Jordi Bonaterra, comerciant obert a les lletres

Jordi Bonaterra Vayreda (Figueres 1940 – 2021), va dedicar la seva vida professional a l’empresa familiar coneguda com a Teixits Matas, del carrer Besalú. Ell i la seva esposa Maria Pilar representaven la sisena generació d’una família de comerciants que van obrir botiga en aquest carrer l’any 1812. De fet engegà el negoci la rebesàvia d’en Jordi, que es deia Dolores (pronunciat a la catalana, tal com se solia fer abans), que venia manteletes i algun teixit. Del besavi, que continuà el negoci, Jordi Bonaterra m’explicava que era molt viu i sempre estava a l’aguait de tot. En aquell temps era normal regatejar, i l’home va marcar tots els articles que es podien vendre amb el preu màxim i el mínim, i així el venedor sabia fins on podia rebaixar. Hi havia clientes (sobretot dones, deia) que després de regatejar i no estar d’acord amb el preu, se n’anaven. I vet ací que el besavi tenia uns miralls grossos a banda i banda de la porta forana, i vigilava les que havien marxat per desacord amb el preu; si veia que es torbaven pel carrer, sortia a trobar-les i els deia que tornessin a la botiga, que descomptaria una pesseta o sis rals d’allò que havien ullat.

Escriu les memòries familiars

Unes quantes trobades memorables d’interessants i llargues converses, m’anaven portant a pensar que, d’en Jordi Bonaterra, ja ho sabia quasi tot. Però res de res: llegint la seva autobiografia que dedicava a la família, se m’obriren uns ulls meravellats en conèixer, diria que a fons o força a fons, la seva singular, impensada vida. A partir del segon dia de confinament per covid, exactament el 8 de març del 2020, comença a redactar un llarg escrit que, imprès, portarà més de cent pàgines: «ara que tinc molt temps intentaré contar vivències pròpies i les que vaig escoltar del meu avi Josep i del meu pare». En aquest llibret, abans d’escriure sobre el que en diu «el meu món figuerenc», dedica quantitat de pàgines a una llarga, interessant història de les nissagues Vayreda, Trullol, Noguer i Olivas. Acabada la lectura, vaig pensar que tant de bo molta gent fes això: escriure sobre ell mateix i els avantpassats, en el seu cas unes nissagues il·lustres. Ho titula Família i històries figuerenques i es llegeix amb poques bursades perquè, a més d’interessant, és prou divertit. Les anècdotes hi sovintegen entremig de dades, noms, fets de política general i d’altres de purament figuerencs, tots qualificables d’històrics. Vaig començar-ne la lectura un dilluns al matí, i l’endemà a la tarda ja l’havia acabada. Però vaig tornar a llegir-ho tot de cap a cap i el problema va ser que, fixant-me especialment en passatges i pàgines significatives per escriure el que ara estic escrivint, era triar, seleccionar. Intentaré donar una visió més o menys global i significativa, però vet aquí que de bones a primeres em trobo no sabent per on començar.

Anècdotes i curiositats

Molts figuerencs ho deuen recordar, però la facècia va fer molta gràcia –i encara en fa. Jordi Bonaterra l’escriu amb les seves habituals peculiaritats: un to de continguda ironia i un punt d’humor sempre latent; en diu «una perla d’època». Es tracta d’aquella campanya de Nadal que un any proposà una organització benèfica. Llavors les ampolles de xampany (encara no s’havia inventat el «cava»), tenien un valor reciclable que valia la pena. Els responsables de la campaña navideña organitzaren una recollida d’ampolles buides, i allò que s’aconseguís aniria a beneficència. L’eslògan propagandístic va ser: «Beba usted champaña y dé la botella a los pobres». Un dia d’estiu, en un bar de la plaça de l’Ajuntament, en vam tornar a riure tots dos.

Podria esmentar cent anècdotes que escriu a les memòries, però no puc estar-me d’esmentar una conversa, que encara recordo amb emoció, al mas l’Antiga a la Vall del Corb, amb la seva tia Montserrat Vayreda. No sé com ni per què vam arribar a parlar de música i, concretament, d’òpera. Jordi Bonaterra era un gran melòman i de coneixements musicals infinits o quasi. A la conversa van sortir Puccini, Beethoven, Wagner, Vivaldi, Verdi... i Mozart.D’una òpera de Mozart en Jordi en va fer un comentari que m’admirà, i en arribar a casa vaig intentar escriure’l, per conservar-lo: «En tota la història de la música no hi ha un duo d’amor tan excels, tan perfecte, com el Là ci darem la mano, del Don Giovanni de Mozart. Don Giovanni i Cerlina pronuncien paraules absolutament trivials, irrisòries, xarones, però la música és increïblement convincent». I al final, com per reblar-ho amb la seva consubstancial ironia, digué: «Per cert, Bernard Shaw escriu que el melodrama operístic gira sempre al voltant de la història d’un tenor i una soprano que es volen ficar junts al llit, i un baríton que els ho impedeix».

