Pilar Heras, educadora social compromesa

Pilar Heras i Trias (Figueres, 12/X/1954 - Barcelona, 27/I/2019) era la mitjana de tres filles de Narcís Heras Vicens, metge, i d’Anna Trias Balot. Va fer l’escola primària a les monges de la Presentació (a Figueres, «les franceses» i avui escola Josep Pallach) i el batxillerat a l’Institut Ramon Muntaner. Va ser minyona escolta i, molt aviat i en companyia de Maria Eugènia Sala i de dues guitarres, cantava en agrupacions i en alguna missa aggiornata de principis dels setanta. Amb catorze i quinze anys, les dues amigues ja componien lletres i músiques de cançons.

Entre el 1973 i el 1978 vam formar Indika, grup musical que reunia joves cantants i músics empordanesos, juntament amb altres de Banyoles, i que utilitzava la cançó com a acció política amb sentit de denúncia. Posem-hi els noms: ella mateixa i Ernest Díez, que ja no hi són; Maria Eugènia Sala, Josep Tero, Anton Maria Rigau, Alfons Gumbau, Miquel Tallada, Josep Font i jo mateix. Indika va oferir recitals en sales socials de pobles, parròquies i en teatres; les cançons eren de les dues noies i també d’en Josep Tero, sobre textos de Maria Àngels Anglada, així com traduccions al català de la música del grec Mikis Theodorakis.

Va viure a Barcelona com a estudiant, professora de la UB, investigadora i política, i posteriorment també va estar-se a Cabanes d’on era originari el seu pare. Relacionades amb la recerca, també va fer estades a El Salvador i Nicaragua. Va tenir una filla, Andrea.

Nou dies abans que un vessament cerebral se l’emportés, la Pilar havia ofert una conferència a Figueres sobre La vida construïda socialment. Els gèneres i l’educació. Qui tria qui sóc?

Tres anys després del seu decés, el grup de Recerca en Pedagogia Social de la UB, i família i amics de la Pilar, amb el suport de la Facultat d’Educació de la UB, van propiciar dues trobades-homenatge participativa anomenada «Somriure i revolta», una a Barcelona i l’altra a Figueres.

Va seguir els estudis de pedagogia, primer a la UAB i després a la UB. Va doctorar-se en aquesta darrera el 1990.

Quant a ensenyant, ja des del 1973 que havia estat professora de català a EGB, a BUP i a escoles d’adults. Llicenciada, el 1985 va ser docent i investigadora al Departament de Pedagogia Sistemàtica de la UB. S’havia format en aquesta especialitat amb els professors Alexandre Sanvisens i Antoni Petrus; aquest darrer va ser el director de la seva tesi doctoral Dona i educació a Catalunya (una mirada al sexisme educatiu des d’una pedagogia social no androcèntrica). Aquest estudi va ser l’inici d’una llarga trajectòria acadèmica centrada en el gènere i l’educació. Va especialitzar-se en mesures penals alternatives que permetin el compliment de penes amb treballs comunitaris fora de la presó. És a dir, amb l’objectiu de la reinserció social d’adolescents i joves delinqüents, o, dit d’una altra manera, la generació de noves oportunitats per als més vulnerables. No cal dir que pensava que tota acció pedagògica comporta acció política, visible quan són plantejats el què i el perquè de qualsevol acció educativa.

Fundadora del Grup de Pedagogia Social, va dirigir el Màster d’Execució Penal a la Comunitat i Justícia Restaurativa, i va animar els estudis de diplomatura i de grau en educació social a la UB.

Al llarg dels anys va ser professora, aquí i a escala internacional, en nombrosos estudis de màster i postgrau en matèries de gènere, medi ambient, execució penal i pedagogia social, com ara el Màster d’Intervencions Socials i Educatives, i directora del Màster d’Execució Penal a la Comunitat i Justícia Restaurativa, tots dos a la UB.

Política

Va ser regidora de l’Ajuntament de Cabanes; delegada a Girona de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya (2004-2006); fundadora i membre del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya fins al 2016; i, primer amb el conseller Carles Mundó i després amb Ester Capella, directora general d’Execució Penal a la Comunitat i de Justícia Juvenil del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya (2016-2019).

També va ser membre del Patronat de la Fundació Salut Empordà i va participar en el comitè d’ètica de l’hospital de Figueres des del qual va estudiar la responsabilitat deontològica en l’exercici professional.

Va centrar l’atenció en les víctimes de delictes i en els centres educatius de Justícia Juvenil, els dedicats a la reinserció social d’adolescents i joves que han comès algun delicte i que, sovint, tenen també algun problema de salut mental i risc notable d’exclusió social.

De la seva gestió, destaca l’aposta per les mesures penals alternatives que permeten el compliment de condemnes penals fora de l’entorn penitenciari, amb treballs en benefici de la comunitat. Quan sentia algú que parlava de «presó de nens» o «de joves» amablement el corregia: eren centres educatius de justícia juvenil. Per a ella la clau en l’execució penal era l’educació, tenint sempre com a finalitat la rehabilitació per a la reinserció, tot plegat assolit amb la corresponsabilitat entre l’Administració, la societat civil i el voluntariat.

Pedagogia social

A la manera d’Amin Maalouf, estava per la conveniència de comptar amb una identitat cultural confegida a partir de les múltiples experiències personals i familiars dels individus; aquesta identitat es tractaria d’una dimensió personal més a afegir al complex que representen els desequilibris socials, les estructures de serveis i els processos individuals. Ja en l’àmbit polític, entenia l’educació com el procés que ha de facilitar la necessitat de desenvolupament personal, social i comunitari, comptant amb l’acompanyament i el compromís ètic dels professionals de l’educació social, sempre respectant l’autonomia i les decisions de l’altre.

Respecte als serveis especialitzats, deia que la complexitat social no permet les respostes parcials, sinó que, al revés, per poder oferir una resposta global i propera, cal analitzar la necessitat particular en el context econòmic, social i polític. Aquesta manera d’entendre l’educació des de la complexitat és l’aportació de la Pilar a la pedagogia social. En tots els àmbits, sempre va projectar una mirada de gènere com a respecte i correcció expressiva i lingüística; i també una mirada de dona, entesa com una manera de fer-se amb la realitat des del respecte als altres. També, i sempre amb el punt de vista de gènere, es va interessar per l’educació ambiental i la sostenibilitat. El 1992 ja va emprendre una recerca a l’àmbit empordanès.

La seva consellera, Ester Capella, va definir-la com a educadora social amb mirada heurística, sistèmica, de gènere, sempre un pas més enllà, i sempre provocant amb un somriure als llavis i una mirada profunda.

Obra impresa

Pilar Heras, des de la dècada dels 90 va publicar treballs en una sèrie d’obres col·lectives. Els títols reflecteixen ben bé les seves preocupacions sobre educació, pedagogia, medi ambient, cooperació, inserció social, feminisme...

«La educación discriminatoria por razón de sexo» (1991). «El medi ambient i el desenvolupament, l’economia i l’educació. Quina economia i quina educació?» (1994). «Educació Ambiental i cooperació internacional, una relació pedagògico-social» (1995). «Els estudis universitaris en educació social (O allò que ja sabem i del que sovint no parlem)» (1996). «Pedagogía ambiental y educación social» (1997). Pedagogia amb veu de dones (1999). «Una experiència de cooperación transformadora» (2000). La acción política desde la comunidad (2008). «La evaluación participativa de acciones comunitarias como metodología de aprendizaje para el empoderamiento personal y comunitario: estudio de casos y procesos de empoderamiento» (2014). «Inserción laboral de personas que cumplen medidas penales» (2016).