Núria Munárriz Sans, periodista

Tot i no haver nascut ni mort a Figueres (Pamplona, 1928 – Castelló de la Plana, 2016), Núria Munárriz ha deixat un excel·lent i perdurable record a la ciutat i a la comarca. Va ser la primera nena, segon fill d’una família profundament cristiana, de nou germans. Es deia d’ella (i ella mateixa en feia broma) que era una barreja de bascos i catalans. De fet, la seva família estava escampada per Navarra, València, Castelló, Alacant i Barcelona. Pels trasllats laborals del seu pare, visqué a Bilbao, Santa Cruz de Tenerife i València.

Va estudiar pel sistema au pair (treballant en una família), francès a París i anglès a Londres. Acabades les estades a França i a Anglaterra, coneix una congregació de missioneres seglars i se’n va al Japó a col·laborar-hi. Allà hi estudià japonès i treballà a l’oficina de l’aleshores Prepòsit (director) General dels jesuïtes, que fou qui inclinà la Companyia de Jesús cap a corrents modernistes; els seus detractors van arribar a dir que un basc (Sant Ignasi de Loiola) havia fundat els Jesuïtes i un altre basc els destruiria: el pare Pedro Arrupe y Gondra. Arrupe era conegut com el Papa Negre i va ser fulminat, per progressista, pel papa Woytila –i poc més tard rematat per la malaltia– en accedir el cardenal polonès a la càtedra de sant Pere com a Joan Pau II. Durant cinc anys, en un poble de la província de Yamaguchi, i en un col·legi de segon ensenyament per a noies regentat per les missioneres seglars, Núria Munárriz impartí classes d’ètica i de cuina espanyola.

Periodista i directora de 'Diana'

Però alguna cosa del clima del Japó li afectava la salut i tornà cap a València, on començà la carrera a l’Escola de Periodisme de l’Església. Obtingut el títol i el revalidà a Madrid, a l’Escuela Oficial de Periodismo, on presentà una tesina sobre el procés de la premsa popular infantil.

L’any 1969 el Banco de Bilbao havia començat a publicar Diana, una revista dirigida exclusivament al món femení, amb l’objectiu de captar clientes. L’entitat bancària coneixia l’escassa formació financera (en general) de les dones, i la publicació promovia el consum de productes financers, oferint les possibilitat d’adquirir-los. Cinc anys abans, el 1964, a França, ja s’havia intensificat la captació de clientes financeres quan les dones van poder obrir un compte corrent al seu nom, sense necessitat del consentiment del marit. Per a dirigir la nova revista, el Banco de Bilbao convocà una plaça de periodista. Núria Munárriz s’hi presentà, guanyà la plaça i es traslladà a viure a Bilbao.

Matrimoni i EMPORDÀ

Dirigir Diana li proporcionà ocasió de viatjar arreu de l’Estat durant uns quants anys. Passant per Figueres el 1973, va conèixer qui seria el seu marit, Joan Juncà, un empleat de banca, amb qui va festejar durant un any. Es casaven el 6 de setembre del 1974. «La meva adaptació a Figueres no va ser gens complicada, perquè la meva àvia materna parlava català. A més, havia fet la carrera a València», explicava. Va treure’s el títol oficial de català, anant durant tres anys a les classes que impartia Maria Verdaguer a Figueres.

Estava considerada la periodista més veterana de l’Alt Empordà. Treballadora, de personalitat ben definida, a Figueres assistia a tots els actes culturals, especialment els d’Atenea on no hi fallava mai, i col·laborà en diversos mitjans ciutadans. I no només hi col·laborà: va dirigir el setmanari Ampurdán els anys que començava a publicar articles en català, editat aleshores per l’Ajuntament de Figueres, que ho deixà el 1977. Va ser llavors quan es reuniren deu prohoms figuerencs que, davant notari, es constituïren en societat editora com a Publicacions Empordà S/L. Núria Munárriz va ser l’única dona en aquesta societat inicial, i fou directora de la nova publicació des del 1978 fins al 1984. Acabada aquesta etapa, continuà com a col·laboradora. En la direcció havia substituït José M. Elorduy, i tingué com a sots director Josep M. Bernils Mach.  Al capdavant d’aquesta publicació va viure, explica, «el procés de transició democràtica a Figueres».

