Jesús Franco, capellà i ànima del Bon Pastor

Jesús Franco Escribano (Logroño, 28/XII/1928 - Banyoles, 26/XI/2017) era fill de militar i els seus pares s’havien traslladat des de Calahorra a la capital de La Rioja. Als tres anys va tenir el que en deien un tumor blanc al maluc i, perquè se li curés, el van enviar a Santander, al sanatori El Pedroso. Allà va estar dos anys i mig al llit, sol, sense poder veure mai la família per les dificultats i les distàncies. Va tornar del sanatori quan el seu avi el va anar a buscar. Entretant la seva mare havia mort (1935) –no la va pràcticament conèixer– i al pare el van destinar a Girona. La família va decidir que els tres germans grans es quedessin a Calahorra amb els avis i que els tres petits seguissin el pare vidu. Era l’any 1936. A Girona, ell i altres militars van seguir l’Alzamiento, però en veure que a Barcelona es rendien ho van deixar córrer; al pare el van portar detingut a l’Uruguay, el vaixell-presó que hi havia ancorat al port de Barcelona. Les germanes, una més petita i l’altra més gran, ja eren a la residència per a nenes del Bon Pastor, a Palau Sacosta, i ell, que s’estava en una dispesa amb el pare al carrer del Pavo 8, es va trobar al carrer.

Infància atzarosa

La vida que des d’ara va menar va ser la de nen desemparat: va conèixer tots els convents abandonats, com ara els Salesians, les Carmelites..., perquè era on, amb altres criatures, dormia. Una vegada, amb dos més, van travessar el Ter; els altres dos van passar bé, però ell, més petit, una pedra se li va moure, va caure a l’aigua, el corrent se l’enduia i un soldat que ho va veure es va tirar al riu i el va salvar; al diari va sortir aquest incident com a un «salvat de les aigües».

En general passaven molta gana; menjaven el que trobaven pels horts; anaven al mercat de la Rambla i esperaven que els donessin alguna cosa; o que un de més gran agafés res, l’amo el perseguís i llavors els més petits aprofitaven per arreplegar el que podien. Van arribar a assaltar un vagó de l’estació de tren perquè era ple de menjar, que van amagar als boscos de Palau-sacosta per anar tirant. Jugaven a llançar-se pedres catalans contra castellans al castell de Montjuïc; d’aquella mainada, curiosament en sortirien dos capellans, un de cada bàndol i tots dos anirien a parar a Figueres: mossèn Manuel Pont, que va ser director de la ràdio, i ell mateix.

Quan tenia vuit anys el van detenir i portar al tribunal de menors, al carrer de la Rutlla; sembla que volien afegir-lo a un grup de nens refugiats d’Astúries, de pas per Girona, que els enviaven a Rússia. Tenia una tia àvia, monja de l’asil d’avis de Palafrugell, i un senyor amb barba –mai no va saber qui era– va advertir-la que volien exiliar el seu nebot net. La tia va acudir a l’ajuntament, el va reclamar, el va anar a buscar a Girona i van tornar amb el tren petit a Palafrugell. Des de llavors va ser «el nen de l’asilo».

Mossèn Josep, el capellà, ja gran, li va ensenyar les primeres lletres, i va fer la primera comunió a les quatre del matí del 31 de juliol de 1938, a la vegada que una novícia, Pilar Feu, professava. Com que estava tan depauperat, la tia va determinar que sor Pilar, que era del mas Feu de Santa Maria de Corcó, de l’Esquirol, anés a casa seva a passar una temporada i que se l’emportés per veure si em refeia: s’hi va estar dos o tres mesos, feia de pastor, portava el bestiar a la muntanya, el recollia i menjava farro, molt de farro...

Al seminari i a la mili

El pare, després d’estar pres a l’Uruguay, el van enviar al front de l’Ebre a lluitar –era artiller– per la República, però el van tornar a empresonar perquè les bales no feien blanc sobre els franquistes...; i quan van entrar els nacionals també el van detenir, perquè era un militar de la República... Va poder demostrar que sempre havia estat per l’Alzamiento, li van tornar els graus, però ja havia envellit molt; es va tornar a casar a Barcelona, però el fill va seguir amb la tia a Palafrugell.

Va ser dels primers que, el novembre de 1939, van entrar al Seminari de Girona de la postguerra. Li deien «el nen de la Providència»

Va ser dels primers que, el novembre de 1939, van entrar al Seminari de Girona de la postguerra. Li deien «el nen de la Providència» perquè tot ho havia de rebre dels altres i remarcava que mai no li va faltar res: llibres, roba, estudis... Va arribar el moment de fer la mili i, quan va presentar-se, el van considerar pròfug perquè feia un any que s’havia d’haver incorporat. Resultava que no coneixia exactament l’edat que tenia; fetes les instàncies al registre, va saber que havia nascut el dia dels Sants Innocents, tres dies abans d’acabar el 1928. Indultat, entra a l’exèrcit, l’envien a Santander i, com que li faltava un any per ser capellà, li és permès de cursar-lo al seminari de Monte Corbán. Als seminaris de Girona, i sobretot al de Santander, havia jugat molt a futbol i a bàsquet. També havia fet muntanyisme.

