«He patit una violència física molt severa perquè la meva corporalitat no era l’estàndard»

Mai Oltra, de 35 anys, és fotògrafa, va néixer a Alcoi i actualment resideix a Terrades. És creadora del blog @entretallas i divulgadora i escriptora especialista amb trastorns alimentaris i els efectes de la imatge a les xarxes socials. El seu testimoni és una evidència de la gordofòbia que impera a la societat i la violència que pot arribar a generar. Dijous passat va participar en diferents actes amb motiu del Dia Internacional de la Violència de Gènere, a La Cate de Figueres: la inauguració de l’exposició On habita la violència masclista, de Joan Aureli Martí, i una xerrada col·loqui.

Dins els diferents tipus de violències contra les dones, vostè parla de la violència de la corporalitat.

És el tema de què jo parlo recurrentment. Vaig escriure el llibre 51 kilos menos i dono xerrades a instituts per parlar de trastorns d’alimentació i dels efectes de les xarxes socials en la imatge. En tot aquest tema, hi ha molta càrrega del patriarcat que ens vol veure a les dones amb cossos normatius i consumibles.

Quan parla de violència parteix del seu propi testimoni.

A l’escola, el meu primer record és de quan tenia 8 anys. Vaig començar a menjar compulsivament per no anar a l’escola, perquè allà em feien un assetjament escolar molt fort. Un dia que no anava a l’escola era un dia que no em feien mal. Patia molta violència física i molt dura. Tinc un record extrem del dia que em van donar una pallissa i em van trencar un braç. Era una violència molt severa. A part d’insults, patia molt assetjament físic. El meu trastorn d’alimentació va molt lligat a la violència que jo vaig rebre per part dels nois perquè estava grassa, perquè la meva corporalitat no era estàndard.

"Identificar els diferents tipus de violències et dona eines per poder sortit d'aquesta situació"

Ningú feia res?

Era una escola privada, catòlica. Els meus pares passaven un moment econòmic precari i jo vaig anar-hi becada. Era a principi dels anys 90 i no s’actuava en aquests casos. Si hi ha una escola on tres nens donen una pallissa a una nena, la fereixen i l’endemà continuen anant a classe, és que estan ignorant aquesta situació.

Va passar de patir obesitat mòrbida a anorèxia.

Vaig passar d’una obesitat mòrbida de 130 quilos a patir anorèxia i així durant disset anys de la meva vida. Passava d’una època amb molta angoixa on tot ho resolia menjant molt a una restricció absoluta on baixava molt de pes. Era una adulta jove quan vaig decidir buscar ajuda, tenia 25 anys. Em van donar l’alta fa temps i ara tinc una relació sana amb el menjar. Tinc un petit de cinc mesos i he tingut moments amb el tema de l’embaràs i el postpart que m’han fet tornar a teràpia –no perquè hagi tingut una recaiguda, perquè tinc molta consciència–, però sí que he sentit la pressió estètica a què estem sotmeses les dones fins i tot després de parir. És increïble com ens exigeixen: «Em deien, quan pareixis tornaràs al teu pes». Jo el que vull és estar saludable i bé i això no té a veure amb la meva corporalitat.

"He sentit la pressió estètica a què estem sotmeses les dones fins i tot després del part"

Ha deixat de seguir pàgines de contingut saludable, per què?

Quan va sorgir la consciència d’alimentar-nos bé, també va sorgir l’efecte invers: l’obsessió pel menjar. Un dels pilars negatius de les persones amb trastorn d’alimentació és la culpabilitat per menjar. L’últim cop que vaig estar més malalta, amb anorèxia, va ser quan vaig escriure el llibre: un diari emocional on explico com em vaig adonar que la meva malaltia era un trastorn d’alimentació que vaig poder curar. La societat et premia per aprimar-te i jo em vaig adonar que estava obsessionada a menjar saludablement. Tot plegat em va portar a aquesta malaltia i no era més feliç per pesar 50 quilos menys.

Com es pot inculcar aquesta mentalitat als joves?

Partim d’una cosa irreal que són les xarxes socials. Els adolescents viuen ultra pendents de la seva imatge i hem de saber diferenciar què és realitat i què és ficció. Com a fotògrafa, els explico que la majoria de les coses que veuen a internet és una visió esbiaixada de la realitat. Un trastorn alimentari és una malaltia greu i els explico l’infern que és i com condiciona la teva vida. Molts cops el camí per estar prim implica estar malalt, la línia és molt fina. Em van trucar d’un institut de l’Alt Empordà perquè havien detectat que postpandèmia hi havia adolescents que havien deixat d’esmorzar per estalviar aquestes calories.

Què recomana a la societat?

Educar en la diversitat. Està bé seguir les influencers de moda, però hem de tenir tota mena de referents. Hi ha molta feina a fer perquè el valor de la dona no sigui només el valor sexual. Les joves volen ser desitjables, perquè això té un valor social. A les xerrades, observo que encara existeix aquest masclisme, però a la vegada hi ha moltes noies joves de 12, 13, 14,15 anys que ja no estan disposades a cedir a la pressió, volen ser elles mateixes. Exigim a les noies ocupar més espai del feminisme, però incidim poc en els nois que aprenguin a ser feministes. No es tracta que hagis d’educar la teva filla a què s’ha de defensar a les nits pel carrer, sinó que has d’educar el teu fill perquè no ataqui a cap persona amb violència. Cada cop som més conscients que hem viscut tota la vida sotmeses a una estructura patriarcal que ens cosifica com a dones, com a objecte, i en aquest sentit està de la nostra mà fer el canvi. A la societat, hi ha moltes violències que t’empenyen a sentir-te petita com a dona. Identificar-les com a violència ens donarà les eines per poder sortir d’aquí.