Corresponsal i altres feines

Fou corresponsal de l’Alt Empordà per a La Vanguardia durant gairebé vint-i-cinc anys, i del 1981 al 1989 ho va ser també de l’agència EFE. Aquestes corresponsalies i la direcció del setmanari figuerenc, li deixaven encara temps per a assistir a actes culturals i col·laborar com a voluntària a l’Escola d’Alfabetització de Càritas i al Casal de la Gent Gran de Figueres com a vocal de cultura. Munárriz va pertànyer a una generació de periodistes que, alguns a sopluig del règim i altres ben bé a la seva contra, mantingueren l’exercici de la professió. En el seu cas, però, cal remarcar que ho va fer quan les redaccions dels diaris eren plenes d’homes i la veu femenina quedava relegada quasi exclusivament a les ràdios i les televisions, i encara només com a veus o pura imatge.

L’any 1995 sortia publicat un llibre de títol explícit: Bon Pastor. Figueres, del que Josep M. Bernils Mach n’escrigué un bell comentari als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Un llibre escrit amb gran cura i amb molta documentació, que pot ser perfectament exemple i prova de la seva estimació per Figueres i del seu neguit envers tot allò que signifiqués millora, sobretot per la gent més desvalguda, pòsit perenne de la seva profunda educació cristiana més en la línia de l’evangeli. El raval de Figueres que era conegut com el barri de la carretera de Llers, canvià de nom quan el 1966 es creà la nova parròquia del Bon Pastor, nom que acabà imposant-se. En aquest canvi hi destacà la figura de mossèn Jesús Franco (en aquests B. Absents, V), rector de la nova parròquia, per la gran tasca social que hi portà a terme. Aquest llibre Bon Pastor. Figueres, és un profund estudi social i un resum fidel del que ha estat la creació d’aquest barri, com a entorn urbà i humà, i la seva evolució. És una obra que aporta bona documentació per a conèixer una part de la història figuerenca i suposa alhora un enriquiment de la bibliografia local.

De resultes de la direcció que Nuria Munárriz exercí a la publicació d’aquella revista Diana, a Figueres hi hagué una gran festa. Es tractava d’homenatjar dones en l’anomenat Día del Cliente Femenino. Arreu de l’Estat van ser més de dues mil les dones homenatjades, i aquí en van ser tres-centes. Organitzà l’esdeveniment el marit de Núria Munárriz, Joan Juncà Hors, cap de la secció comercial del banc editor a la nostra ciutat. Hi hagué un sopar de gala a l’Hotel President, i va ser Núria Munárriz qui polaritzà l’atenció entremig de parlaments, cordialitat i humor que, en definitiva és allò que pretenia –van dir– el banc que es feia càrrec del sopar.

Entrevistes a personatges

Per donar notícia als mitjans de la presència i/o pas per Figueres de personalitats de la política, de l’economia, de les arts i d’altres camps, Nuria Munáriz sempre hi era. Recordo especialment la seva presència destacada entre els periodistes, quan al Motel van passar-hi Leonard Bernstein, Xavier Benguerel, Santiago Carillo, Ramón Serrano Suñer, Francisco Rabal, Bernad Hilda o Mstislav Rostropóvitx, entre d’altres. Ella era normalment la primera d’arribar i s’interessava prèviament per les circumstàncies que havien portat aquell personatge a Figueres, o per quines raons o casualitats hi estava de pas. Com a treballador de l’hotel que no podia pas passar-me el matí sencer amb els periodistes entorn del personatge entrevistat, l’endemà sabia, llegint les cròniques de la Núria a La Vanguardia, què havia dit, com s’havia portat i què havia fet el personatge.

Dona de profunda formació cristiana, en la seva feina periodística semblava posar especial èmfasi en allò que tingués a veure amb la religió i amb l’església catòlica. Significatives em semblaren les cròniques sobre l’anomenada Missa Ecumènica Internacional que se celebrava al costat del moll de Roses cada estiu. La nostra periodista hi valorava l’assistència, la internacionalitat i l’expectativa, i hi subratllava sempre la qüestió religiosa. La crònica que publicà el 2004 per a la revista diocesana El Senyal, en seria una bona mostra. També era assídua la seva presència i les mostres d’interès en els actes culturals de la ciutat, concretament i sobretot els que organitzava Atenea, l’Agrupació del Casino Menestral, l’espai de formació cultural permanent que, amb una periodicitat setmanal, organitzava conferències, taules rodones, presentacions de llibres i, a l’hivern, els cicles monogràfics «Aula Oberta» amb prestigiosos especialistes, i dedicats a temàtiques diverses.