Esteve Ripoll, flequer, alcalde i actor

Devia ser a finals del 1986 quan el vaig tractar per primera vegada. Era al seu poble, a Castelló d’Empúries, i el tema que ens portà a allargar la conversa d’aquella primera trobada resultà prou especial: la glucèmia. L’Esteve va riure quan li vaig preguntar com portava el fet de ser flequer professional, haver declarat públicament que li agradaven molt els dolços, les llaminadures, i tenir problemes de sucre a la sang. I com que una altra persona de la conversa també era declaradament diabètica, la cosa va prendre volada. En converses posteriors, sobretot a Figueres en actes de l’associació cultural Atenea, fos quin fos el tema del dia, el programa o la conferència, sempre va sorgir, a cada trobada i un moment o altre, la hipo i la hiperglucèmia.

De la capital comarcal

Esteve Ripoll tenia fama de rebec, d’inconformista, de polèmic. I certament polemitzà sobretot en temes polítics quan era alcalde, però també quan encara era regidor socialista del seu ajuntament. La primera fumada pública que vaig detectar (i llegir a la premsa comarcal) va ser quan l’Associació de Municipis de Catalunya envià una circular als ajuntaments, demanant que tots els consistoris prenguessin l’acord d’adhesió a la commemoració del Mil·lenari de Catalunya. A l’Ajuntament de Castelló s’aprovà per unanimitat, però amb un vot particular del Grup Socialista protestant per la invitació que s’havia fet al rei de les Espanyes per presidir els actes del Mil·lenari. Ripoll havia escrit un article que titulà «França? Espanya? Catalunya!!!» (així: amb tres signes d’admiració).

Esteve Ripoll tenia fama de rebec, d’inconformista, de polèmic.

En aquells anys (1987 i següents) Esteve Ripoll, alcalde de Castelló d’Empúries i diputat de la Comissió Informativa de Turisme de la Diputació, es trobava, com els altres quatre alcaldes socialistes de la badia de Roses, preparant l’arribada de la flama olímpica dels Jocs de 1992. Hi dedicà –com els seus companys de partit i també els alcaldes– hores i hores de feina: gestions, informes, projectes, sondatges, reunions, consultes... Durant els quatre anys del seu mandat al davant del consistori, es realitzaren dues obres importants: la potabilitzadora del Rec del Molí, que donà aigua a tota la badia, i la restauració del Palau dels Comtes, on s’ubicà l’ajuntament. Tot això ho explicava ell mateix el maig de 1987 en un debat que portà una bona cua de discussions i controvèrsies perquè Ripoll posà en dubte la capitalitat comarcal de Figueres davant d’una imminent i precisa Llei Territorial que comportava –deien– la descentralització de tots els pobles. I a la tardor d’aquell mateix 1987 el consistori castelloní aprovava per unanimitat, a proposta d’Esteve Ripoll, la reivindicació de la capitalitat de l’Alt Empordà per a Castelló d’Empúries. Va ser l’única nota discordant en tota la comarca.

El maig de 1987, en un debat que portà una bona cua de discussions i controvèrsies, Ripoll posà en dubte la capitalitat comarcal de Figueres

De l’hospital

Però a més d’aquestes qüestions diguem-ne territorials, Esteve Ripoll deixà ben clar allò que pensava en un assumpte també de gran importància: el fet que l’Hospital de Figueres fos l’únic centre assistencial que tenia concert amb la Seguretat Social, en tota la comarca de l’Empordà. Va ser a partir d’un succés ben concret, en què prengué part, que va escriure un paper demolidor contra aquell dèficit de concert sanitari. Un dia de l’estiu de 1987, per indicació del metge de capçalera de Castelló d’Empúries, un pacient havia de ser ingressat urgentment a l’hospital de Figueres, i Esteve Ripoll s’oferí a portar-l’hi en cotxe. En un intens article explicà els problemes, els impediments i la llarga espera al servei d’urgències de l’hospital durant més d’una hora, així com les dificultats per arribar-hi: haver de travessar tot Figueres enmig d’un trànsit voluminós. Hi descrivia el patiment del pacient provocat per una perforació d’estómac, l’angoixa i el desesper dels qui l’acompanyaven, etc. Fins que va arribar a base de gestions (no massa estatutàries) al director de l’hospital, no van poder resoldre una demora que se’ls feia insuportable. Ultra els problemes dins del propi hospital, Esteve Ripoll havia declarat públicament (Empordà Federal, número 27 – maig 1989): «Sempre he manifestat, i ho continuaré fent, que la ubicació de l’Hospital de Figueres no és la idònia per a la comarca. A la gent de la costa ens és més fàcil anar a Girona per l’autopista que no pas travessar Figueres per anar a l’Hospital».

