Miquel Marisch, pagès i arqueòleg afeccionat

Miquel Marisch Cueva, (Garrigàs, 05/05/1900-04/11/1988) va néixer, viure i morir a la considerable pairalia de Can Pagès d’Ermedàs, llogarret del terme municipal. Home reservat i a la vegada apassionat, era el propietari del casal que, amb torratxa i molí de vent, va ser erigit el segle XVIII i reformat en diversos moments fins a arribar a finals del XIX. L’edifici és el més notable d’Ermedàs després del temple romànic de Santa Maria, bastit des del segle XI en endavant.

La família Marisch el 1926 van oferir-se perquè a Can Pagès s’hi pogués presenciar la pràctica del nou mètode de cultiu Jean –de Pierre Jean–, que afirmava que, entre altres curioses precisions, «set hores de conreu cada any són suficients per tenir en perfecte estat una vessana de terreny, siguin oliveres, vinyes, o terra destinada al cultiu de cereals»; si era una hectàrea, les hores de conreu anyals eren trenta. En aquells anys, al municipi de Garrigàs, van mostrar-se d’altres novetats agràries per a olivets, vinyes, etc.

Dedicat al conreu de la terra, Marisch, catòlic considerable, també va ser alcalde de Garrigàs el 1946 i Jefe Local del Movimiento, càrrec que el franquisme en els pobles petits solia afegir al de batlle. Va casar-se amb Mercè Romans Vila de Cal Barquer d’Arenys d’Empordà, del mateix municipi; el matrimoni va tenir dues filles, Dolors i Teresa i, respectivament a les mares, quatre nets: M. Carme i Anna, i M. del Mar i Guillem.

Recordo tres característiques del tarannà «d’en Marisch d’Ermedàs» –que així era conegut al municipi–, del temps que ell ja era un home gran i nosaltres criatures. Una, la severitat. Era un home alt, de moviments lents, amb els cabells blancs pentinats més o menys endavant, que coronaven una faç seriosa i un pèl ferrenya, i li donaven un aire vagament monacal; tal com passava amb Jorge de Burgos, m’hauria estat inimaginable de veure’l rient. La segona, la religiositat. Per a la mainada, aquells anys cinquanta i seixanta, l’assistència a «doctrina», als oficis i als serveis parroquials era pràcticament obligatòria, i anava consolidant el nostre mobiliari costumista, com anar a l’escola o a fumar d’amagat un Celtas compartit.

A totes les misses, rosaris o sermons que se celebressin, Marisch era visiblement un dels pocs assistents masculins i actius; quan hi havia processó, si era per Setmana Santa, la seva figura imponent encara s’agegantava més perquè hi contribuïa portant el santcrist més gros que hi havia al temple; aquesta activitat, voluntària i indicativa de l’inusual fervor del penitent, la solia compartir amb en Juanito de Can Grau.

El tercer record que tinc de Marisch, i aquest m’afecta particularment, és el de la seva gran afició i dedicació als vestigis del temps de l’avior. Marisch, amic de casa, alguna vegada en les converses amb el meu pare i essent-hi servidor present, es devia adonar del meu viu interès per les coses que explicava dels seus quefers de recerca i excavació. I vet ací que el senyor Marisch, que així li deia jo, em va convidar –era un home molt generós– a acompanyar-lo quan pogués a les seves activitats arqueològiques. Des de llavors, i de tant en tant, el propietari de Can Pagès em recollia a casa, o a l’escola, a les cinc quan sortíem, perquè de la primavera a la tardor encara quedaven hores de sol. Pujava a la seva furgoneta Citroën 2CV, aquella de carrosseria gris i amb la tola de la caixa ondulada com si fos uralita; conduïa per camins de terra cap a tal camp del municipi o dels veïns, per arribar on ell havia trobat, i a vegades cavat, a la recerca de restes generalment ibèriques o romanes.

