Maria Xirau, professora i investigadora

Maria Xirau Vayreda pertany a una considerable genealogia de científics, pintors, escriptors, historiadors... És la més notable nissaga familiar que ens hem trobat entre els cap a cent cinquanta absents benvolguts que fins avui portem relacionats i per això la subratllem. Ella i la seva germana Adela eren filles de Joan Xirau i Palau, farmacèutic especialista en química i professor, i de Maria dels Àngels Vayreda Trullol, escriptora. Els seus oncles paterns van ser Joaquim Xirau i Palau, filòsof (i pare de Ramon Xirau i Subias, també filòsof i escriptor mexicà), Antoni Xirau i Palau, polític, i Josep Xirau i Palau, jurista (casat amb la reconeguda fotògrafa Mei Rahola). Aquests germans eren fills de Ramon Xirau i Llorens, advocat i darrera baula de la nissaga Ferrer i Llorens, notaris de Bàscara. Per part de mare, comptava amb els oncles Lluís Vayreda Trullol, pintor, i Montserrat VayredaTrullol, poeta. El seu besoncle Pere Vayreda Olivas va ser historiador, i dos besavis, Estanislau Vayreda Vila, botànic, i Sebastià Trullol, poeta relacionat amb la Renaixença.

Acabem –però n’hi ha més– amb dos rebesoncles: Marià Vayreda Vila, pintor i escriptor, i Joaquim Vayreda Vila, pintor i fundador de l’Escola d’Olot, i encara el seu fill Francesc Vayreda i Casabó, pintor. Montserrat Vayreda a Nosaltres els Vayreda, I i II (Papers Empordanesos, IV) en dona detalls i suggereix que caldria fer semblantment amb els Xirau.

Vida

Maria Xirau Vayreda (Figueres, 6.VI.1932 – 27.XI.2017) de petita va viure a la capital empordanesa fins que, per temor als reiterats bombardejos que l’aviació franquista descarregava a la ciutat, amb la mare i la germana van anar a estar-se a Bàscara a cals avis paterns. Entretant el pare, compromès políticament, va passar la frontera i va ser internar al camp d’Argelers. El 1939, acabada la guerra, mare i petites també van traslladar-se al Rosselló, al costat del pare; començada la Guerra Mundial, de nou la seguretat personal aconsella que les tres dones tornin a casa, ara a cals avis materns, a la pairalia del Noguer de Segueró, i que Joan Xirau es mogui per trobar feina i estabilitat; ja es retrobaran quan les circumstàncies siguin propícies. Serà el 1941 que totes tres surten cap a Mèxic perquè el marit i pare ja hi treballa.

Maria estudia al Liceu Francès, on també fa classe el seu oncle Joaquim; així passen deu anys de molt bon record per a la Maria. La família es replanteja la residència definitiva i decideix que, de moment, les tres dones s’estableixin a París on Maria acaba el batxillerat. Poc temps perquè acaben tornant a Figueres i el 1952 el pare també arriba. A l’Empordà, la jove ha de cursar de nou el batxillerat a l’Institut Ramon Muntaner perquè, com que no li convaliden res dels estudis mexicans i francesos, l’ha de repetir: però en un curs s’ho treu tot. Entre 1955 i 1961 cursa la carrera de farmàcia a Barcelona; el seu pare és farmacèutic, ja havia tingut oficina abans de la guerra i, quan torna, tot i les dificultats amb què el règim l’entrebanca, assoleix de tornar-la a obrir. La Maria podria haver-la portat, però la seva vocació és d’universitària –docència i recerca– i es dedica a l’alma mater tota la vida laboral fins a la jubilació. De seguida de llicenciar-se és destinada com a ajudant del Departament de Bromatologia, Toxicologia i Anàlisi Química Aplicada, una feina no remunerada. En aquells anys era un fet corrent que els ensenyants passessin cursos treballant sense sou –als instituts d’aquests professors en deien ayudantes gratuítos–; els directors, depenent de la seva benevolència, oferien als esforçats gratuítos alguna feineta que els permetés més o menys subsistir; a la Maria li van facilitar de fer part de les anàlisis clíniques per a empreses que la facultat s’encarregava de practicar. Com a professora, doncs, va dedicar-se a l’ensenyament i recerca en el camp de la química analítica. I el 1961 ja pot presentar la seva tesi doctoral que duia el nom de Determinación del grado higrométrico y de tensiones de vapor por método ponderal, que va rebre la qualificació d’excel·lent cum laude, i que li havia dirigit el granadí Francisco Moreno Martín.

