Adrià Ciurana, artista heterodox

«Ciurana era un ésser naturalment creatiu: no feia d’artista, era artista, havia de ser artista per força, no tenia alternativa». D’Eudald Camps, el crític d’art que més s’ha ocupat de la seva obra.

Adrià Ciurana i Geli (Figueres, 21/VIII/1985 - 3/III/2018) era fill de Josep Ciurana i de Mariona Geli, i nebot de Rosa Geli. Les germanes Geli són filles de l’escriptora M. Àngels Anglada i han estat sempre promotores de l’obra de la seva mare i àvia de l’Adrià; volem destacar la imprescindible implicació que han tingut amb els premis literaris que porten el nom de la poeta i novel·lista, organitzats per l’Institut Ramon Muntaner del 2004 ençà. El noi va cursar el batxillerat artístic a l’Institut Alexandre Deulofeu i seguidament va llicenciar-se en Belles Arts, especialitat de pintura, a la Universitat de Barcelona. Un dia l’Adrià adolescent va llegir La grua estontola de la seva àvia Maria Àngels i li va agradar tant que es va enfilar a la grua més alta que va trobar a Figueres per retre-li el seu particular homenatge; el van fer baixar, però l’acció, diu l’esmentat Camps, resultava reveladora: perseguint quimeres dilatava estèticament els límits de la realitat.

Si l’àvia va ser una brillant escriptora, el net va decantar-se per la plàstica i el 2003, als 18 anys, ja va oferir una mostra del seu talent en una exposició col·lectiva al Casal La Volta de Girona. Tot seguit, va presentar-ne una en solitari al Cafè del Barri Vell de Figueres amb una quinzena de teles que formaven part del seu treball de recerca on l’artista s’autoanalitzava mirant-se directament al mirall i observant l’inconscient. Va dir-ne que «el que et porta a crear és una necessitat de plasmar». El 2008 va rebre una Beca Agita de la ciutat de Figueres per al foment de la creativitat en els àmbits plàstic i visual amb vocació de professionalització i voluntat de projecció exterior.

La grua estontola, de la seva àvia Maria Àngels Anglada, li va agradar tant que es va enfilar a la grua més alta que va trobar a Figueres per retre-li el seu particular homenatge

De molt jove –des de 1998– va iniciar una productiva amistat amb el poeta figuerenc Àngel Rodríguez, que també ha signat com a Àngel Custodi. Posteriorment, trobem que són nombroses les col·laboracions d’ambdós: l’Adrià va il·lustrar-li «com si fossin una segona pell», uns quants poemaris com ara Infraflor (2011), L’hora Sororal (2014) o Torxes (2014). El 2009 l’amic poeta (i regidor de Boadella) va ser un dels impulsors dels actes honorífics als morts de la Guerra Civil de Boadella i les Escaules; Ciurana va implicar-se en la celebració dels actes de recuperació de la memòria històrica i, conjuntament amb Esther Pi, artista radicada al municipi, van presentar l’escultura titulada Vint-i-dos buits, erigida a l’Espai del Memorial Democràtic, ubicat als afores.

De caps al nínxol (2010) és una exposició organitzada per l’Editorial CRANI amb Jordi Mitjà, Carme Sanglas, Joan Comella, Luis Izquierdo Mosso, Narcís Díaz i ell mateix, a la Galeria Dolors Ventós. És un assaig plàstic amb el crani humà com a excusa per parlar de la mort per valorar, a la manera de com s’havia fet durant el barroc, la fugacitat de la vida des de la mirada d’aquests sis artistes que viuen i treballen a l’Empordà. De Ciurana, un crani arcaic amb artefacte adherit també figura a la coberta del llibre El somni de la utopia (2011) de Narcís Bagué.

Reflexions i Hipnosi

L’any següent, el 2012, va presentar al Museu de l’Empordà el vídeo d’art Adrià Ciurana: Demà plourà, del qual el mateix Adrià en va dir: «En una excursió al Puigmal, pel cantó del Pas dels Lladres, em vaig veure involucrat en un bàdminton espontani, sorprenent. Funcionava amb escàpules de vaca a tall de raquetes, ja us podeu imaginar la pilota. Segur que no sóc el primer dels darrers tres o quatre milions d’anys a valdre’m d’omòplats de quadrúpede, amb vés a saber quines finalitats. Jugar a l’esquaix amb escàpules és tan factible com absurd, dir que són raquetes ergonòmiques seria forassenyat? Pesen, no són aerodinàmiques, però s’ajusten molt bé a la mà i s’adeqüen a dretans o esquerrans segons el costat de l’espatlla de la vaca. Al vídeo, el jugador du la samarreta a l’inrevés, l’etiqueta arriba a veure’s al segon i últim pla. J. Sabater Pi ha documentat que els simis juguen a un joc semblant. Si ens confrontéssim amb les capacitats d’aquests nostres parents –si no fos pel context de la pista– diria que estaríem en inferioritat de condicions. Eudald Carbonell apunta que com a espècie ens manca un projecte comú».

