«La meva mare em va recordar al Jardí que encara era fill seu!»

Aquesta no és una entrevista de contingut erudit, ni busca les reaccions del catedràtic de llengua i literatura castellana de l’institut més antic de l’Estat espanyol, ni al tintinaire que excel·leix en el coneixement del món dels còmics, ni en l’investigador que descobreix coses desconegudes del Quixot. Tampoc vol ser l’interrogatori a l’escriptor que conviu amb una escriptora, ni el qüestionari a un diplomàtic amb consolat propi. Només és una conversa, entre dos figuerencs que se’n senten. La seva part té més mèrit que la de qui pregunta i escriu. Llamp de llamps!

Joan Manuel Soldevilla neix a Barcelona.

Exacte, al barri de Gràcia, tocant l’Eixample, a dues cantonades de la Sagrada Família. A casa tota la vida hem vist créixer el temple! Vaig estudiar primària i secundària amb els Jesuïtes del carrer Casp i la meva universitat va ser la Central.

Acaba la carrera i ha de marxar d’aquest epicentre barceloní.

Amb vint-i-tres anys aprovo les oposicions. Amb l’orgull de ser el número u de la promoció, un fet que em va acabar perjudicant, curiosament. El primer any em destinen a Tarragona, per fer allò que en deien pràctiques. Després em demanen a quin dels dos-cents instituts que hi havia a Catalunya vull anar. Figueres, sense exagerar, estava en el lloc vuitanta i molt. Aquell any van adjudicar moltes places definitives i també donen el número u de l’any anterior, que era jo. I em van donar Figueres. No hi havia estat mai!

Va venir sol?

No, amb la Mercè (Cuartiella). Ja havíem anat junts a Tarragona abans. Era a finals d’estiu de 1989.

Per conèixer Dalí va fer tard, havia mort a principi d’any.

M’hauria agradat, sí. Vaig entrar al Muntaner veient un institut venerable, amb professors venerables. Un contrast molt gran comparat amb l’ambient tarragoní del curs anterior. Ens diem: «Som aquí, provem-ho. Ens hi estem un any i marxem en comissió de serveis...».

«Hi ha una cosa molt esquizofrènica: tothom critica molt Figueres, però tothom se sent molt de Figueres»

Era conscient de la pàtina històrica del Muntaner?

No, sincerament. Es percebia un aire centenari i, en pocs dies, també familiar. I un dia un professor em va dir: «ostres, t’han donat plaça al Muntaner? Què coneixies algú?». «No, si jo no volia venir», va ser la meva resposta, però ràpidament em vaig adonar que les seves preguntes tenien un rerefons, que estar aquí era una plaça molt preuada. En resum, vaig venir a petar aquí sense saber què era Figueres i què era el Muntaner.

Era un projecte de vida incipient de dos.

Al cap de poc, la Mercè va trobar feina a l’equip de gestió de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. Ens vam trobar a gust, «seguim un any més...». Vivíem a la zona del Parc Bosc. Costava trobar pisos a Figueres, però quan vaig dir que era professor de l’institut, va aparèixer una altra pregunta: «del de Dalt o del de Baix?». Tant li feia de quin dels dos, era un aval per tenir pis. Després vam anar al carrer Escoles, a prop del Muntaner. I va passar un any, dos, tres... Fins que la cosa va ser definitiva quan vam decidir tenir fills i tenir-los a Figueres. En Marc i la Miranda són totalment figuerencs i empordanesos, fins al punt que el gran treballa a Barcelona i viu aquí. Baixa a Barcelona de tant en tant. La petita encara està en fase de consolidació professional, ja veurem.

Ep, Joan Manuel, això de «baixar» és molt empordanès. Ja és dels nostres!

Totalment, totalment. Constato, més enllà dels nostres fills, que amb el teletreball i l’AVE, l’opció de venir a viure a Figueres és atractiva.

«Vaig entrar al Muntaner veient un institut venerable que no coneixia, amb professors venerables»

D’aquells primers anys d’estada a la ciutat, com recorda la seva integració en el territori i amb la seva gent? Diuen que som complicats.

