Modest Prats, sacerdot, professor i filòleg

Modest Prats i Domingo (Castelló d’Empúries 5/VII/1936 – Girona 29/III/2014), es llicencià en filologia romànica a la Universitat de Barcelona i en teologia a la Universitat Pontifícia Lateranense de Roma. Completà els estudis a l’Institut Catòlic de París. Va dirigir la delegació a Girona de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i va ser el primer delegat dels Serveis Territorials de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya el 1981. A més de professor al Seminari de Girona, ho fou de filologia i d’història de la llengua a la Universitat de Girona.

El professor

M’és impossible, recordant Mn. Modest Prats, obviar la seva imatge de professor de literatura al Seminari de Girona –del qual servidor era alumne– els anys cinquanta i seixanta del segle passat. I tampoc puc deixar de recordar la pirueta administrativa que acomplí a propòsit de l’assignatura que impartia. Resulta que a primer de filosofia teníem una assignatura que, en principi, es deia Clásicos castellanos. Però no sé pas com l’home se les va enginyar per canviar el nom i fer-ne dir, oficialment, Clásicos españoles. Ens explicà que amb l’antiga denominació quedaven fora d’estudi Maragall, Carner, Guerau de Liost, Mn. Cinto, Guimerà, etc., perquè el nom legal de Clásicos castellanos només abastava poetes i literats castellans. En canvi, ara, hi entraven tots els «espanyols», per tant, també els nostrats homes de lletres, dramaturgs, poetes, novel·listes, memorialistes, etc.

I cal dir que el seu mestratge, la seva conversa, el seu tarannà, eren, en aquella casa gran resclosida i freda de l’alta Girona, un aire nou de finestres obertes. Un exemple ben concret és que no va ser fins a primers del 1961 que vam saber, a classe de Mn. Modest i gràcies a ell, que havia mort un gran escriptor francès de qui no havíem sentit a parlar mai. I ara el nostre professor ens en cantava la importància, la qualitat literària i l’esperit laic i humanista. Albert Camus morí d’accident de cotxe el 4 de gener del 1960, i havia obtingut el Nobel de literatura el 1957. I vet aquí que Mn. Modest ens feia saber coses aproximadament increïbles sobre Camus. Vull dir que fins aleshores, mai per mai ningú al Seminari, ni professor ni superior ni res que s’hi assemblés, no havia parlat tan clar sobre un escriptor, del qual ens deia que estava cridat a ser un gran referent de la literatura francesa, europea i mundial, incidint molt sobre la laïcitat i l’humanisme d’Albert Camus, cosa aleshores i allà més sorprenent encara.

Una altra facècia procedent de les seves classes, aquesta més aviat divertida, tingué lloc el 1961. A l’aula, ens va fer saber que aquell any (1961) havia guanyat el Premi Nadal de literatura Juan Antonio Payno, un estudiant madrileny que només tenia dinou anys. L’obra premiada era El Curso, però, no la podia pas recomanar com a lectura –ens recalcà– perquè hi havia situacions conflictives i equívoques entre nois i noies universitaris. Què va haver dit el Mn. professor…! Vam fer mans i mànigues per aconseguir el llibre: entre tres, posant-hi una part de calé cadascun, el vam comprar a la llibreria Pla Dalmau de la rambla gironina.

Durant l’època seminarística, Mn. Modest feia les delícies de tothom amb les seves poesies, que recitava ell mateix en les festes literàries, en els sopars de dies assenyalats, en els concursos... Era una poesia d’estil particular, per dir-ho suau i de pressa. Només un inici de poema, que es va fer famós a tota la casa, potser mostra de cap on tirava, aquell temps: un dia al menjador, en els recitals d’havent sopat, començà així: «Tinc l’ànima xopa / de parracs greixinosos...».

Amb Josep Pla

Passats molts anys, la relació amb Mn. Modest anà a més, de resultes d’haver-li presentat Josep Pla. Vam anar moltes vegades al Mas de Llofriu, i el Mn. va venir moltes vegades a Figueres amb amics, amb gent del món literari i amb Josep Pla que, per cert, invità el «reverendu» (així li ho deia) a assistir a la presentació personal de Joan Corominas al polígraf de Llofriu del primer volum del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Va ser al Mas Pla, a finals de febrer de 1980.

