«La revolució de la gent gran canviarà el model d’envelliment»

Marijé Goikoetxea (Bilbao, 1961), doctora en Drets Humans, psicòloga i professora de la Universitat de Deusto amb una llarga trajectòria com a consultora en ètica assistencial, assegura que és una evidència que serem una societat de persones grans i això ho canviarà tot.

Quina és la importància de jornades com la que s’ha celebrat a Figueres?

Anar avançant en l’eliminació dels maltractaments a la gent gran, però en aquesta jornada, que ja és la tercera, s’ha anat una mica més enllà proposant models de bon tracte: com fer les coses perquè les persones grans se sentin ben tractades, continuar vivint amb sentit i en comunitats on ells mateixos vulguin viure.

Com es tradueix el bon tracte cap a les persones grans, a la pràctica?

Avui el que hem recollit han estat tres idees: la primera és que un bon tracte és que la persona pugui portar endavant el seu projecte de vida, de tal manera que trobi les oportunitats i els suports perquè en aquesta última etapa de la vida les coses que viu cada dia li valguin la pena; una segona idea és que la gran majoria de les persones això ho volem fer en comunitat i, per tant, s’ha de pensar els bons tractes des de fer comunitats on les persones se sentin recolzades en el dia a dia. La tercera idea és que necessitem fer una transformació important sobretot dels serveis socials, però en general de les polítiques de cures.

L’envelliment de la població és un fet, s’està accelerant arreu d’Europa, hi ha algun país que s’estigui ja preparant especialment?

És un fet a tots els països, tant els desenvolupats com aquells en vies de desenvolupament. Sembla que aquells països com el Japó, que ja té una població molt envellida, o Suïssa, que també, van caminant cap a models no tan institucionalitzats on les persones han de sortir del seu medi natural per ser cuidades, sinó que les mateixes comunitats en el dia a dia van transformant la seva manera d’organització. Quan parlem de persones grans, estem parlant de gairebé un 22% de la població, això, a Espanya, significa aproximadament nou milions de persones, que són molt diverses. S’han de personalitzar i flexibilitzar els sistemes. Els nostres sistemes sanitaris i socials són poc flexibles, això genera un maltractament dels mateixos sistemes a causa de la seva pròpia rigidesa.

«A partir dels 65 anys, és una obligació i una responsabilitat de cada persona decidir quin és el seu sentit de vida, com vol viure els pròxims anys»

Afrontar com volem viure aquesta etapa també és un treball personal. Quan l’hem d’iniciar?

És com una obligació de cada un i cada una pensar com vull envellir i com em responsabilitzo del meu procés: quins són els valors importants per mi, cap a on em vull dirigir i quan arribi una situació de dependència a la meva vida, com la vull gestionar, amb qui, quines relacions tinc i com les cuido, com tracto la resta de les persones perquè després no em senti sola. La proposta que arriba de fora és tan horrorosa que no volem ni pensar-hi. L’única manera que canviï aquesta proposta és que les persones grans reivindiquem una altra manera d’envellir. Si alguna persona té algun tipus de limitació, cal que pensi que la dependència arribarà. Hi ha un moment en què canvia molt l’activitat, sigui per jubilació o per un altre motiu: per exemple les dones, que no treballen fora de casa, quan marxen els seus fills de casa, han de pensar, ara què és el que té sentit de vida? Després toca mirar quins recursos es tenen i quan de tot això es pot fer.

Com t’enfrontes a una societat que pensa que quan et jubiles ja tens poc per aportar?

Normalment, tenim iniciatives molt reconegudes a escala professional i personal. Altres iniciatives que tenen a veure amb l’aportació social, el moviment associatiu o el tercer sector tenen poc reconeixement. Potser això cal incentivar-ho més i donar per fet que, si seré voluntària dos dies en un supermercat per orientar les persones grans a fer la compra, això té un valor i un reconeixement. Això la nostra societat no està acostumada a fer-ho.

«Els sistemes sanitaris i socials són rígids i generen maltractament cap a les persones grans»

Durant la seva intervenció ha parlat de la síndrome de desmoralització, com es pot prevenir?

Hi ha factors de risc, un d’ells és la soledat, quasi totes les persones necessitem que el que jo faci tingui de tornada un reconeixement. Tot el que tingui a veure amb crear xarxes i programes socials serviran perquè la gent gran torni a descobrir noves persones. Un altre factor de risc és no parar-te a pensar si el que fas cada dia val la pena o no, i després no saber el que és important per a nosaltres. I un tercer factor important és l’esperança. Viktor Franckl parla de la voluntat de sentir. Jo tinc 62 anys, en la meva comunitat autònoma, el normal és que visqui 20 anys més, tinc l’esperança de viure bé. Aquest factor s’ha estudiat per exemple amb les dones que pateixen maltractes: són capaces de sortir del maltractament si tenen esperança de reorganitzar la seva vida. Quan no tenim relacions amb altres persones, no som capaços de saber el que és important per mi i no espero res bo de la vida, és fàcil caure en la síndrome de desmoralització, una mena d’estrès existencial que res em val la pena.

Cal un canvi en la consciència ciutadana?

Per una part, entre tots i totes haurem de pensar en llocs, comunitats i barris en què hi haurà un percentatge de persones grans important, algunes d’elles fràgils. Cal pensar en el disseny urbanístic, espais on es puguin trobar, activitats culturals que possibilitin la trobada entre persones i cal que les polítiques comptin amb les persones grans per fer-les, buscar espais de participació. A les nostres societats, com que hi havia poques persones grans i no vivien molts anys, no s’ha avançat en espais de participació com sí que s’ha fet amb els joves, per exemple.

«Avancem cap al bon tracte de les persones, perquè visquin amb sentit i en comunitat»

Es donarà una revolució de les persones grans?

Les mateixes persones grans anirem fent aquesta revolució. Jo no em conformaré d’aquí a tres anys a qualsevol manera de viure. No serà tan fàcil que m’encasellin en qualsevol model de persona gran. Les persones grans que anem arribant ara ens anirem trobant, com ha passat amb la revolució de les dones, i anirem fent una societat diferent pel que fa col·lectivament. Serem capaços de canviar el model d’envelliment, perquè ja hem fet passos anteriors per canviar altres coses. En aquest sentit, penso que ja hem anat avançant en el bon tracte a les persones grans respecte a etapes anteriors.

Quin seria en moments d’adversitat, èpoques de guerra, com les que vivim, trobar un sentit de vida significatiu?

El problema més gran que tenim és que la gent comença a perdre la confiança en la humanitat. Hi ha hagut guerres sempre i moments de grans catàstrofes sempre, però les persones grans mostraven una confiança en la humanitat. Ara, l’individualisme s’està instaurant, per això la proposta de reforçar les comunitats és molt important i poder creure que per portar endavant el nostre sentit de vida, trobaré suports per fer-ho, tant a escala econòmica com personal.