El refugi de la fàbrica Rieju de Figueres, un vestigi oblidat de la Guerra Civil

Us expliquem una història que va molt més enllà de la Guerra Civil, una història de postguerra, d’una Figueres més poble que ciutat, d’una vida que fa temps que ha desaparegut i no està de més recordar-la per refrescar la memòria per recuperar una mica de perspectiva, humilitat i empatia.

Tot va començar el setembre passat, quan vam rebre un suggestiu missatge de text: «...aquell matrimoni era Josep Castelló Faixó i Luisa Mairal La Coma, jo soc el net». L’emissor era en Pep Barceló Carrera i feia referència al matrimoni que esmentem al Refugi d’empresa en el camp d’en Sala (Rieju), dins Ales Negres i Xampinyons. Gràcies al llibre dedicat als bombardejos de la Guerra Civil, podem saber que hi havia hagut un refugi antiaeri a tocar el mur sud de l’empresa, que va sobreviure al conflicte, i que, durant la postguerra, en aquell camp, encara era visible una de les seves entrades, una caseta on vivia una família, preuades figues i, també, xampinyons!

Amb aquesta informació sota el braç, vam citar-nos amb en Pep perquè posés (encara més) llum a la foscor. El seu testimoni va ampliar-nos el coneixement que teníem sobre aquest refugi, però també va parlar-nos de la Figueres de la generació de les nostres mares i pares. Però, anem a pams.

L’any 1934, L. Riera i J. Juanola van començar a fabricar accessoris per a bicicletes, naixia la Rieju. De seguida va arribar la guerra i la requisa, convertint-se la fàbrica en Parque de Automóviles. Durant el conflicte, les autoritats van construir l’esmentat refugi fora l’empresa però tocant el mur sud. Devia tenir una boca mirant la fàbrica –la que recordava tapiada en Francisco, el testimoni que ens va donar la primera pista de tot plegat–, i una altra que s’obria al camp d’en Sala (o d’en Jep), terreny agrícola avui desaparegut, extramurs, de forma triangular, entre l’actual N-IIa i els carrers Nou i Josep Pous i Pagès. Després de 1939, l’empresa va reprendre la seva activitat amb el refugi enganxat la fàbrica.

En aquest context de postguerra, en Josep Castelló Faixó, en Cebes de Can Maset de l’Estació –situada entre Vilanova de la Muga i Peralada–, l’avi del nostre testimoni, que ho havia perdut tot, va tornar de l’exili i va llogar una barraca d’hort enganxada a la tàpia de la Rieju, dins el camp d’en Jep. Aquest hort tenia entrada per l’actual carrer Borrassà, a l’esquerra, seguint la paret de l’empresa, hi havia la barraca que va convertir-se en caseta, una latrina, un galliner, conilleres, ànecs per als quals s’havien de caçar cargols, fruiters, una figuera... i, més enllà, el refugi amb la seva entrada i la seva coberta en forma de rampa.

A la resta, hi havia horta, un pou... Per ubicar-ho actualment, podríem dir que l’entrada a l’hort seria des del carrer Borrassà al carrer Josep Pous i Pagès, entre la Rieju i Almacenes Sánchez; la barraca inicial sobre el carrer, entre l’actual número 2 i la rampa de vehicles; el refugi estaria, també, sobre l’actual carrer, entre l’edifici David VI i el carrer Bruc; i la resta, entre la barraca i el refugi. Tot aquest espai, durant la guerra, era una esplanada amb vehicles i material divers. Del refugi, ara, podem dir que era de formigó, de gruixuts murs, amb una entrada (la qual s’obria al camp) de terra amb pendent negatiu que, després d’uns metres direcció a la tàpia de la fàbrica, girava a la dreta, també en pendent, fins que s’arribava a un llarg (a ulls d’un nen) i planer passadís formigonat, amb sales separades per murs, cadascuna amb la seva xemeneia de ventilació. L’entrada, la boca, presentava una mena de coberta de formigó, en forma de rampa, segurament seguint la direcció del passadís.

Des d’aquesta rampa s’arribava, sembla ser, a les ja famoses figues recordades pels testimonis. Pel que fa al tema dels xampinyons, no era la família d’en Pep que els cultivava, eren unes persones que tenien el permís per venir a tirar fems a la rampa de terra d’accés perquè, amb la humitat sortint del refugi, fructifiquessin. Tornant a l’avi Josep, en Cebes, va adaptar l’espai perquè fos habitable, i va iniciar aquella aventura familiar amb la Luisa i la seva filla Concepción. Aquesta es va casar amb en Francisco Barceló Pi i la família va créixer amb la Lluisa i en Pep, el nostre testimoni, que va néixer en aquest hort perquè la seva mare tenia por que a l’hospital li robessin. L’espai es va adaptar a la família i la barraca, com hem dit, va esdevenir caseta, edificació simple de maons amb teulada d’uralita, amb quatre espais separats, un per a la germana, un altre per als avis, un reservat com a menjador-cuina, i el darrer per als pares i en Pep.

Ell recorda adormir-se escoltant històries de l’avi, «aventures que tenien lloc entre França i l’Àfrica passant per Vilanova i la Muga». També recorda que «jugava, i molt», amb els altres nens del barri –amb presència de molts nouvinguts d’altres zones d’Espanya–, com els tres germans Marx, l’Enric, en Josep i en Lluís, l’Andreu i la Flora Moncanut, els germans Josep i Lluís Peñuelas... i tants d’altres! Estaven a Figueres però envoltats d’hortes, camps, vaqueries, recs... Anaven a pescar al molí proper, organitzaven batalles campals a cop de roc, s’entretenien fent empipar les vaques que hi havia a l’era d’en Salviet... i a navegar per dins el refugi! El refugi quasi sempre tenia aigua, però era quan plovia que podia arribar a haver-hi fins a mig metre i la canalla ho aprofitava per jugar. Construïen, amb fustes, claus i algun plàstic (si en trobaven!), embarcacions amb les quals endinsar-se a les profunditats d’aquell refugi inundat.

En aquell univers que ens pot semblar molt llunyà, però que no ho és tant, en Pep va créixer fins que els temps canviaren i la vida els va donar l’oportunitat de traslladar-se a un pis. Pel que fa al refugi, la caseta i la figuera, els nous carrers i noves edificacions els engoliren per sempre més.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ

Subscriu-te per seguir llegint