La primera trobada Pla-Prats va ser al restaurant del Motel de Figueres i, havent dinat, vaig anar amb ells dos cops al Mas de Llofriu, on continuà la genial conversa, en la qual parlaven de pobles i poblets d’Itàlia com si parlessin de Palafrugell o de Castelló d’Empúries. Ho sabien tot: que a Monterchi (poc més de mil habitants) hi havia la Madonna del Parto, de Piero della Francesca, ambdós havien estat a Foligno on es va fer la primera edició de la Divina Commedia el 1472, sabien que va ser al Florian de Venècia on Stendhal s’assabentà de la derrota de Napoleó a Waterloo, sabien la història del nom etrusc de la ciutat d’Arezzo..., detalls i fets ínfims passaven pel rellevant sedàs de la memòria i records dels dos personatges.

Recordo una de les poques vegades que el senyor Pla va riure més o menys sorollosament, precisament davant el Mn., un dia que sortí a la conversa sant Tomàs d’Aquino i el seu concepte filosòfic de causa i efecte. A El Quadern Gris, Josep Pla, hi escriu un exemple casolà (casolà és un dir), i molt entenedor sobre causa-efecte: l’home havia menjat una truita d’espàrrecs i, en anar a orinar poca estona després, va flairar en l’orina la fortor dels espàrrecs, i es va dir que la causa eren els espàrrecs i l’efecte, aquella flaire. Comentant aquest passatge del Quadern, Mn. Modest Prats li digué: «Senyor Pla, un servidor, per estudiar el tema de les causes i els efectes he hagut de trencar-me el cap amb la Summa de Sant Tomàs d’Aquino. Vostè, en canvi, ho explica i en fa prou amb una simple truita d’espàrrecs...».

Escriure

Eren memorables (i allargassades) les sobretaules al Motel, on oficiava el professor universitari i rector de Medinyà i Vilafreser. Una vegada a l’any, resultava com una gran festa major el dia que Modest Prats convidava amics al Motel a menjar El Niu, aquest cuinat tan antic i, precisament, palafrugellenc. Del que no tinc constància, tot i haver remenat molts papers sobre el capellà filòleg és que, tot i haver ell escrit molt, no he trobat enlloc on públicament hagués parlat mai sobre el fet d’escriure. En un qüestionari dirigit a escriptors empordanesos i publicat a l’efímer Empordà Federal, que s’editava aquells anys (1987-1989), hi feia aquestes respostes-declaració:

– Per què escriu?

– Per raons diverses, segons el gènere.

– Com escriu?

– A mà, corregint molt. En silenci. No tinc hores fixes.

– Què està escrivint ara?

– Articles d’investigació lingüística.

– Quin dels darrers llibres que ha llegit recomanaria?

– Jo no sé si el recomanaria, però de les darreres coses que he llegit m’ha interessat molt L’imaginaire medieval, de Jacques Le Golf.

– Faci una llista de deu llibres que, a parer seu, no poden faltar en una hipotètica Biblioteca Bàsica Empordanesa.

– Crònica (Ramon Muntaner), El meu país i/o Els pagesos (Josep Pla), Historia del Ampurdán (José Pella y Forgas), El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries (Manuel Brunet), Balada del Sabater d’Ordis (Fages de Climent), La Punyalada (Marià Vayreda), Records d’un excursionista (Bosch de la Trinxeria), La vida i la mort d’en Jordi Freginals (Josep Pous i Pagès), Les Closes (Maria Àngels Anglada) i Poetes de l’Empordà (l’antologia de poesia de tema empordanès, de Joan Ferrerós).

Els anys de Medinyà

Quan era rector de Medinyà, amb el senyor Pla l’anàrem a veure algunes vegades. El primer que sorprenia, a casa seva, era l’entorn: un annex del castell en ple nucli antic, situat dalt d’un turó, castell documentat el 1017 amb el nom de Medinianus. Per arribar a la rectoria, calia travessar un pati on estava prohibit entrar «excepte veïns», tramuntat per unes arcades, passar per davant el temple parroquial i baixar per un talús de rierencs. Si era ell qui obria la porta, la llatinada no solia fallar: «Intrate in gaudium domini vostri» o similars.

Hi visqué molts anys amb la seva mare, la senyora Enriqueta, en la tranquil·litat que els innombrables amics i puntuals obligacions li permetien. Era un home de veu forta, fonda, de predicador però (diguem-ho tot) no gaire dotada per a les cadències vocals de l’art musical. Tipus alt i gros amb mesura, lleugerament tirat cap a una corpulència que no acabava d’esclatar, i tarannà de professor de simptomatologia, però sense barba. Cap vel·leïtat en el vestir, ni en el pentinat, ni en l’espai perifèric. Solia ser difícil trobar-lo a casa durant el dia, si no s’havia concretat abans el moment, però quan deia «hi seré», és que hi seria. I quan deia «no vindrà d’aquí», no venia mai d’aquí.