Vaig conèixer personalment el periodista Emili Casademont quan era el sotsdirector del setmanari figuerenc Hora Nova. Era l’any 1984 i Jordi Vallmajó, el director, m’havia proposat de col·laborar al periòdic; després d’alguna vacil·lació, vaig apuntar-m’hi. Amb Casademont, que llavors ja tenia cap a cinquanta anys, ens vam tractar cada vegada que portava l’exercici de redacció setmanal al carrer de Méndez Núñez, llavors seu del setmanari. Era un home afable, amatent i amb ofici, qualitats molt interessants per a mi que acabava d’encetar aquesta activitat –escriure un article cada setmana–, ja que els seus consells i resolucions de dubtes resultaven inestimables. De més, escoltant l’Emili, vaig quedar sovint fascinat quan la conversa derivava cap als relats sobre les seves estades a Andorra, però sobretot al Marroc i Algèria; el periodista, quan prenia el fil autobiogràfic, parlava amb un punt de misteri, una mica com si conspirés; de dir sense acabar de contar-ho tot; d’explicar-se amb aquella prevenció de qui està atent per qui pugui escoltar, pel que pugui precipitar-se... Després els anys van anar passant i m’havia anat creuant amb l’Emili al seu carrer Col·legi. A vegades ens havíem aturat breument per creuar quatre frases sobre algun esdeveniment. Devia ser sensible a la fred perquè –home elegant, de vestit i corbata– el recordo amb una gavardina com la que vestia Bogart a l’aeroport de Casablanca quan deixa estupefacta Ingrid Bergman.

Aquesta peça de roba contribuïa a fer-me’l veure com un d’aquells periodistes americans del blanc i negre dels anys 50, embolicats en misteris de policies, mafiosos i cabareteres, i que caminen amb els ulls vigilants i una notícia compromesa a l’infern de la jaqueta. Abans de tot això tenia notícia de l’Emili des de petit perquè l’Emília, la seva muller, era amiga de la meva família, i perquè d’adolescent havia sentit les insòlites emissions en català a Ràdio Popular de Figueres.

Emili Casademont i Comas (Girona, 15/02/1936 - Figueres, 27/11/2012) de petit ja va sentir i fer notar als altres la seva passió pel periodisme. Quant a escola, deia que «em va tocar d’anar a col·legi a la immediata postguerra i, com tots els d’aquella època, no en guardo un record gaire agradable». Però el món de la premsa va oferir-li una mena d’alternativa a la grisalla escolar. «Als 10 anys, mentre els companys jugaven a futbol, jo llegia La Vanguardia. La nit anterior acostumava a escriure a mà una mena de diari, i també a mà en copiava uns quants exemplars que l’endemà repartia a classe». Va entrar molt jove al diari de la capital gironina Los Sitios, el nom que tenia l’actual Diari de Girona abans de la darrera Restauració Borbònica, on va publicar el primer article el 1956; quan l’Emili va morir s’havia convertit en el col·laborador més antic del periòdic perquè feia més de mig segle que hi era.

En el sorteig de la seva lleva, va tocar-li haver de fer el servei militar a l’Àfrica; la seva, la quinta de 1957, va ser l’última enviada a fer la mili a l’anomenat Protectorat Espanyol del Marroc. Aquesta colònia comprenia de Ceuta a Larraix per l’Atlàntic, de Ceuta fins a Melilla pel Mediterrani i, per l’interior, arribava fins a plena serralada del Rif a l’alçada de les viles d’El-Kasr-el-Kebir, Xauen i Ketama. El soldat Casademont de seguida va col·laborar amb la premsa espanyola convencional i esportiva que s’editava al Protectorat i a Tànger, llavors condominat per mitja dotzena d’estats europeus. Temps després d’acabar la mili, Casademont torna, es reincorpora al periodisme, es casa amb Emília Pla i Esparraguera i el matrimoni té dos fills, Jordi i Núria. Deixa Girona i viu definitivament a Figueres.

Primer va treballar a Ràdio Popular de Figueres. Després va dirigir el bisetmanari 9 País quan va ser creat el 1977; dos anys després, el periòdic va ser obligat a canviar el nom per Hora Nova. El diari espanyol El País va guanyar la demanda judicial que li havia interposat per la semblança del nom: es veu que la màquina política nacional d’Ortega i Cebrián temia ser ombrejada per la publicació figuerenca. Amb la nova denominació, Casademont va ser-ne sotsdirector fins que es va jubilar.

