Montserrat Minobis, periodista

L’empordanesa, antifranquista i activista en defensa de la cultura i la llengua catalana, compta amb prou documentació al web montserratminobis.cat: vida, articles, programes, entrevistes..., que ens ofereix tota la seva vida pública –50 anys de carrera–, que s’hi pot llegir, escoltar o veure. De més, a l’acte d’inauguració de la plaça que té dedicada a Figueres, Maria Eugènia Sala va pronunciar una síntesi de qui havia estat la seva amiga.

Montserrat Minobis Puntonet (Figueres, 24/X/1942- Barcelona, 11/V/2019), tenia quatre germans: Gregori M., que va ser monjo benedictí, Salvador, Carme i Roser. De petita va anar al col·legi de les germanes dominiques de la Presentació, les Franceses com se les coneixia a l’Empordà; el centre avui és el col·legi públic Josep Pallach. Posteriorment, va fer els estudis de comerç al col·legi de Sant Vicenç de Paül de la ciutat.

De petita, per la seva veu clara i per l’acurada dicció, ja participava com a rapsoda en la Festa de la Poesia que cada any se celebra a la capital empordanesa. Per això el poeta Carles Fages de Climent, un dels participants assidus i del qual la jove va recitar-li alguna composició, va regalar-li aquesta dedicatòria: «Montserrat Minobis, fada de Figueres, recitadora de les velles bruixes llersenques». Com a actriu amateur, va formar part del grup de teatre del Patronat de la Catequística i va participar en diverses obres i en Els pastorets nadalencs. A l’escoltisme va ser l’Akela, responsable dels llobatons, i una de les fundadores de la branca de noies guies de l’agrupació de la ciutat. Ho recorda en l’escrit «Entre el record i l’enyor» publicat a Recorrerem la Jungla, 50 anys d’escoltisme a Figueres (Brau, 2003). També va ser sardanista i membre del cor de la capella parroquial.

Va practicar esports com el tenis i el patinatge, i va ser pionera a finals dels 50 del bàsquet femení; el primer equip, que participaria en competicions d’àmbit provincial, es va constituir amb alumnes del Col·legi de la Presentació, i posteriorment s’integraria a l’ADEPAF (Agrupación Deportiva del Patronato de Figueres). Quan a Figueres el 1961 es va inaugurar Ràdio Popular, la Montserrat, que tenia 19 anys, la seva afició al teatre i a la declamació va fer que fos la veu més jove d’aquella emissora. Més encara: va formar part de l’equip com a guionista i editora de programes. Va enregistrar el poema Oració al crist de la tramuntana de l’esmentat Fages de Climent, que va ser el distintiu de l’emissora. El 2001 va escriure que Ràdio Popular de Figueres va ser «l’estímul que em va proporcionar a iniciar-me en allò que després per a mi ha esdevingut el periodisme».

Periodisme: ràdio i paper

Anys més tard, el 1971, la Montserrat se’n va a Barcelona a seguir els estudis universitaris de Filosofia i Lletres i posteriorment els superiors de Periodisme.

El 1974 va ser locutora a Radio España de Barcelona amb el programa Radio Reloj; a Ràdio4, sucursal de Radio Nacional de España, va emetre-hi «Temps Obert», un programa d’entrevistes titulades Un altre caire fetes a polítics catalans. Amb un altre empordanès, Enric Frigola, van oferir la primera emissió informativa setmanal en català: Aquí Catalunya. Després, amb el mateix Frigola i a Ràdio 4, el 1989 realitzaran «Ara per ara» dedicat al disc i a la cançó catalana. També va col·laborar a Miramar de TVE i a Catalunya Ràdio de la qual va ser-ne directora el 2004.

Com a periodista-articulista ja havia escrit als periòdics figuerencs. Entre el 1967 i el 1971 va publicar a la revista figuerenca VP (Vida Parroquial): amb títol d’«El personatge de la setmana», va escriure-hi un seguit d’articles d’opinió sobre política internacional i fets d’actualitat mundial. Eren una mirada de cronista dels fets més rellevants de l’època; els conflictes al Vietnam, Jordània, Israel i Txecoslovàquia; els drets de les dones als EUA i a Espanya; aproximacions a personatges com Robert Kennedy, Richard Nixon, Lindon B. Johnson, Ian Smith, Bernadette Devlin, Ike Eisenhower, Nikita Krushev, Golda Meier, Gamal Abdel Naser, Hellen Keller, Charles de Gaulle, Georges Pompidou, Hélder Cámara i molts altres. També va publicar a el 9País (després Hora Nova) i, a Barcelona, a la Hoja del Lunes, OriflamaSerra d’OrAvui... Per a aquest àmbit, va impulsar La Independent, una agència de notícies amb visió de gènere.

