L’Olivar de les cent escales, una joia d’art agrícola a cap de Creus

Ho hem dit centenars de vegades. A gairebé ningú se li escapa que vivim en un lloc privilegiat. Una comarca que ens ofereix tot un mosaic de paisatges espectaculars, variats i sorprenents, sovint separats per pocs metres de distància entre ells. A voltes, però, encara hi ha raconets allunyats de les masses turístiques que resten amagats i mig perduts.

Els que ens agrada caminar i tafanejar pel nostre Empordà no podem deixar de sorprendre’ns cada vegada que descobrim les restes patrimonials d’un temps passat que testimonien una manera de viure i entendre la vida molt diferent de l’actual. És el cas de l’Olivar de les cent escales, dins del municipi de Roses, que hem visitat no fa gaire amb la Colla del Dissabte.

Situat prop del còrrec de Jóncols i arrecerat a la part posterior de la muntanya del Pení, s’obre davant del caminant una vertadera obra d’enginyeria arquitectònica amb uns acabats només a l’abast de veritables mestres d’obres. Realment és corprenedor veure les filerades i filerades de pedra de pissarra perfectament arrenglerades que atapeeixen bona part dels pendents de la muntanya per esgarrapar un tros més de terra on plantar l’olivera. L’encadellat de parets a diferents nivells queda enllaçat a través d’escales encaixonades en el mateix paredó per tal que l’home sortegi el baixant amb relativa facilitat.

L'encadellat de parets a diferents nivells queda enllaçat a través d'escales encaixonades en el mateix paredó

Barraques camuflades

Mentre pugem i baixem el desnivell, trobem també escampades un bon grapat de barraques camuflades. Tot plegat integrat a la mateixa muntanya, sense fer-la malbé, respectant la seva identitat més primària.

A mesura que ens adonem de la magnitud de l’obra del pagès, no podem fer res més que admirar l’esforç, la constància i el treball ingent que hi devia dedicar. Segurament bona part de la seva vida; primer anivellant el terreny, després construint, més tard plantant i, finalment, mantenint el tros diàriament.

El novembre de l’any 2018, la UNESCO va incloure l’art de la pedra seca en el llistat oficial del Patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Dos anys abans, la Generalitat de Catalunya ja havia pres la decisió de declarar cinc barraques de Mont-roig Bé cultural d’interès nacional (BCIN). A poc a poc, aquesta distinció es va ampliar a altres llogarrets del país i justament aquest any, la nostra comarca ha començat a oferir cursets per tal d’aprendre l’ofici de barracaire.

Diverses entitats i professionals de la construcció de paret sense ciment reivindiquen la preservació d’aquesta tècnica com a valor patrimonial i model de desenvolupament en zones rurals. L’Olivar de les cent escales només és un exemple del ric patrimoni escampat que cal conservar a la comarca.

La primera llei de l'ofició de pareitaire és una dita catalana que diu "Tota pedra fa paret"

Preservació obligada

Mentre continuem la nostra ruta, no podem deixar de pensar que cal preservar aquest bocí de terra. L’esforç d’una generació no pot caure en l’oblit ni deixar-la ensorrar com si res. Cal que les entitats pertinents hi parin esment i recursos. Si som capaços de reconstruir una Notre Dame de París o acabar una Sagrada Família, també hem de ser capaços de no deixar perdre el patrimoni dels nostres avantpassats que el tenim a tocar de casa.

La primera llei de l’ofici de paretaire és una dita catalana que diu: «Tota pedra fa paret». Ara més que mai hauria de prendre sentit i entre tots posar-hi el nostre gra de sorra perquè la paret no caigui!

*(Rosa Maria Moret escriu en nom de la Colla del Dissabte).