En el desè aniversari de la «Declaració de Figueres»

El 20 d’octubre passat es van complir els deu anys de la Declaració de Figueres, en la qual els seus signants, des del castell de Sant Ferran, reclamaven «la protecció del patrimoni militar i del conflicte modern i contemporani» que representa la fortalesa.

Figueres disposa del monument més gran de Catalunya. Les seves 32 hectàrees són un llibre d’història viu on es pot visualitzar el que ha estat capaç de fer l’escola d’enginyeria militar de l’època moderna. Els usos i la concepció del monument –moltes vegades incòmodes als nostres ulls– ens transporten a un passat on el conflicte i la guerra han estat excessivament presents.

D’altres vestigis del conflicte, han trobat a casa nostra usos renovats, com l’actual Parlament de Catalunya, antic arsenal de la ciutadella borbònica de Barcelona, ahir mecanisme de la repressió monàrquica contra la ciutat i avui seu de la legitimitat democràtica.

Els 115 signants del manifest del 2013 anaven més enllà i reclamaven: «Ara, als humans ens interessa tot allò relacionat amb el passat i el present de les persones, i en aquest sentit el patrimoni del conflicte també és un objecte de coneixement. Arreu hi ha un creixent interès pels llocs de memòria, els seus objectes i documents; les fortificacions; els camps de batalla; la maquinària de combat i les infraestructures bèl·liques».

Més endavant demanaven un estudi del passat per treure’n lliçons per al present: «No pot haver-hi aproximació científica al passat, si no es considera també el patrimoni generat pels conflictes humans. Al capdavall, una cultura democràtica, i com a tal de la pau, no es pot fonamentar sobre la ignorància, l’oblit o l’ocultació d’un determinat patrimoni».

"Figueres no s’entén sense el seu castell"

Figueres no pot viure en l’oblit, ans al contrari, ha d’aprofitar el seu passat magnífic, projectant-lo cap al futur. L’ús cultural d’una fortalesa, declarada bé cultural d’interès nacional (BCIN), pot marcar els pròxims decennis i completar l’oferta que signifiquen equipaments com el Teatre Museu Dalí o la seva recentment inaugurada Casa Natal.

Els múltiples lligams entre el pintor i el castell de Sant Ferran són eloqüents. Un jove revolucionari Salvador Dalí va ser empresonat a la Fortalesa l’any 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, més endavant hi va realitzar el Servei Militar com a soldat de quota i, posteriorment, el 1936, va immortalitzar la capella del Penal (antic polvorí) al seu quadre El pa sobre el cap i el fill pròdig i el seu pare.

Figueres no s’entén sense el seu castell. El desenvolupament urbanístic de la ciutat es du a terme, en bona part, gràcies a la col·laboració dels enginyers de la fortalesa i, en especial, del seu mestre major de fortificacions i arquitecte municipal de la ciutat, Josep Roca i Bros a mitjans del segle XIX.

Ja ho intuïen els signants de la Declaració de Figueres el 2013, quan la van cloure amb el següent paràgraf: «El castell de Sant Ferran pot i ha d’esdevenir un motor d’activitat, un espai referent de trobada que ajudi a crear noves vies de progrés cultural, i ell mateix ha de constituir un exemple inequívoc quant a tractament respectuós del patrimoni. La cultura és, sens dubte, una de les vies de riquesa del futur, i en la generació de cultura i progrés, el castell de Sant Ferran ha d’estar a l’avantguarda del país».

*Joan Carné és extresorer i excoordinador de Cultura de l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres