Maryse Olivé, professora i política

Maryse Olivé Quintana (Perpinyà 8/9/1948 – Darnius 2/4/2017) va fer els estudis primaris i secundaris al Rosselló, al Collège d’Enseignement Général d’Illa del Riberal (en francès Ille-sur-Têt), i va obtenir el BAC (batxillerat) de Filosofia al Lycée de Jeunes Filles de Perpinyà. A la Sorbona París III i a l’Alliance Française de la capital de França, entre 1969-1972 va cursar-hi els estudis universitaris de Filosofia i Lletres, i el 1972 va obtenir la Llicenciatura en Filologia Francesa i la Maîtrise F.L.E. (francès llengua estrangera).

El pare

Parlem-ne una mica. Encara recordo com alguna vegada Bernat Olivé explicava com havia treballat colze a colze amb el figuerenc Jaume Miravitlles al Comissariat de Propaganda de la Generalitat, durant la República. Era de Barcelona, fou mecànic i des d’aquest ofici va anar adquirint compromís polític a partir dels fets d’octubre de 1934. El 1937 la Comissaria General d’Ordre Públic li validava el carnet de conduir, fet que després tindria una gran importància.

Va integrar-se al grup juvenil d’Esquerra Republicana-Estat Català i posteriorment lluità per la República durant la Guerra Civil. Va viure la retirada i va passar a França per Castellfollit, Oix, Beget i Prats de Molló; va ser internat en diferents camps de concentració i, de seguida, destinat a una companyia de treballadors on va fer diverses feines, entre les quals –tenia el carnet necessari– de camioner, la qual cosa li evità el mal viure dels camps de concentració; amb l’ocupació alemanya també gaudí d’un cert benestar, perquè va ser xofer d’un oficial. Posteriorment, va formar part del maquis i va contribuir amb la resistència francesa fins que, gràcies al carnet de conduir, va poder ingressar a l’exèrcit francès.

Acabada la II Guerra Mundial va rebre diverses condecoracions de l’exèrcit francès. Desmobilitzat, a Perpinyà, Bernat va conèixer qui seria la seva muller, Marina Quintana, en un ball que celebraven els exiliats. Ella, filla de Darnius (Alt Empordà), amb una Mobilette ja freqüentava el poble empordanès on vivia la seva família. Amb aquestes arrels no és estrany que la Maryse esdevingués compromesa amb el seu país.

Ja en temps de pau, va treballar en una fàbrica de conserves de fruita i verdura, i amb la cartilla militar que disposava va obtenir la nacionalitat francesa: va ser, doncs, ciutadà francès; aquesta condició el protegiria de la repressió franquista quan el 1965 va ser enviat a treballar a la sucursal que la seva empresa tenia a Balaguer (Noguera). Acabada la universitat, Maryse, que tenia intenció de tornar a la Catalunya Sud, va aprofitar el trasllat del pare per fer-ho ella també.

Al Principat, classes i política

És així que, a Balaguer, va obrir una escola d’idiomes, va tenir una filla, Chantal, i va introduir-se a l’activitat política. El pare, quan es va jubilar, va decidir amb la seva muller instal·lar-se ambdós a Darnius. Maryse els va seguir i, a prop dels seus, a Figueres, va obrir una nova escola de llengües, el Lycée Anglo-Français el 1982.

Establerta a l’Empordà –va ser una empordanesa d’adopció i de vocació–, la seva acadèmia adquirí prestigi i l’èxit va fer que n’obrís dues més, a Roses i a Llançà. Va reprendre l’activitat política des de CiU (Convergència i Unió) que ja havia iniciat el 1979 quan es convertí en la primera dona regidora de la història de Balaguer, càrrec que va ocupar fins al 1983. Apuntem que políticament havia començat a Esquerra Democràtica de Catalunya, el partit que liderava l’economista Ramon Trias Fargas i que, de seguida, el 1978, es va incorporar a CiU; ella va intervenir en les negociacions de la fusió i això la va portar a conèixer personalment i directa Jordi Pujol amb qui va mantenir l’amistat fins a la seva mort.