Comentant aquest article-denúncia, deia que esperava que altres veus es fessin sentir per arribar a encetar un debat que forçosament havia de ser profitós per a tot l’Empordà. I, ja en el debat, ho digué clarament: «Poso en discussió l’emplaçament de l’Hospital, que està mal situat. Figueres és una frontera d’accés al propi Hospital, almenys per la gent del litoral. A l’estiu, més de mig milió de persones de la zona que va de Portbou a l’Escala només tenen l’Hospital de Figueres. I per accedir-hi en cas d’urgència, han de travessar tota la zona urbana».

D’altres perifèrics

Esteve Ripoll Cornell (Castelló d’Empúries, 20/V/1941 – 18/VII/2016). Pastisser i flequer d’ofici, fou present i actiu a totes les pasteres del seu poble. Va ser director i actor de l’Elenc Teatral, membre del Moviment Rural Catòlic de l’Empordà, fundador de la Castelló Agrupació Artística i Esportiva, membre de la junta de la Societat Aires Nous, animador del Patronat d’Homenatge a la Vellesa, regidor als 25 anys de l’Ajuntament, un dels fundadors de Convergència Socialista de l’Empordà, membre permanent de l’Assemblea de Catalunya, alcalde en el període 1984 – 1987, diputat a la Diputació de Girona, on esdevingué president de la comissió informativa de Prevenció i Extinció d’Incendis...

Publicà quantitat d’articles d’opinió a la premsa local i comarcal, destacant-hi la denúncia i la crítica social i política. Quant a literatura, escrigué l’obra Romanços de l’Empordà, seleccionada com a finalista en els premis Just M. Casero el 1992, i el llibre Una vida en solfa. Antoni Agramont 1851-1906, editat per l’Ajuntament de Castelló el 1997.

L'assassinat del capellà i amic Joan Alsina a Xile el motivà a entrar en política a les acaballes del franquisme

Va ser un apassionat de tot allò relacionat amb el seu poble, i n’havia anat confegint un arxiu importantíssim de temes castellonins (llibres, fotografies, manuscrits, documents...). A Romanços de l’Empordà hi deixà escrit en forma novel·lada el seu propi testimoni d’haver furgat en el coneixement d’un passat històric: els protagonistes, en Met, la Margarida i l’avi Tonet són personatges que Ripoll col·loca en l’escenari immediat de la postguerra civil i els fa viure en una simbiosi amb el seu ambient de poble i amb l’escenari paisatgístic, bo i aprofitant el redescobriment de feines, oficis, tradicions i jocs infantils. Una frase podria resumir-ho (resumir-ho molt): «Muga i poble, poble i Muga vivien plegats i patien plegats». Ara que hi som, direm que la Muga enfrontà obertament Castelló i Figueres (Esteve Ripoll i Marià Lorca), pel gran punt de fricció: la contaminació del riu més empordanès.

He de confessar que amb ell no en vam parlar mai, però un amic seu m’explicà el que en podríem dir l’entrada de Ripoll en la política activa. El setembre de 1973 s’assabentà que un amic seu, el capellà Joan Alsina, amb qui havia jugat pels carrers de Castelló quan eren petits, havia mort a Xile, assassinat per la dictadura de Pinochet, perquè creia en la teologia de l’alliberament i en el socialisme democràtic de Salvador Allende. Molt afectat per aquest fet, Ripoll decidí entrar en política i, en aquell temps de l’Espanya franquista, entrar en política significà per a ell entrar en moviments clandestins. Per la seva militància i activitat, va formar part d’una llista de gent que hauria estat com a mínim detinguda, si hagués triomfat el cop d’estat del 23 de febrer del 1981.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ

Al final de la seva vida, a partir de la jubilació i mentre l’estat de salut li ho va permetre, els passà en el seu món particular, a casa seva, envoltat de documents, papers, llibres, fotografies i records. Va ser homenatjat l’any 2014 amb el guardó l’Espiga i el Timó d’Or. L’any 2021, Maria Antònia March, la seva vídua, feia una segona donació a l’Arxiu Municipal de Castelló d’un plec de documents gràfics i gravacions audiovisuals, que acreixien la que ja havia fet l’any 2017.