A en Jordi sempre li agradà també el futbol, i hi jugà des de petit. Quan va tenir divuit anys, passà de juvenil a tenir fitxa, jugà amb el Figueres B i al cap de poc temps participava en els entrenaments del primer equip. El massatgista era en Felip, d’ofici mosso de carnisseria, i en Jordi diu que semblava com si els coneixements de fisioteràpia els hagués adquirit a l’escorxador. Quan algú rebia alguna trompada i veia venir en Felip, s’alçava de pressa per evitar que el remenés gaire. Ara que es parla tant de fair play i d’allò que és políticament correcte en un camp de futbol, explica que en el seu temps, a cada partit hi havia sis o set ostensibles «botifarres» dirigides a l’àrbitre o als improperis dels aficionats.

Per Santa Creu, el plat gros era el Certamen, que transformava la plaça del Gra en un envelat. Cada dia hi havia ball de tarda i de nit, i a les tardes activitats diverses, com desfilades de models. Naturalment, visqué la primera arribada important de turistes que coincidí (ho recorda expressament) amb la gravació, a Tossa, de la pel·lícula d’Ava Gardner i Mario Cabré. S’explica que en un hotel de Tossa van rebre un telegrama de la productora que demanava quatre o cinc toreros, i l’hotel contestà: «Toreros agotados, solo quedan pescadores en buen estado».

Matrimoni i audicions de jazz

Acabada la mili, quan ja havia ullat la Maria Pilar Carreras, que estudiava a la Universitat de Barcelona i només venia a Figueres per Nadal i Setmana Santa, per això ell hi anava els caps de setmana. Passejaven pel parc Güell o per Montjuïc, dinaven per cinc duros a la plaça del Pi, i anaven al cinema i al Jamboree, on l’organista de jazz Lou Bennet era l’estrella del moment. Quan es van casar, mentre feien obres al pis del carrer Magre, visqueren al carreró de la Barceloneta, veïns d’en Berto Carreras i la Carme Margineda. Amb en Berto es coneixien, però el veïnatge afavorí un reguitzell de trobades i xerrades sobre cinema, música, lectures... que els portà a organitzar unes audicions setmanals de jazz. S’hi afegí en Jeanot Tribulietx i en Jordi animà Carles Varela amb qui havia assistit a concerts al Palau i al Jamboree de Barcelona. S’hi afegí també Meu Massot, gran aficionat al Jazz, i quan Evarist Vallès i Narcís Pijoan se n’assabentaren també s’hi van incorporar, així com Josep Maria Joan, amant del jazz més contemporani. Carles Varela, subministrador incansable de discos, era la màxima autoritat musical, «un dels millors del país per cultura musical, professionalitat i sensibilitat». També s’hi van incorporar Maria Àngels Anglada i el seu marit Jordi Geli. Anglada compartia docència amb la Maria Pilar a les Escolàpies i això propicià una gran amistat, incrementada per l’afinitat de gustos i preferències. Al mas dels Geli-Anglada de Vilacolum, es constituí l’Assemblea de Catalunya a l’Alt Empordà on van ser invitats –tot i que no hi assistiren– per Carles Caussa, cosí de la Maria Pilar, i pel cosí d’en Jordi, l’Eduard Puig Vayreda, que també va ser-ne un dels fundadors.

Els pobles de l’Alt Empordà

Era pels volts de Nadal del 2017 quan Jordi Bonaterra i la seva esposa Maria Pilar Carreras van fer saber que es tornarien a publicar els volums d’Els pobles de l’Alt Empordà, la gran obra de la seva tia Montserrat Vayreda, alhora que es complia la voluntat de Maria Perxés, que havia deixat un llegat testamentari de mecenatge per donar a conèixer més i més l’obra de la nostra poetessa. L’any 2019 se’n van fer unes quantes presentacions, una de les més entranyables i de bell record va ser la de l’Escala, que culminà amb un dinar de familiars i amics de la Montserrat, de la qual encara avui en parlem amb goig a la botiga amb la Maria Pilar i la seva filla Marta. Aquell mateix 2019 la família Bonaterra – Carreras cedia un important fons documental a la Biblioteca Fages de Climent.

Els comentaris i testimonis recollits després de la mort de Jordi Bonaterra Vayreda el 2021, tots sense excepció destaquen i valoren el seu interès pels diversos àmbits: literatura, música, teatre, cinema, pintura... Era un assidu de tota mena d’actes culturals a Figueres, i es lamentà de la situació de confinament pel covid-19, que els dificultava. La lectura d’aquelles memòries esmentades al principi que començà a redactar el 2020, m’ha produït el convenciment que, per escriure sobre ell, necessitaríem vint vegades l’espai que aquesta crònica omple ara i aquí. El personatge és extraordinari, il·limitat, i n’hem de destacar la bondat, generositat i amistat que ens va brindar. Sempre més l’enyorarem.