país, sempre amb aquell punt d’ironia, aquell toc d’humor especial que –diuen– té a veure amb la gloriosa tramuntana. La tertúlia anà a més, i vam començar a organitzar dinars i sortides. Al principi, a prop de casa: Castellfollit de la Roca, Ceret, Sant Esteve de Llémena, Cotlliure, la Vajol... i després, més lluny: Seta, Tolosa de Llenguadoc, Gibraltar, Florència, Roma, Pompeia, Montecassino...

Un dia, al cafè del carrer de Girona on solia trobar-se tota la colla, Minobis explicava que el propietari d’un bar de la Rambla va anar a trobar un cirabotes de tota la vida, però que havia deixat l’ofici; i li va fer la següent proposta: li donaria dinar de franc cada dia perquè tornés a fer d’enllustrador, que s’estigués per la Rambla i tot el que guanyés seria per a ell (per al limpia –concretà Minobis), i fins i tot podia anar als altres cafès que hi ha tot al llarg del primer passeig figuerenc. I resulta que l’home li va dir que no, gràcies.

I encara: una nit molt xafogosa d’estiu que tothom dormia amb les finestres obertes, per la carretera (avui avinguda Salvador Dalí) cap a les tres de la matinada hi passà una moto a tota bufa i amb el tub d’escapament manipulat perquè fes tota la fressa possible. Minobis es despertà, degué maleir el motorista, i l’endemà mateix va anar a l’ajuntament a demanar un informe: volia saber quanta gent vivia tot al llarg i a banda i banda de la carretera, des del Jubar fins a l’Hotel Ronda. Al cap d’uns dies, al setmanari Hora Nova sortia una nota signada per una misteriosa Mariona Reüll, que deia més o menys això: «La nit del dia tal, a les tres de la matinada, passà una moto esbojarrada per la carretera. El seu tub d’escapament, esclatant i eixordador, despertà sobtadament més de mil dos-cents figuerencs i figuerenques».

A casa seva, un pati interior que hi havia, el convertí en una mena de tablao andalús on es cantava i ballava flamenc empordanès

Un tablao andalús

El pare de Joan Minobis tenia una empresa d’esmolar tota mena d’eines de tall, i ell va continuar amb el mateix ofici, fins que obrí una botiga de catifes al capdavall de la plaça de la Palmera. Però en temps del boom turístic (anys seixantes i setantes), quan encara no hi havia autopista i a Figueres els hotels omplien cada nit, se li acudí un suplement (per dir-ho així), que tingué prou èxit durant un temps. A casa seva, un pati interior que hi havia, el convertí en una mena de tablao andalús on es cantava i ballava flamenc. Flamenc empordanès, figuerenc, és clar, perquè habitualment eren veïns del Garrigal els qui cantaven, ballaven i tocaven la guitarra, combustionant amb ampolles de Tío Pepe. Ell, en Joan Minobis, a l’hora de l’espectacle, es dedicava a les relacions públiques, passant entre les taules i saludant aquells clients esporàdics d’una nit i fent-los veure les meravelles d’allò que passava a l’escenari i animant-los a prendre part en l’espectacle. A en Joan, no el vam pas arribar a veure al tablao, però ens el podem imaginar perfectament, parlant amb accent andalús i explicant a la «manera Minobis» les raons i els prodigis d’aquell frenètic batement de peus i mans a l’escenari.

Joan Minobis Guillaumes va néixer i morir a Figueres (22 de març 1930 – 29 de desembre 2016). Essent al seu enterrament, que fou el divendres 30 de desembre, pensava que, més que plorar i desolar-nos, ens havíem de mantenir contents dels moments passats junts, de la bella amistat que ens uní i sobreposar-se al pur dolor que, per ell mateix, no mena enlloc ni serveix per guarir ni tan sols alleujar res. M’hi vaig esforçar a evocar les coses bones que l’amic ens aportà i a recordar les circumstàncies felices que vam viure junts. Cinc segles abans de Crist, Sòfocles ja ho va escriure a la seva tragèdia Antígona: moltes meravelles poblen la terra, però cap no supera l’autèntica amistat entre humans.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