Del món a Roses

El nostre és un territori divers i ho és per molt motius. El factor humà és clarament un d’ells. A les poblacions de la nostra comarca, l'Alt Empordà, hi conviuen persones d’orígens heterogenis i tarannàs i costums variats. La convivència no sempre és fàcil i el desconeixement sovint porta a interpretacions massa subjectives. Hi ha un espai, però, on es fa més fàcil trobar-se i conèixer l’altre, i aquest és indiscutiblement la cuina. A la cuina és on veiem que tenim més en comú del que pensàvem, és un dels moments en què som més oberts a valorar la cultura de l’altre. Els sentits s’aguditzen i percebem tot d’una manera més primària. Aquells que han tingut la sort de voltar món aparentment són més oberts a tastar i conèixer, tot i que, depèn de com es viatgi, aquesta regla no sempre es compleixi. Cal estar disposat, obert, ja que només així absorbim i integrem tot el que és nou per nosaltres.

A Roses, segons dades de l’IDESCAT, es concentra una gran quantitat de persones nascudes a l’estranger, concretament és el segon municipi de la comarca i el 41è de Catalunya, unes 80 nacionalitats censades sense comptar les que fan estades llargues, però no s’empadronen. Així que pel que fa a identitats gastronòmiques, ja es poden imaginar que l’heterogeneïtat és notable, fet que fa de Roses una vila molt rica gastronòmicament parlant. Si a aquest fet hi sumem l’accés a unes matèries primeres de contrastada excel·lència, el còctel surt deliciós.

A la regió Argentina de Tucumán, es mengen "humitas", "tamales", "locro", però també "alfajores", empanades i "asado"

Des de França o el Marroc fins a Ucraïna o la Xina, passant per Argentina, el viatge gastronòmic és extens. Però, realment, què en sabem de cadascun d’aquests països? En coneixem realment la seva cuina? L’any 2001 el Canal 33 emetia el primer programa de la docusèrie Karakia, un programa que ens ajuda molt a posar cara a aquelles persones que, si bé han nascut a altres països, conviuen amb nosaltres. Són companys i companyes de feina, veïns i veïnes, o, fins i tot, pares i mares de l’escola dels nostres fills. Personalment, sempre n’he estat molt fan. Em sembla tan interessant, i una forma tan didàctica de conèixer altres referents gastronòmics. El programa, que va per l’onzena temporada, ens ajuda, a posar-nos en la pell de l’altre. Migrar no sempre és fàcil, encara que sigui en situació d’expatriat per raons de feina, cal adaptar-se, cal construir relacions des de zero, gestionar l’enyorança... i el menjar sempre és un factor determinant.

A Roses, del «Karakia en directe» n’han dit «Del món a Roses», i cada trimestre inclouen en la programació de la seva Aula Gastronòmica, ubicada al moll de pesca, una sessió de cuines del món on les protagonistes són persones nascudes fora del nostre país que fa anys que viuen a la vila.

És així com hem conegut l’Alfredo Medina i la Tetiana Malovana, dos veïns de Roses, argentí i ucraïnesa, respectivament.

L’Alfredo va néixer al Nord d’Argentina, a la regió de Tucumán, on l’any 1816 es va declara la independència del país. D’allà en són el polític i artista Palito Ortega i la cantant Mercedes Sosa. A Tucumán parlen espanyol, però també quichua i lunfardo i la població actual és una descendència molt diversa. La immigració durant els segles XIX i XX va ser massiva: espanyols, libanesos, turcs o italians van ser els col·lectius més nombrosos. L’Alfredo mateix té un cognom d’origen àrab, Medina.

L’Alfredo fa ja 30 anys que viu a Catalunya i va venir a treballar-hi. La seva primera feina va ser portar la brasa d’un restaurant. És un enamorat de la cuina i la seva manera de mostrar agraïment sempre és cuinant per als altres.

A la regió Argentina de Tucumán, on va néixer, es mengen humitas, tamales (originaris de Mèxic), locro, però també alfajores, empanades i asado, és clar. El cereal base de molts dels seus plats és el blat de moro, del qual se n’usa fins i tot la fulla exterior, que ells anomenen chala. De la carbassa violí, ells en diuen zapallo i la cuinen de moltes maneres diferents. El greix que s’usa més per cuinar és l’oli de gira-sol, i al camp també el greix de vaca.

La sopa de remolatxa Borsch i el Holubsti (rotllets de col) són els dos plats emblema de la cuina ucraïnesa

La Tetiana va néixer a Ucraïna. Fa 17 anys que viu a Roses, treballa en una gestoria de Vila-sacra i parla set idiomes, entre ells el català, i de manera fluida. Des de l’inici de la guerra, està molt implicada a promoure accions per explicar qui són, d’on venen, les seves tradicions, la música que escolten i què mengen a Ucraïna. L’anomenat graner d’Europa és el país més gran del continent, comptant Crimea. La Tetiana és del centre geogràfic del país, una zona agrícola amb una terra molt fèrtil que, malgrat tenir un clima Atlàntic de temperatures extremes, és molt ric en cereals, arbres fruiters, llegum, hortalisses i verdures. El consum de carn es basa en el porc i l’aviram, i les vaques són bàsicament lleteres. Fins fa poc podien presumir d’una sòlida sobirania alimentària.

La cuina ucraïnesa té plats força semblants a totes les regions, només varia la forma de preparar-los. Són receptes molt elaborades, que porten molta feina, ens explica. La sopa Borsch (sopa de remolatxa, verdures i llegum, molt reconfortant) i el Holubsti (rotllets de col) són els dos plats emblema de la cuina ucraïnesa. Per acompanyar els àpats festius, solen prendre Vodka, allà en diuen (horilka). Gràcies a la Tetiana, vam poder conèixer la seva filla Sofia, una amiga seva refugiada per la guerra que fa uns pastissos i uns panets boníssims i l’Olga, que toca un instrument anomenat Bandura que té ni més ni menys que 63 cordes.