«Si no hagués estat periodista, hauria estat periodista»

Atorgat pel Col·legi de Periodistes de Girona va compartir el guardó Mosca de Galena de 1999 amb Francina Boris, la històrica locutora de ràdio. L’ajuntament d’aquesta ciutat és dipositari del fons documental de Casademont; en el seu dia, l’alcalde Carles Puigdemont va presidir l’acte d’acceptació. Ell, com la majoria dels seus col·legues d’ofici, treballaven en diaris, revistes i ràdios sense títol de periodista. A Catalunya, els primers diplomes els va expedir a partir de 1952 la subseu barcelonina de l’Escuela Oficial de Periodismo; el franquisme l’havia creat el 1941 com una conseqüència de la llei de premsa promulgada a Burgos el 1938, més per exercir el control de la professió que no pas per formar-la. Després, el 1960, el règim també va reconèixer la nova Escola de Periodisme de l’Església. Els aspirants a periodista més joves van haver de passar per aquests organismes fins que el 1975 van tancar ambdós en ser creades les Facultats de Ciències de la Informació. L’Emili va voler concloure la vida laboral amb el títol universitari de periodista i als seixanta-quatre anys, a punt de jubilar-se, va obtenir el diploma de llicenciat en Ciències de la Comunicació Audiovisual per la UAB. Ell, que era home del temps de la premsa de paper i de la ràdio, de seguida que va escampar-se Internet va apuntar-se a la novetat i va obrir un blog on va anar penjant els articles que anava enviant als mitjans convencionals. El darrer va sortir-hi el 23 de novembre i ell va morir quatre dies després.

Colom i Dalí

Emili Casademont va defensar en un llibre que Colom era nat a Girona (24/06/1438) i que es deia Joan Baptista. Va relacionar-se amb Salvador Dalí i el pintor va obsequiar-lo amb un dibuix al·lusiu al seu cognom: hi ha una casa, una muntanya i al mig el nom Sade, el del marquès.

Moment africà

L’esmentada colònia nord-africana era coneguda popularment com a Marroc espanyol per distingir-lo de la resta, el Marroc francès. Casademont, quan va fer-hi el servei, de seguida que va poder va apuntar-se de col·laborador del Diario de África, editat a Tetuan, i que, juntament amb el diari España, editat a Tànger, eren els òrgans oficiosos del règim –som en ple franquisme– al dit Protectorat. A Tànger, per la condició de Zona Internacional, hi era permesa una certa liberalitat i els periodistes republicans exiliats treballaven amb d’altres, delegats oficials del régimen, com Haro Teglan o Luis Carandell. El Diario de África editava, a més, un suplement esportiu, África Deportiva, amb el qual també va col·laborar.

Acabat el servei, de moment no torna. S’interessa per la llengua àrab i l’estudia. La feina al diari li permet de desenvolupar una considerable vida social fins al punt que va poder conèixer el llavors rei del Marroc Muhammad V i el seu fill Hassan II que el succeirà el 1961. Hassan II va dedicar una certa simpatia a Casademont, perquè el coneixement de l’àrab permetia al català de recitar-li versicles de l’Alcorà; el mateix periodista ens ha deixat escrites experiències i anècdotes sobre els musulmans i l’Alcorà: «La dona més extraordinària de l’islam és la Verge Maria..., mai a la meva vida he vist tanta devoció per la Verge com en un santuari catòlic marià prop d’Alger. Estava ple de musulmans que adoraven Maria. Quan els vaig dir que jo també era un enamorat d’aquesta verge m’abraçaven i em consideraven com a germà».

Casademont durant la seva etapa africana Arxiu familiar

De 1957 a 1962 Casademont era al Marroc i va poder conèixer de primera mà els catifets polítics del procés d’independència que, tot i ser formalment reconeguda el 1956, va haver d’anar-se concretant a mesura que espanyols i francesos cedien poder als marroquins; França, com encara avui és ben visible, va conservar-hi els ressorts del seu interès... De molt a prop també va poder seguir el procés d’independència d’Algèria que va culminar després de la guerra que va mantenir amb França, la metròpoli, el 1962.

Casademont, cofundador el 1960 de Ràdio Girona, a partir del 1962 va tenir-hi una època intensa com a redactor amb, els estius, un programa diari dedicat a la Costa Brava i transmès per Ràdio Miramar de Barcelona i totes les emissores existents aleshores a les comarques gironines.

I va ser l’1 de novembre del 1965 que Casademont va fer història: va entrar a Ràdio Popular de Figueres, emissora del bisbat. Anteriorment, des de Ràdio Girona, ja havia intentat fer un programa en català, però no va poder ser. A Figueres, serà possible i es convertirà en la primera emissió feta en català després de 1939. Era emès els set dies de la setmana a les tres de la tarda i durant un temps el nom del programa, Figueres, tres de la tarda, ho recordava. Després va canviar per dir-se L’hora de Catalunya, durava quinze minuts i tractava de tradicions, llegendes i evocacions de personatges il·lustres, i concloïa amb una sardana. Al cap de tres anys d’emissió es va publicar el recull dels textos emesos amb pròleg de Montserrat Vayreda i portada de Joan Felip Vilà. Programa d’èxit, tenia oients, a més de l’Empordà, a Girona, el Rosselló, Mallorca i l’Alguer.