Va ser lenta. Les primeres relacions les vam establir amb gent que, com nosaltres, no eren del territori. Quan vam anar a parar a Tarragona, al principi, tampoc coneixíem ningú, però va ser molt més fàcil. Al cap de quinze dies de ser-hi, ja anàvem a dinar a casa d’algú. Tenen un altre aire. Aquí ni pensar-ho. El tempo de la ciutat és especial, ho he anat veient amb el temps. La meva experiència em mostrava una gent molt cordial, molt atenta, però un xic anglesa eh! Força reservada. És a dir, som companys de feina, però no som amics. Aquí a l’Empordà, és molt clar que les amistats d’infància i joventut marquen molt. Duren tota la vida. Ara ja tenim colla d’amics figuerencs i m’encanta, quan anem amb ells, com es relacionen, com parlen de les seves coses, amb un codi de coneixements i records propi. És fantàstic! Són connexions subterrànies de llarg recorregut i que només coneixen els figuerencs.

Un pòsit ciutadà i de convivència.

Molt gran i molt sòlid. M’entusiasma escoltar converses, quan es parla d’algú i es connecta la seva història amb la d’aquell altre o amb un fet singular. La gent que va viure la seva infància i adolescència aquí, tots us coneixeu. És espectacular.

No ho negaré pas. Som un poble gran, una ciutat petita.

Hi ha una cosa molt esquizofrènica: tothom critica molt Figueres, però tothom se sent molt de Figueres. Quan parlem de la ciutat, com ho feia Vicenç Pagès amb la seva figueresa, t’entusiasmes, encara que ja saps que ha canviat molt, que ja no és la mateixa. Sembla un territori inventat, com el Macondo de García Márquez.

«Vull subratllar que sempre que he volgut fer alguna cosa, Figueres m'ha deixat, i n'he fet alguna que...»

Quan es va adonar d’on treballava, de la dimensió històrica del Muntaner, de l’elenc de professors il·lustres que l’havia precedit, i alumnes no menys il·lustres, salta d’alegria o s’espanta?

Saber-ho em va enriquir i motivar molt. Una de les meves iniciatives en el centre va ser crear la galeria de docents il·lustres. T’has de sentir orgullós pel fet de ser professor del Muntaner. No perquè sigui millor que cap altre, tots són igual de dignes, però aquest té una història extraordinària. I també intento transmetre aquest orgull als alumnes. Hi ha un valor intangible que a mi m’arriba i que intento compartir. Dies enrere, a classe, parlàvem de la Il·lustració, segle XVIII i els vaig dir que sortiríem per veure-la. No vam anar gens lluny, ens vam quedar a l’Institut... El Muntaner va ser un projecte il·lustrat, fundat sota la seva ona expansiva. Aquestes parets parlen! Expliques el Romanticisme, Don Juan Tenorio, i dius: «Zorrilla va venir al Muntaner»...

Em consta que haver estat nomenat Fill Adoptiu de Figueres l’ha commocionat.

Encara ho estic. És l’honor més gran que m’han fet a la meva vida. La meva mare, amb vuitanta-vuit anys, va assistir a l’acte del Jardí i em va recordar que, tot i haver estat adoptat, encara era fill seu, també contenta i emocionada.

El dia abans de rebre el reconeixement, vostè va protagonitzar una trobada diplomàtica d’alta volada al Museu del Joguet, en tant que Cònsol de Sildàvia rebent l’ambaixadora de Nova Zelanda.

Un moment Zen. Va ser en el marc del treball impagable dels nostres alumnes del grup enriquiment sobre el brigadier Miles. Una gran satisfacció per a un docent, i un gran honor haver rebut la representació de Nova Zelanda. L’anècdota diplomàtica forma part de la manera humorística d’entendre la vida, aquí, a l’Empordà. Aquesta manera de viure personal amb una certa sornegueria l’he pogut desenvolupar perquè és Figueres.

A partir d’ara, quan algú li pregunti d’on és, què dirà?

Inequívocament, de Figueres. Abans em permetia una broma quan algú em preguntava «d’on ets?» i jo responia «visc a Figueres, només porto trenta anys...». I ara ja puc dir, oficialment, que en soc fill. La vida m’hi ha portat, no ho he triat. La tria encertada va ser quedar-m’hi. I vull subratllar una cosa, per a mi molt important: sempre que he volgut fer alguna cosa, Figueres m’ha deixat, i mira que n’he fet algunes...