Entrevista | Maribel González Historiadora de l'art i directora del Museu del Castell de Peralada

«Per saber el que tens entre mans, has de conèixer els secrets de la casa»

La directora del Museu del Castell de Peralada reconeix que allò singular d'aquest equipament és que «lliguem el relat pel col·leccionista, per la història de l’edifici i per la gent que l’ha viscut»

Maribel González va començar al Museu de Peralada ara fa trenta anys.

Maribel González va començar al Museu de Peralada ara fa trenta anys. / EDUARD MARTÍ

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Fa tres dècades que Maribel González forma part de l’equip del Museu del Castell de Peralada, primer com a conservadora i, des del 2021, com a directora donant continuïtat a la tasca de Jaume Barrachina (1951-2020).

Quan i com comença la seva relació amb el Museu del Castell?

El 1993, una de les professores que tenia de darrer curs de carrera, parlant del tema de la tesi doctoral, em va comentar que a Peralada, Jaume Barrachina buscava algú per fer de secretaria tècnica. Em vaig presentar a l’examen que feien i em van agafar.

Va col·laborar molt amb ell?

Sí. El primer dia que en Jaume em va fer una volta pel museu vaig pensar que no en tenia ni idea. Òbviament, la formació ha sigut tota a la casa, en tots els sentits. També perquè en Jaume, sense vocació de ser-ho, era un gran mestre. Quan hi havia una restauració, ens duia a tots a veure-la. Per saber el que tens entre mans, has de conèixer els secrets de la casa, i, al final, és el més important, perquè això és un museu privat d’una família que és la que està al darrere. I si no entens la família, el col·leccionista, no pots entendre el que tens entre mans.

El Museu no es compon d’una sola col·lecció.

No, en són moltes. Miquel Mateu és un gran col·leccionista a qui li agrada col·leccionar de tot. Les seves grans col·leccions són la ceràmica i el vidre, les que ha posat de moda l’alta burgesia catalana de finals del segle XIX fins a mitjans del XX. En aquell moment, per demostrar que tenies un nivell, contràriament al que passa avui en dia, havies de ser culte. I això volia dir: tenir una biblioteca, entendre de música, parlar idiomes, fer una col·lecció. Ell té l’avantatge que Damià Mateu, el seu pare, veu l’Exposició Universal del 1929 i s’enamora, a tal punt que compra una sala sencera. A partir d’aquí, Miquel ja té un camí marcat pel pare, tot i que en el cas del fill, aquest serà més exquisit a l’hora de fer la col·lecció, en sap més, li agrada més, busca més la peça. I té una col·lecció de pintura molt important, d’entrada per decorar la casa, tot i que disposem de quaranta Vicente López i això ja no era per decorar, ja era col·leccionisme. Tenim una col·lecció de mobles molt important que va fer ell, però també la seva dona, perquè havien de decorar la casa. Ara, les seves dues col·leccions importants són el vidre i la ceràmica.

"Miquel Mateu serà més exquisit que el seu pare, Damià Mateu, a l'hora de fer la col·lecció; en sap més, busca més la peça"

Que responen al seu temps.

Eren moda a l’època i, de fet, van acabar amb el mercat.

Sembla que sabien què volien.

Miquel Mateu tenia d’assessor Joaquim Folch i Torres. De tota manera, tenien molt de criteri i sabien què volien. La col·lecció de vidre de Miquel Mateu és la més important d’Espanya i del món feta per un sol col·leccionista.

Exhibida en un espai singular.

Actualment, és l’única museografia que queda d’aquesta època, el moment més important del col·leccionisme català. Quedava el Museu Nacional d’Art de Catalunya i els Museus de Sitges, però s’han modificat i han perdut la museografia Folch i Torres. Nosaltres li donem molt valor a això perquè, al final, exhibeixes una col·lecció, però també retrates una època, part de la història.

I com expliquen el relat?

Ho lliguem pel col·leccionista, no tens un altre fil, per la història de l’edifici i per la gent que l’ha viscut, els quals són col·leccionistes i aquest és un valor afegit molt gran.