L’ajudava fent el que em manava o, més aviat –era molt elegant amb les formes–, el que m’indicava en forma de suggeriment; entretant ell m’anava parlant i així va ser com vaig anar sabent coses i coses de la Via Augusta que passava per les seves propietats d’entre Ermedàs i el camí ral (NII); del jaciment de Mas Castellà de Pontós, que després s’ha fet tan important; de les sitges, dels enterraments i de la ceràmica sigil·lada... Carregàvem les troballes minerals –pedres, restes de ceràmica, objectes...– al Citroën, anàvem a casa seva, a Can Pagès, i ho anàvem col·locant a sobre planxes de fusta horitzontals que reposaven a sobre de cavallets i que omplien les estances de la planta baixa del casal. Els tresors arqueològics quedaven disposats com ell assenyalava i a la manera d’una gran exposició ordenada; les troballes provenien dels termes municipals de Garrigàs i dels que l’envolten: Pontós, Palau de Santa Eulàlia, Vilamalla, Bàscara, Siurana, Sant Mori, Borrassà... Marisch tenia tot el material perfectament classificat i fins i tot documentat. De tant en tant, em convidava a una mena de festa grossa per a tots dos: es tractava de traslladar al Museu Arqueològic de Girona –el que ara oficialment és el Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona– determinades troballes que considerava significatives, indicatives de la importància d’un lloc nou i fins al moment desconegut... Carregàvem la furgoneta que, a causa de l’enorme pes dels minerals i de la llegendària suspensió dels Citroën, quedava anyocat del darrere i arborat del davant. La seu del museu gironí era i és al temple romànic de Sant Pere de Galligants i allà ens adreçàvem per, un cop Marisch havia parlat amb algun conservador o el director, descarregar els tresors buscats, desenterrats i recollits amb tant d’afany.

Passió per l’arqueologia

Molt després vaig saber que Marisch, com els entranyables socis del Centre d’Estudis del Baix Fluvià, era autodidacta; dit sigui de passada, per Nadal de 1972 Marisch, sempre generós, va convidar a la missa del gall i a sopar a casa seva tots els socis d’aquest Centre amb seu a Torroella de Fluvià, a cals germans Ripoll-Sopa. La seva passió havia estat il·lustrada pels coneixements adquirits en el munt de llibres que tenia a la planta noble del casal, allà on vivia amb la seva família; de més que s’escoltava amb devoció els consells que demanava als experts amics seus, sobretot als doctors Miquel Oliva i Albert Compte. Miquel Oliva i Prat, mort prematurament d’accident, va ser nomenat Fill Adoptiu de Garrigàs i va ser-li dedicada una placa i una placeta del nucli vell.

El Dr. Oliva durant els anys abans del seu decés va dirigir el nostre patrici d’Ermedàs després que Marisch l’anés alertant dels nous vestigis arqueològics que anava localitzant. La Via Augusta del segle IaC, que en paral·lel seguia el mateix traçat que l’N-II. Al costat d’aquest vial que unia Cadis amb Roma, prop de Vilajoan, va localitzar-hi un fons de cabana i diverses sitges. Al puig Ferrer d’Arenys d’Empordà, va trobar-hi un camp de sitges d’entre els segles IIIaC i VdC. A Garrigàs, al camp de la Font i al voltant de la parròquia, va trobar-hi terrissa, ceràmica sigil·lada i tegulae...

Els ibers de Mas Castellà

Nombrosos investigadors han deixat testimoni de l’eficàcia de Marisch en el camp de la descoberta de nous jaciments. L’arqueòloga M. Aurora Martín en parla així: «El mes de març de 1973, en fer un rebaixament de terres per a l’accés 11è de l’autopista, al terme d’Orriols, a la parcel·la anomenada Camp dels Grecs, es varen desenterrar les restes d’un forn. El va trobar el Sr. Marisch, d’Ermedàs...».

L’historiador Narcís Puigdevall explica que «l’any 1970 o el 1971 vam anar a Ermedàs, un veïnat del municipi de Garrigàs, en Miquel Oliva, el Dr. Marquès i jo... convidats pel nostre comú amic, el senyor Miquel Marisch i Cuevas, propietari del lloc i gran afeccionat a la història i a l’arqueologia. El senyor Marisch ens volia acompanyar a un jaciment que havia descobert no gaire lluny del seu domicili i l’interessava que l’Oliva en tingués coneixement. Ens va portar fins a un lloc del terme de Pontós que posteriorment s’ha fet famós: el mas Castellar... Després, el senyor Marisch ens guià per les terres properes i ens mostrà una sitja i una construcció romana que feu saltar de content en Miquel Oliva. A l’hora de dinar, el senyor Marisch ens conduí a casa seva. De tot el que vam menjar i beure –entremesos, arròs, pollastre i postres, acompanyats de vi i cafè–, només l’arròs i el cafè no eren de la seva pròpia producció... Fou un àpat inoblidable en tots conceptes... Fou, exactament, el dia de la descoberta oficial del mas Castellar com a jaciment arqueològic». Avui Mas Castellà consta d’un gran camp de sitges d’entre els segles VIaC i IIaC, amb materials, entre els quals un óstrakon –un disc de ceràmica amb una inscripció en alfabet ibèric.