Estudiosa de mena, es diploma en òptica oftàlmica i dos anys –1965 i 1966– és becada per operar al Departament d’Investigacions Bromatològiques de la seu de Barcelona del Consell Superior d’Investigacions Científiques. El 1973 assoleix ser nomenada professora adjunta interina, el 1975 oposita i guanya una plaça de professora adjunta numerària, i el 1984 aconsegueix ser professora titular de química analítica; tot a la Universitat de Barcelona.

Va formar part del claustre d’aquesta universitat, de la junta de la facultat de farmàcia, del consell d’estudis de l’ensenyament de farmàcia... També va ser membre fundador de l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació i membre de la Societat Catalana de Química, de la Sociedad Española de Química Analítica i de l’Association of Official Analytical Chemists. Es va jubilar als 70 anys el 30 de setembre del 2002. Va ser sempre una universitària entusiasta com a estudiant, com a docent i com a investigadora.

Docència i recerca

Per als futurs llicenciats en farmàcia, va impartir l’assignatura anomenada anàlisi química que després se’n va dir química analítica. Per als alumnes de tercer cicle –els doctorands– de les facultats de farmàcia i de química va oferir cursos d’anàlisi d’aigües i sobre el control de qualitat dels aliments al màster en nutrició i ciències dels aliments de la facultat de farmàcia. I per a inspectors farmacèutics municipals, un curs sobre bromatologia.

Quant a la investigació, es va interessar sobretot per la química aplicada a l’anàlisi d’aliments: les traces d’elements químics en certs productes naturals; les substàncies tòxiques que produeixen certes espècies de fongs; els pesticides i els residus que deixen en els aliments, particularment el brom en blat, raïm, most, vi...; els pesticides naturals de les aigües de rius, de la fruita –maduixots, pomes...-; els metalls pesants com el plom i el cadmi en els vins. Alguna d’aquestes recerques –les més tècniques– tenien com a destí el servei a les institucions públiques, com ara els ajuntaments, i, a les empreses, anàlisi d’aigües mineromedicinals, de fonts, de pous...

Va participar en congressos nacionals i internacionals i va dirigir unes vint-i-cinc tesines de llicenciatura i quatre tesis doctorals.

Altres publicacions

Publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, el 1987 va formar part de l’equip que va traduir i adaptar de l’anglès al català el recull de nomenclatura de química analítica de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. També va col·laborar el 1991 en la miscel·lània dedicada al professor Enric Casassas, i el 1996 en l’obra sobre la recerca a la facultat de farmàcia que la Universitat de Barcelona va publicar amb motiu del 150è aniversari de la institució. També, i de la seva especialitat, va traduir del francès i de l’anglès una mitja dotzena d’obres al castellà.

Més coses

Jubilada, va dedicar-se a estudiar i ordenar l’obra dels pares. Del farmacèutic químic Joan Xirau i Palau que a la universitat mexicana havia publicat manuals i dirigit laboratoris i investigat alcaloides; el 2014, conjuntament amb Joan Vallès Xirau, també professor a la seva mateixa facultat, van publicar un article sobre l’activitat científica de Joan Xirau a la revista Circular Farmacèutica del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona. I també de la seva mare, escriptora; a partir del treball de recerca de batxillerat de la seva fillola Roser Clavaguera Santolària, i en col·laboració també amb Joan Vallès Xirau, van elaborar una monografia sobre Maria dels Àngels Vayreda que el 2006 va publicar l’Institut d’Estudis Empordanesos.

Bombes de diumenge a Figueres és l’article que el 2008 va publicar al diari El Punt sobre els seus records del bombardeig que van patir els figuerencs al Passeig Nou, tocant el Parc Bosc, i que la seva mare havia narrat a la novel·la Encara no sé com soc. Després, aquest article va convertir-se en un capítol del llibre Els noms de la guerra, publicat pel mateix diari el 2009.

Joan Vallès Xirau, nebot de la Maria, botànic, doctor en farmàcia i llicenciat en filologia catalana, és autor de l’article Maria Xirau Vayreda, una empordanesa amb Mèxic al cor (RdGi, 315, 2019). Ens hi hem basat per elaborar aquest absent.