Hipnosi, de l’any 2014, va ser una exposició de la Diputació de Girona que va recórrer diverses poblacions gironines –a Figueres, al Museu de l’Empordà. El jurat va elegir el projecte «pel risc que assumeix en el seu discurs, per la seva capacitat de comunicar amb pocs elements i materials i pel seu afinat sentit de la ironia, que sovint aconsegueix ser transcendent». Presentava composicions fetes a partir de materials de rebuig: papers, fragments d’embalatge, codis de barres o mapes de deixalleries. Ciurana reflexionava, amb un afinat sentit de la ironia, sobre una idea recurrent que apareix en gairebé tota la seva obra: la crítica a la societat industrial i de consum, tot interpel·lant l’espectador. Confessava la seva fascinació pel significat del reciclatge i per la cinta de Möebius, que usava com a analogia en moltes representacions. «Utilitzo el contenidor de rebuig per al que no sigui paper o pútrid».

El taller

ACXZ Llibres d’artista (2015), presentada a la Biblioteca Fages de Climent, consisteix en una selecció d’imatges de la seva obra feta per l’editorial Crani amb la col·laboració fotogràfica d’Alba Pérez de Cea Vega, Vanessa Pererols Torregrossa i Esther Pi. La base d’aquesta monografia són les fotos del taller –el protagonista– de l’artista com a escenari de canvis. Ubicat al carrer Josep Azemar cantonada avinguda Costa Brava i batejat amb el nom d’Espaia, des de 2010 l’havia convertit en espai expositiu amb mostres de Jordi Mitjà, Mim Juncà, Narcís Díaz... L’any 2017 serà el del retrobament amb la seva ciutat amb de la reinauguració de l’espai on exposa la selecció Totxo dintre totxo (2014-2016), la Cargolera Cinquena, Sisena i Setena de la col·lecció Crispetes i dues peces de Si la claror dels ossos.

La crítica i els premis

Enric Tubert, historiador i crític, ha dit de Ciurana que era capaç de reciclar allò que semblava esgotat i convertir-lo en art; que sempre ens fa adonar de la fragilitat de la bellesa, i que ens recorda que la vida és un joc d’incerteses que penja d’un fil. I Eudald Camps diu «que les seves obres conjuren l’atzar a la recerca de noves possibilitats per a un llenguatge que, en la seva forma ordinària –l’ús quotidià–, es troba esgotat; la seva dinàmica de treball recorda la dels poetes surrealistes i, també, la dels dadaistes, tots ells demiürgs de l’absurd abocats a la transcendència. Un exemple. Va trobar les restes calcinades d’una avioneta estavellada al Puigmal; el ferro fos s’havia infiltrat entre les pedres formant cossos amb aparença de meteorit o d’escòria metal·lúrgica d’un rar interès plàstic. Des de llavors, Ciurana va experimentar amb ferro, plom, bronze i alumini i la manera capritxosa que aquests tenen d’atrapar les pedres durant les foses».

El 2011 va col·laborar en la inauguració de la llibreria Vitel·la de l’Escala amb la mostra Si la claror dels ossos; gran lector de poesia, una de les peces estava inspirada en el poema d’Anglada Epigrama a l’antiga per a una tomba d’Algèria.

El Concurs de Microrelat Adrià Ciurana i Geli, de temàtica artística, l'homenatja anualment

El 2013 va obtenir el Premi Sala d’Art Jove, i va ser un dels tres artistes premiats a París amb el Grand Prix de la Biennale Jeune Création Européenne de joves creadors, impulsat per l’Ajuntament de Montrouge. El 2015 participa en l’exposició col·lectiva Tocats per la Tramuntana amb les obres 1889 Vincent menja i caga pintura i Capellà de poble a la capital, un oli signat conjuntament amb Jordi Mitjà. Amb cinc altres artistes catalans, participa en l’exposició promoguda pel Museu de l’Empordà Biennal Internacional de Joves Creadors, que recorre deu ciutats europees i que arriba el 2015 a Figueres.

Va exposar en espais com la Fundació Tàpies i el Cercle Artístic Sant Lluc de Barcelona; el Centre Cultural La Mercè de Girona; la Galeria Dolors Ventós, la Casa Empordà i el Museu del Joguet de Figueres; el Tint de Banyoles; el Mas d’en Dorra a Fortià; la Galeria Siart de Cadaqués i el Centro Cultural Galileo de Madrid. A finals de 2023, el Museu de l’Empordà li va dedicar una exposició, i l’Associació Cultural Miligramo, editora de la revista cultural Miligramo, l’homenatja anualment amb el Concurs de Microrelat Adrià Ciurana i Geli, de temàtica artística, inspirat en una obra seva.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