Feminista i activista

La Montserrat, amb Pilar Heras, Maria Eugènia Sala i altres dones de Figueres i comarca de diferents partits polítics, d’entitats i d’associacions, varen fundar, l’any 1978, el Grup de Dones de l’Alt Empordà «amb el desig de contribuir a la lluita feminista i l’alliberament de la dona», com va dir la periodista. Sempre va estar per la igualtat de gènere en la professió des de càrrecs com ara el de presidenta de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. De més, va formar part de la Comissió organitzadora de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, va ser membre fundadora de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya i en va ser presidenta durant 10 anys; també va ser degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya i en els seus últims anys de vida va coordinar la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género.

«El meu germà, que aleshores era monjo de Montserrat, em va potenciar aquest desvetllament polític, i em va encaminar –per atzar, suposo– cap a Unió Democràtica de Catalunya». En efecte, la seva proximitat a la democràcia cristiana, així com la relació amb Miquel Coll i Alentorn i Anton Cañellas, llavors dirigents de la històrica Unió Democràtica de Catalunya, la porten a formar-ne part com a vicesecretària del Consell Nacional del partit, i a presentar-se a les primeres eleccions generals (1977). Però el 1979 va participar en la fundació de Nacionalistes d’Esquerra, opció política formada per grups i personalitats de tendència independentista: Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Magda Oranich, Avel·lí Artís-Gener, Armand de Fluvià... Passen els anys i el 1995 es va presentar a les eleccions municipals de Barcelona a la llista d’Iniciativa per Catalunya.

Llibres i guardons

Va participar en alguna obra col·lectiva i personalment va ser l’autora d’Aureli M. Escarré, Abat de Montserrat 1946-1968 (1987); Rigoberta Menchú, la veu dels indígenes (1992), sobre la guatemalenca guardonada amb el Premi Nobel de la Pau (1992); amb Rosa Gil, Aquí ràdio, crònica de les ones a les comarques de Girona (1993-1982) (2003), i alguns llibres-entrevista com ara Joan Perucho (2003) o Mercè Canela (1998).

Va obtenir diversos reconeixements i premis: Ciutat de Barcelona, pel programa Barcelona Oberta de Ràdio4 de RNE a Catalunya (1987). Sí, estimo la ràdio, del Centre d’Art Contemporani Espais de Girona (1990). Atlàntida, a la Nit de l’Edició, del Gremi d’Editors de Catalunya (1991). Ràdio, d’Òmnium Cultural, a la Nit de Santa Llúcia (1992). Premi de l’entitat CIEMEN (1993). Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1996). L’any 1999 va ser convidada a fer el pregó de les Fires i Festes de la Santa Creu de Figueres. Premi especial Micrófono 2003 de la Asociación de Informadores de Prensa, Radio y Televisión (2003). I el de la Trajectòria Periodística, de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, ADPC (2012).

El 2017 l’ADPC va homenatjar-la amb les altres ex presidentes de la associació, i el 2019 el Col·legi de periodistes de Catalunya a Girona li atorgà la Mosca de Girona. També el 2018 la Red Internacional de Periodistas con visión de género la van distingir per la seva trajectòria professional des d’aquesta perspectiva. I Figueres ha dedicat un espai públic a la seva memòria (2021).

Com a llegat relatiu a la periodista empordanesa, l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i l’Ajuntament de Figueres, convoquen des de 2022 la Beca d’investigació en comunicació audiovisual Montserrat Minobis; l’objectiu de cada edició és promoure i difondre un treball de recerca sobre programes i productes de contingut feminista en l’àmbit audiovisual.

La Montserrat era un belluguet –allò que, quan ens és permès, en diem un cul inquiet– i disposava d’una energia aparentment il·limitada; la seva gran activitat projectada en mil fronts tenia un aspecte multiredemptorista: buscava mil solucions per als mil problemes que afectaven el món. La seva germana Carme evoca la següent anècdota. Des que va anar-hi de joveneta a estudiar, va viure tota la vida a Barcelona, tot i que sempre va professar l’empordaneisme més irredempt. Quan venia a Figueres per visitar pares i germans, seguia amb la seva activitat frenètica i per això el seu pare solia exclamar: «A nosaltres la tramuntana ens ve de Barcelona...».