«Quan la gent parla de la mort, sense tabús, se sent alliberada»

Dos rosincs, Eric Milet i Silke Ernst, han portat els Death Cafe a Roses, una iniciativa social para abordar la mort al voltant d’una taula i prenent un cafè, una oportunitat per parlar d’un tema tabú: la mort, «perquè parlar de la mort, no mata» diuen.

Reunir-se per parlar de la mort, l’objectiu quin és?

Volem treure ferro al tema de la mort. És un concepte que no és nou. A Suïssa, ja hi havia gent que organitzava tertúlies per parlar de la mort, que després es van estendre per Anglaterra i posteriorment per tot el món occidental sota el concepte de Death Cafe. Som una parella que vivim a Roses i fem aquesta activitat de forma voluntària, practiquem la meditació i el ioga. De fet, jo soc professor de ioga i treballar la mort i la por a la mort és una idea que forma part del treball de la consciència des de la perspectiva de totes les filosofies asiàtiques. Camilo José Cela deia que ell no tenia por de morir perquè és una cosa molt vulgar. La mort és quelcom molt normal.

No estem educats.

No estem educats des de principi del segle XX, perquè abans la religió cobria aquesta por. A través de la religió, hi havia explicacions que et permetien una transcendència de la mort. Però ara mateix tenim un pensament molt dirigit per la ciència i el materialisme, i la societat ha perdut una part de les explicacions que servien per tranquil·litzar i explicar coses naturals com la mort. Ara mateix tenim un forat.

Com ho podem reconduir, què fan a les tertúlies?

Nosaltres som moderadors i deixem que la gent parli. Com que la mort és un concepte molt ampli i multifacètic, de vegades hi ha gent que plora, de vegades la gent riu, de vegades la gent parla de la por a la mort, s’aborden moltes temàtiques. No és una sessió de psicologia, no vol ser una teràpia, només pretenem parlar tranquil·lament de la mort. La gent que s’afegeix a les nostres tertúlies són gent oberta. Habitualment, van canviant i n’hi ha d’altres que repeteixen, perquè potser en una trobada hem parlat d’un tema que els ha interessat i volen desenvolupar-lo. Vam començar a l’abril i l’última ha estat el mes de desembre, intentem trobar-nos un cop cada mes o cada dos mesos.

Quin és el perfil del públic que ve? Quines necessitats tenen?

Ha vingut gent que se li ha mort una persona amb càncer, llavors la gent plora i s’emociona. Em recordo d’una noia que venia amb la seva tieta que portava un dol molt fort, perquè se li havia mort l’home als seus braços, tenia més de setanta anys i estava una mica traumatitzada. Per ella va ser una mena de teràpia i va sortir molt contenta. Ho és en alguns casos, però el que volem és que no siguin trobades serioses, podem riure de la mort. Altres vegades ve gent per curiositat. També es plantegen preguntes tècniques sobre la vetlla dels morts, el formulari de les últimes voluntats, parlem sobre pel·lícules o llibres relacionats amb la mort, es parla una mica de tot.

La gent què s’emporta d’aquestes sessions?

El resultat és molt positiu. La gent surt molt alliberada, que es pugui parlar d’un tema així, sembla increïble, però encara és un tema tabú.

Quan reprendreu les trobades?

Després de festes, a finals de gener, principi de febrer. Les trobades duren una hora i mitja o dues i l’aforament màxim és d’unes dotze persones perquè tots els participants puguin parlar amb un te o un cafè, amb temps i respecte. La sessió comença amb un torn de paraula on cadascú explica la seva relació amb la mort i per què ha vingut a la reunió. De moment fem les trobades en català i castellà. Ho hem intentat fer en francès, però de moment no s’ha afegit gent. Igualment pretenem fer-ho en alemany i anglès.

Cal més espais com aquest?

Per exemple, la meva dona és alemanya i allà hi ha molts recursos. Ella va fer allà cursos d’últims auxilis per poder acompanyar la gent que s’està morint. A Europa, tenim una població molt envellida i a Roses passa el mateix. L’església no fa la funció que feia abans. Hi ha una necessitat de parlar-ho i aquestes xerrades van bé. Són com les xerrades d’alcohòlics anònims. El fet de parlar-ho amb més gent que es troben en una situació semblant ajuda. De moment, a les nostres xerrades, no tenim moltes persones, però estem començant i esperem que s’hi vagin afegint. Sí que tenim més gent a les xarxes i, si funciona, ho ampliarem amb més sessions.