A Figueres va ser regidora entre el 1999 i el 2003; el 2000 va ser suplent de Jordi Xuclà en la candidatura al Senat, i entre 2003 i 2007 va ser regidora al Darnius dels pares. Aquests mateixos anys va ser consellera comarcal i es va responsabilitzar de l’àrea de Cultura, Joventut, Esports i de Relacions Transfrontereres. Va col·laborar amb el president del Consell i alcalde de la Jonquera, Jordi Cabezas, a impulsar les relacions transfrontereres amb entitats i institucions de la Catalunya del Nord. Aquest objectiu va comportar la realització de programes i projectes de desenvolupament econòmic conjunts, col·loquis, publicacions, senyalització dels camins de frontera, de l’exili i de contraban, projectes d’investigació amb la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Perpinyà amb l’objectiu de recollir i estudiar els vestigis de la serra transfronterera de l’Albera, amb el resultat de la publicació de diversos treballs acadèmics. Van organitzar una exposició sobre la Maternitat d’Elna, però el projecte més rellevant que van proposar-se va ser el d’assolir la declaració de Paisatge Cultural, reconegut per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat de la part mediterrània transfronterera dels Pirineus: els espais naturals de l’Albera, cap de Creus i Aiguamolls de l’Empordà, els anomenats Vessant Mediterrani dels Pirineus. El projecte no va reeixir per les dificultats dels governs centralistes francès i espanyol que no van autoritzar la gestió comuna d’aquest espai transestatal, una de les exigències de la UNESCO.

Perpinyà i París

L’any 2004 va ser candidata per Girona a les eleccions europees, i del 2003 al 2005 va ser la primera directora de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Va poder crear, per tant, aquesta delegació del govern català a l’altra banda dels Pirineus, centrada a potenciar les relacions entre dos territoris tan propers i, també, tan allunyats. La feina feta la va portar uns anys més tard –després d’un període d’activitat en una empresa privada com a responsable de relacions internacionals– a treballar a la delegació de la Generalitat per França i Suïssa amb seu a París. Finalment, va assumir la titularitat de la delegació que, de fet, la va convertir en l’ambaixadora catalana a França entre el 2012 i el 2014, any en què es va jubilar. En el seu lloc la va succeir el periodista Martí Anglada.

Efectes del 2017

Maryse s’ha vist implicada, un cop morta, en els afers judicials que l’Estat va emprendre a partir dels fets relacionats amb el Procés independentista, les eleccions perseguides per l’Estat i la declaració d’independència en el moment que Carles Puigdemont era president de la Generalitat. Ella, juntament amb una cinquantena de càrrecs més, van ser objecte d’una demanda del Tribunal de Comptes espanyol que els reclamava 5,4 milions a tots plegats, en el seu cas per l’acció exterior de la Generalitat entre el 2011 i el 2017. Com que ella havia estat delegada del govern a França entre 2012 i 2014 s’hi veia inclosa, tot i que, quan es va produir la denúncia, ja havia mort. Malgrat aquesta circumstància, l’esmentat tribunal va mantenir l’acusació, la qual cosa va produir indignació social. Se li exigia una fiança de 22.725,27 euros que, en ser ella traspassada, l’Estat els exigeix a la seva filla Chantal.

Reconeixements

Docent reconeguda per tots els seus exalumnes, persona empàtica i dona lluitadora que de seguida es va involucrar en la vida política en una època de majoritària presència masculina, li va ser reconeguda la seva trajectòria aquí i a França. Balaguer la va recordar i homenatjar el 2017 al cap de pocs mesos de la seva desaparició: els Amics de la Maryse, en col·laboració de totes les dones que havien estat regidores i la consellera Joana Ortega, van voler subratllar «l’empremta d’una dona compromesa i al servei de Catalunya a Balaguer, Figueres, Darnius, Perpinyà i París». L’Ajuntament de Figueres, el 2017, la va nomenar a títol pòstum Filla Adoptiva de la Ciutat per la seva trajectòria pedagògica i pel seu compromís polític, cultural i cívic amb la ciutat de Figueres i amb Catalunya. Va ser un dels molts reconeixements que va rebre. Més reconeixements oficials que va rebre: el 2002 el govern francès li havia concedit l’ordre de les Palmes Académiques com a premi per la seva contribució a la difusió de la llengua i la cultura francesa a Catalunya, i el 2004 li havia estat lliurada la Medalla de la vila de Perpinyà.

Molts absents els hem conegut personalment i no ens estem de fer-ho notar. El cas de la Mayse és, però, particular: va ser a través de la professora de francès que vaig iniciar amb la meva Pili cap a quaranta anys de companyonia amb totes les cares que aquest prisma pot facilitar. Per Nadal de 1982 la Maryse, coneguda a través d’amics comuns (Lídia i Artur Jonqueras, pare del popular Oriol), va convidar-me a acompanyar-la al sopar que celebrava amb els seus alumnes, i la trobada va propiciar el primer contacte amb Pilar Pagès.