Missa nova

Va cantar missa el juliol de 1951 a Palafrugell. El primer destí fou de vicari a Malgrat, un any; després vicari a les Preses, quatre mesos, i a Sant Feliu de Girona, dos anys i mig. De rector, a Sant Miquel de Cladells quatre anys i mig, sense aigua, sense llum..., però la gent el va ajudar.

El 1959 a Ordis, un poble molt abandonat que ell va animar a posar en condicions: amb voluntaris, el remolc de l’alcalde... van arreglar els carrers, acabar l’ajuntament nou, l’escola, la casa de la mestra, el sindicat, van condicionar el cementiri, i, on quedaven les ruïnes de l’antic hospital de Santa Caterina, van fer la sala, el teatre...; encara no hi havia tele i passava filmines per als avis i per a la mainada..., i organitzava berenades, caramelles, rifes, excursions, etc.

Figueres, l’última estació

El 1964 serà el capellà de l’incipient barri de la carretera de Llers, sortint de Figueres, i ja no se’n mourà. Quan va arribar-hi no tenia ni disposava de res. Va concelebrar la missa inaugural amb el rector de Sant Pere, mossèn Pere Xuclà; el de la Immaculada, mossèn Guinart, i ell mateix... a la capella de l’hospital. Després demana un garatge per dir missa i oferir els serveis rutinaris. Va anar creant la parròquia del Bon Pastor (oficialment des de l’1/I/1967) –unes 9.000 persones llavors– i, amb els anys, aconseguirà, a més d’atendre els seus parroquians com a capellà, crear nombrosos serveis socials en el llavors barri més abandonat de la ciutat.

El 1964 serà el capellà de l’incipient barri de la carretera de Llers, sortint de Figueres, i ja no se’n mourà

Va emprendre l’edifici de tocar la carretera de Llers: als baixos hi havia la capella, la guarderia i el parvulari amb 200 nanos –sempre ajudat per les monges Escolàpies–; i, a dalt, hi havia sales per a fer classes d’adults, etc., i també hi vivia ell. Després va venir l’església i tots els equipaments: guarderia, parvulari, escola d’adults, edificis d’ús social, teatre, temple, rectoria... Quant a la guarderia, recordava que el 1966 va aconseguir una casa del Grup Social, que anava per a un guàrdia civil, i va posar-la allà: va ser inaugurada a finals d’any pel bisbe Jubany i l’alcalde Guardiola.

Director durant onze anys de Càritas de Figueres, es guanyarà un prestigi fora de tot dubte com a capellà i com a persona que ha treballat perquè els seus consemblants tinguin una vida millor. Ha estat Arxipreste de Figueres (1974-78) i membre del Consell Presbiteral (1987-90), de l’Hospital, de la residència Els Arcs, del centre Bernat Jaume, responsable de la catequesi...

Els gitanos i l’Opus Dei

Molts dels habitants del barri del Bon Pastor són gitanos. Cap al final, no li agradava gaire com havien anat canviant les coses. «Quan jo vaig arribar –recordava– els gitanos que hi havia eren d’aquí, era el temps d’en Marons, d’en Patrac..., la gent els coneixia i tenien un comportament; després van venir-ne de Barcelona, que se’ls treien de sobre, i la cosa va canviar...».

Era un dels pocs capellans que portava el coll blanc que el distingeix com a tal. Deia que Jesús era el seu ideal de perfecció, i Maria el seu ideal de la mare que no va arribar a conèixer. Quant a la seva pertinença a l’Opus Dei, deia que sempre s’havia sentit molt sol i que a la Prelatura de la Santa Creu i Opus Dei hi va trobar escalf i ajut; les reunions dels dilluns a Girona li anaven molt bé; n’era des de l’any 1954, i deia que sempre que havia estat malalt, havia estat acompanyat. Altrament, afirmava que pertànyer a l’Opus Dei no pressuposava cap inclinació política, que tenien la màxima llibertat i eren uns cristians més.

Quant a la seva pertinença a l’Opus Dei, deia que sempre s’havia sentit molt sol i que a la Prelatura de la Santa Creu i Opus Dei hi va trobar escalf i ajut

Raimon Bonal –en una conferència sobre la pobresa a Figueres, al Museu de l’Empordà– el va presentar com «un líder de lluita en solitari a favor de la pobresa i personatge cabdal de la ciutat. És una institució». I un figuerenc popular: el setmanari Hora Nova el va nomenar Barretina i al seu barri, l’Ajuntament de Figueres va dedicar-li un carrer.

Subscriu-te per seguir llegint